Un fet em va commoure la setmana del 17 al 23 de novembre. I aquest cop no va ser la política internacional que segueix estant malament ni cap fet profundament traumàtic. Va ser l’adonar-me de que el director del centre on treballo per primera vegada des de fa molt anys està desanimat i desmotivat amb la feina. Us puc ben assegurar que si hi ha una persona que posa el coll en el que fa i que aconsegueix que l’alumnat el segueixi i el respecti és ell. Fa més d’una dècada que treballa en educació i molts anys que és docent a Prat FP. No obstant, fa encara menys d’un any que és director. Ell sempre ha buscat fórmules per engrescar el jovent d’avui dia que ens arriba molt fluix de base i molt desmotivat. El nostre centre presenta la mateixa problemàtica que molts d’altres: tenim un alt nivell d’absentisme i un rendiment de l’alumnat que podem anomenar insuficient sense embuts.
Jo mateixa he de confessar que en aquests moments de la meva carrera professional em sento equilibrada i serena tot i aquells dies que he de rebre la manca de ganes i la mala educació de la jovenalla. Però no sempre ha estat així durant aquests darrers no menys de 16 anys que treballo a Prat FP. He tingut moments molt delicats, cursos en què arrancava a plorar anant a la feina i sortia abatuda pel tracte que rebia de l’alumnat i sovint també per la manca d’empatia dels companys. La feina de docent esgota. I avui dia encara més perquè una/un dona un 150% per tal que els discents només facin un esforç equivalent a un 20%. Els joves d’avui en general no estan acostumats a la disciplina i a més tenim un factor molt en contra de nosaltres i que provoca moltes distraccions a l’aula: els mòbils i les xarxes socials. Abans de l’arribada dels telèfons intel·ligents, quan un alumne era a classe es podia o no distreure sol amb els seus pensaments i amb els companys del voltant. Ara a més d’aquests estímuls, els nanos tenen l’input dels missatges que els arriben de WhatsApp de no se sap qui i que senten la necessitat de respondre urgentment. S’ha prohibit els mòbils a determinats nivells educatius i em sembla correcte. A Irlanda, més concretament a Greystones, un grup de pares va emprendre una iniciativa revolucionària: prohibir els mòbils als menors de 13 anys. Això pot fer que els nens pugin sense el grau de dependència que notem avui dia als nois i noies d’entre 17 i 25 anys.
Un altre factor negatiu dels mòbils és que l’algoritme està programat per anar-te mostrant contingut que et resulta agradívol i això fa que cada cop passem més temps enganxat a les pantalles. Aquest és el cas de joves i no tant joves. A més com que l’algoritme intenta donar-te sempre contingut similar al que ja has cercat, el que passa és que sovint manca informació contrastada i l’opinió dels alumnes, si en tenen, sol ser molt poc crítica i molt esbiaixada. Tot això fa que l’aula es converteixi sovint en un camp de batalla en què els professors intenten transmetre coneixements a uns alumnes poc receptius.
Que el director del centre estigui desanimat és molt lògic i humà. Potser ell no ha passat pels daltabaixos pels que he passat jo fins ara i ara li ve de nou. Vam estar parlant de que el que ens arribarà de cara a un futur encara serà pitjor i que a la llarga el professorat pot acabar molt desanimat. Conec del que parla.
Jo mateixa de vegades em faig creus del nivell de desinterès del joves pel món que els envolta. Això els fa immensament vulnerables i manipulables. Per algun motiu ens trobem davant de l’auge de l’extrema dreta que tenim ara. Aquest any faig força hores als grups de comerç internacional i transport i logística. Hauríem d’esperar que en un món on la seva feina dependrà en gran part de les relacions comercials internacionals ells estiguessin una mica interessats en allò que passa a nivell internacional. No obstant no és així. La immensa majoria no llegeix les notícies, ni veu cap canal per informar-se ni sent la necessitat de fer-ho. Demanar a alumnes de 20 anys qui és el canceller alemany és com demanar-los que resolguin un problema de física quàntica. Senzillament lamentable. Caldria plantejar-se on rau el motiu d’aquest desastre. Ben segur que les famílies són una primera font d’educació dels infants i els joves. Si ells no veuen que els pares tinguin interès en les notícies, potser ells tampoc en tindran. O potser és com em va comentar el director del meu centre que dintre de les famílies no hi ha ni comunicació.
El 12 de novembre vaig assistir a la reunió de xarxes de mobilitat. El principal tema de discussió van ser les prioritats horitzontals del programa Erasmus. Europa està intentant incloure conceptes com la inclusió, la digitalització, la sostenibilitat i l’educació per a la ciutadania dintre del programa. Des d’Europa s’ha vist com el jovent es radicalitza i què poc implicat està en processos democràtics. I amb això dels processos democràtics no vull dir només anar a votar a les eleccions, sinó ser membre actiu de la vida de la comunitat fent per exemple un voluntariat, o formant part d’associacions per moure aspectes dintre del propi barri.
Després d’haver fet una mobilitat per pràctiques els alumnes han de respondre un qüestionari llarg i una bona part de les preguntes d’aquest tenen a veure amb aquestes prioritats horitzontals. Se’ls demana per exemple si després de la mobilitat estan més disposats a participar en processos democràtics o si la seva consciència ecològica ha augmentat. De fet des de fa ara 2 anys s’ha inclòs al currículum les assignatures de digitalització i sostenibilitat. No obstant, no tenim en cicles formatius gaire espai per tractar el concepte de la ciutadania i només dintre de l’assignatura de GACI (gestió administrativa del comerç internacional) puc fer èmfasis en què vol dir ser part de la Unió Europea.
Sembla que Europa es desintegra o es dilueix i cal refermar la consciència dels joves per tal que aprenguin a valorar viure dintre de la nostra organització supraestatal que és la segona democràcia més gran del món.
Què podem fer pels joves? Doncs primer de tots acostumar-los a llegir de nou. Això de mirar vídeo rere vídeo els ha endormiscat les neurones i hem de tornar-los a despertar. A més cal que tots nosaltres, tots els que formem part de la societat ens impliquem en el procés educatiu que per cert ha de començar a casa i no pas a l’escola. També caldria mimar als docents perquè la nostra és una professió significativa, que desgasta moltíssim i no està gens ben pagada. I el més important és que jo es cuida gaire la nostra salut mental i emocional i hi ha moltes baixes entre nosaltres.
Aquest post d’avui ha de servir de reflexió perquè aquells que ens adonem de cap a on va la societat estem esfereïts. Convenia i molt que hi hagués una gran massa poc educada que estigués al servei de les grans multinacionals i sembla que les xarxes socials hauran aconseguit crear uns súbdits capaços de mantenir el nivell del vida dels de dalt perquè no es plantegen la validesa del que veuen ni estan disposats a llegir llibres com “Brave new world” que potser els obririen els ulls. Aquí ho deixo per a la vostra reflexió.