Sembla nois que tindrem de nou una setmana passada per aigua. Jo ja em vaig habituant als dies parisencs i grisos. De fet vaig viure durant molts anys a Alemanya i ja sé com combatre el mal humor. A més els dies conviden a reflexió, bons llibres i bona companyia i tampoc em cal gran cosa per estar contenta. Aparcaré bicicleta i patins fins a que la meteorologia sigui més convenient. I aquest dijous voldria seguir amb el tema de les locucions franceses per descriure el tarannà. Començo per una que té un sentit molt semblant a una altra que ja us vaig escriure la setmana passada. És la de “être une pipelette” és a dir ser molt xerraire. Seria més o menys el mateix que “être un moulin à paroles” amb la diferència que una “pipelette” és algú que parlar de coses inútils. A la meva feina hi ha una pila de “pipelettes”. Les persones xerraires solen ser el contrari del que els francesos anomenen “un ours”, un os, que és com els nostres veïns anomenen les persones solitàries i no gaire sociables. Quan a una persona li agraden molt les festes i sempre acaba sent animador o animadora és un “boute-en-train” . Aquest tipus de persona està sempre contenta i feliç i a més encomana el seu bon humor als altres. De la mateixa manera d’aquells que s’entenen bé amb els altres i saben tenir-hi bones relacions diem “avoir un bon relationnel”. I ara que analitzo les meves amistats, totes són afables però potser cap d’elles és un “boute-en-train” perquè més aviat ens relacionem amb gent que té un caràcter afí i les meves amistats són moderades en les seves maneres de fer.
Quan una persona sap estar al seu lloc i comportar-se els francesos diuen “se tenir à carreau” és a dir mantenir-se dintre del quadrat, com si tots tinguéssim una determinada superfície i ens poguéssim moure només segons aquesta. A mi em fa sentir segura estar amb gent que sap “se tenir à carreau” perquè no soc amant d’aquells que donen la nota o son massa estridents i estrafolaris. I el que sí aprecio són els bons cuiners, a qui els francesos anomenen “un cordon-bleu”. Això de saber cuinar ja és ben important, de fet ho considero tan important que crec que seria una bona idea per una assignatura a la bàsica. Això i economia domèstica, per evitar que els nens, quan siguin joves adults comencin a menjar plats preparats i alimentar-se malament. Menjar sa i bé és indispensable per a una bona salut i per tant s’hauria de veure com una inversió. Si no recordo malament un amic meu francès va dir que a França li donaven cuina com a assignatura. El problema seria suposo equipar les escoles amb cuines suficientment grans per a tenir-hi l’alumnat.
Si algú vol demostrar el seu descontentament llavors en francès diem “faire la tête”, seria com un fer morros. I ara en ve una de les que més m’agraden que es fa servir quan algú modera el seu grau d’exigència o comportament, és “mettre l’eau dans son vin”, posar aigua al vi. Aquesta s’entén molt bé perquè quan posem aigua al vi el diluïm i l’efecte de l’alcohol és menys. Sabeu que estaria bé? Que ho fes Trump per exemple però em penso que amb els darrers esdeveniment podem estar pràcticament segurs que no es moderarà sinó més aviat tot el contrari. Seguim, quan una persona no demostra cap mena d’emoció es diu que “reste de marbre”.
Per aquelles situacions en què “metemos la pata” que en anglès és “to put your foot in it” ells diuen “mettre les pieds dans le plat” és a dir posar els peus al plat. Les darreres d’avui m’abelleixen especialment perquè demostren un tret de caràcter que admiro profundament: la perseverança, la valentia i el no abandonar fàcilment els projectes. La primera és “ne pas lâcher le morceau” no deixar anar el bocí. Aquí ens hem d’imaginar un animaló com un gos o un gat que té un tros de carn per exemple i que no el vol perdre. És la locució que es fa servir quan una persona no abandona una tasca ni una idea fàcilment. És molt similar a la de “ne pas baisser le bras”, no abaixar el braç que s’empra quan no renunciem a quelcom a pesar de les dificultats. He d’admetre que a mi m’agraden els homes així. I és que al cap i a la fi la vida és d’aquells que saben lluitar pels seus somnis perquè no es pot esperar que tot sigui bufar i fer ampolles. Dit d’una altra manera que m’agraden els homes lluitadors. I aquí els francesos ho diuen així mateix “être battant”, és a dir ser combatiu. I una que té relació amb aquestes però no és ben bé igual és la de “avoir du cran” que és tenir sang freda en el sentit de coratge i determinació.
I per avui ja ho tenim. Esperem que la setmana vinent el temps sigui més agradívol i puguem compensar les tempestes geopolítiques internacionals amb una bona ració de passejos al sol.