I finalment ja hem arribat a l’octubre i el curs escolar ha arrencat de ple i tot ha tornat a la normalitat. De les vacances ja ni ens en recordem o probablement ja no ho fem perquè el temps és fresc i la platja no convida a banys. I jo vull dedicar el meu primer post d’octubre a una de les meves grans passions: els animals. Que aquests companys de planeta feien bategar el meu cor de manera especial, això ja ho van percebre els meus pares quan jo era una nena. I recordo que en una ocasió la mare em va dir que s’imaginava que de gran viuria en una casa envoltada de natura i amb animals. La casa a la natura és un somni que no s’ha fet realitat. I certament m’abelliria molt tenir més animals a casa però ara per ara em conformo amb la meravellosa companyia del Safrà i el Sugus als que els hi dec tantíssim. Al Safrà el vaig adoptar el 2021 i ell va canviar la meva vida d’una manera espectacular. Gràcies a ells, els dies tristos ho eren menys, els moments de nervis quedaven compensats quan s’asseien a la meva falda a roncar i a més vaig començar a practicar un sa esport: quedar-me a casa i donar-me una estona de repòs el diumenge per la tarda. Com que vaig amb el cronòmetre posat tota la setmana, des que el Safrà va arribar a la meva vida vaig decidir que la tarda de diumenge seria la nostra tarda de família. I realment és d’agrair passar unes hores de la setmana aqueferada a la nostra llar, en aquest raconet on reprenem les energies i ens sentim segurs i que amb el Safrà i el Sugus ha esdevingut un lloc veritablement acollidor. El Safrà no va ser gaire temps gat únic perquè la meva idea havia estat sempre tenir mínim dos gats. No m’abellia la idea de marxar a la feina o on fos i deixar al Safrà tot sol. Per aquest motiu vaig adoptar al Sugus i va ser una gran decisió. Quan arribo a casa no me la trobo buida sinó que m’hi esperen ells sempre agraïts per les moixaines que els faig. Són el primer que veig i en què penso quan obro els ulls pel matí i el darrer que veig quan vaig a dormir. I crec fermament que tenir mascotes aporta moltíssims més beneficis que inconvenients.
Avui voldria parlar-vos de nou de dos articles recents al respecte. El primer va sortir en una pàgina de salut de Girona. D’aquest primer escrit vull destacar que s’afirma que la nostra ment humana està programada evolutivament per pensar de manera diferenciada sobre els animals i els objectes inanimats i que sentim una atracció innata per tot allò que tingui aparença de cria. És per aquest motiu que els humans van sentir l’impuls de domesticar certs tipus d’animals. A més els humans han atribuït qualitats humanes com el pensament o els sentiments als animals i això ha afavorit el vincle que s’ha format entre les persones i les mascotes. Avui dia se sap que els lligams que creen els nens amb les mascotes tenen una gran influència en el seu desenvolupament com a adults i els preparen per a assumir responsabilitats com tenir cura dels animals de la casa. Pel que fa a la població adulta ja fa anys que s’estudia que les persones amb mascotes gaudeixen d’una millor salut perquè el vincle amb els animals fa alliberar estrès, disminueix el cortisol i afavoreix la producció d’oxitocina. Aquesta hormona és clau per a la formació de vincles d’amor. Quan un humà acarona la seva mascota, no només ell allibera oxitocina sinó també l’animal. Tant els gossos com els gats estan preparats per respondre a les atencions dels seus cuidadors si s’ha establert un vincle d’aferrament segur. Ja fa anys que es fan teràpies amb animals per a nens malalts o amb trastorns mentals i que es recomana l’adopció de mascotes a persones amb problemes de solitud. Afortunadament avui dia la percepció social dels animals ha canviat i la llei de Benestar animal ha declarat les mascotes membres de la família. Això no només els dona l’estatus que es mereixen sinó que representa un reconeixement a la seva aportació a l’individu, la família o la societat.
Fins ara s’han fet nombrosos estudis sobre els lligams que es creen entre els gossos i els humans però el gat, considerat més independent, sempre s’ha deixat una mica de banda. No obstant, darrerament ja han aparegut diverses recerques i articles en què s’analitza l’aferrament d’aquests animals amb els seus cuidadors. El 2021 al Japó es va fer un experiment en què els investigadors van comprovar com les sessions de carícies amb els seus gats incrementaven significativament l’oxitocina dels cuidadors. Però no només és el fet d’acaronar el pèl suau d’un gat el que ens fa alliberar aquesta hormona de l’amor. El roncar dels gats també ens produeix el mateix efecte. A més el ronc del gat pot reduir la pressió arterial. Ho diu la ciència i jo només ho puc confirmar.
A mi els animals m’inspiren una tendresa que no sento gaire sovint per les persones. Amb això no vol dir que no la senti sinó que amb els animals la sento sense que ells hagin de fer res, pel sol fet de ser animals. Per les persones també la puc sentir però no es de manera automàtica. No és res del que m’hagi de preocupar perquè tenim la seguretat que els adults són éssers que poden valdre’s per si mateixos mentre que els animals necessiten la nostra cura i protecció.
Quan aquesta any vaig fer l’activitat de “get to know each other” per conèixer els alumnes i que em coneguessin ells a mi, els vaig dir que una de les meves grans passions són els animals i que molt probablement quan sigui gran em dedicaré a ells. I és que hi ha gent com jo o el meu amic del Poblenou que no ho podem evitar i si veiem un gos o un gat el nostre primer instint és anar a fer-li moixaines.
Estaré atenta a qualsevol estudi que reveli que les persones com jo a qui ens agraden tant els animals tenim el cervell programat de manera diferent. O potser és que senzillament tenim més neurones mirall.
En realitat a mi m’agraden en general tots els animals i sento empatia cap a ells d’immediat. Però el paper dels animals i com se’ls ha vist i tractat durant la història de la humanitat ha anat canviant molt. Els camells són molt important pels àrabs i hi tenen una relació especial. I la paraula camell i bonic tenen una arrel comú. En la religió musulmana els animals com la mula, el cavall o el gat tenen un lloc significatiu en el cor dels creients perquè són animals que han ajudat a la humanitat a prosperar. Cada poble té els seus animals venerats i com que són tan importants per nosaltres tenim infinitat de locucions en què en són protagonistes. Els anglesos quan tenen un problema que ningú vol afrontar en diuen “the elephant in the room”. El baix nivell educatiu és l’elefant a l’habitació en aquest país. Ningú vol parlar de les causes ni tampoc té fórmules miraculoses per resoldre’l. I quan algú cerca quelcom inútil els anglesos ho anomenen “a wild goose chase” la caça de l’oca salvatge. En francès com en català o castellà quan algú és molt tossut se’n diu “être têtu comme une mule” ser tossut com una mula. Jo només conec un francès bé, però reconec que el seu grau d’obstinació és tan gran que es fa difícil raonar amb ell. Només accepta la seva posició i la seva veritat. És molt difícil relacionar-se amb aquest tipus de persona. I quan en francès busquem problemes on no n’hi ha diem “chercher la petit bête” cercar la bestiola petita. Pels alemanys el porc és un animal de la sort i per això quan han tingut sort diuen “ich habe Schwein gehabt” he tingut porc i quan algú no està bé del cap diuen que té un ocell “einen Vogel haben”. La imatge d’avui és dels meus peluts, el Safrà i el Sugus que són la sal i el pebre de la meva vida. Bon octubre a tots!