I heus aquí que ja fa setmanes que parlo de la llengua i d’expressions idiomàtiques en francès i en alemany i que deixo de banda una mica la cultura d’aquestes dos països. Precisament dissabte passat vaig tenir la gran oportunitat de dinar amb una família francesa i vaig aprendre una cosa essencial de la seva cultura que només sabia a mitges. Associo França a la mantega, a les cebes, al formatge, als croissants que provenen originàriament de Viena però els forners francesos van millorar afegint-hi mantega i a l’ànec. I evidentment són mestres produint vins i espirituosos, però de tot això pel que són famosos per a mi el més gran invent és el formatge. Durant la guerra Winston Churchill va afirmar que un país que era capaç de produir 360 formatges no podia morir i en canvi el general Charles de Gaulle va declarar que era absolutament impossible governar un país amb 246 varietats de formatge. Jo trobo fascinant que hagin aconseguit produir-ne tants.
Que el formatge és una part de l’ànima de la gastronomia francesa m’era conegut però que hi ha un protocol per menjar-lo, això ho desconeixia. Dissabte passat vaig declarar el meu amor per aquest país on m’hi escapo quan tinc vacances en adonar-me que abans de les postres apareixia a taula un plat de formatges per a compartir. Tant de bo m’hagués espavilat una mica a mirar regles de bones maneres a taula abans de l’àpat familiar perquè resulta que tallar el formatge té les seves pròpies regles que ignorava completament. Malauradament sempre s’aprèn de les patacades que ens emportem i jo devia quedar com una bàrbara mirant els formatges però sense saber com tallar-los.
En realitat el principi que hi ha darrere la manera de tallar el formatge és molt igualitari perquè cada tipus requereix que se’l trossegi de manera que tothom degusti un bocí de la part més tendra i un de la part més seca. Així doncs per exemple el camembert, un dels meus formatges favorits, no l’heu mai de tallar a rodanxes perquè quedarien els cantons secs que no són tan bons al final. Per aquest motiu es talla a triangles a partir del mig per tal que en repartir-lo tothom tingui una part del cor que és la més tova i la part de l’exterior seca. Si el que teniu davant és un Roquefort en un bocí que és triangular, llavors s’ha de tallar a partir de la part exterior i amb talls paral·lels al costat del formatge. Jo ho anomenaria a llesques. D’aquesta manera tots els talls tindran una mica de la part central més blava i una mica de l’exterior. Un Saintncter es tallaria de manera similar a un Roquefort. La forma correcta de menjar i assaborir el formatge és posant-lo sobre un bocí de pa que podem trencar amb les mans a partir del tros de baguette que tinguem. A aquest fragment de pa i formatge se l’anomena “cavalier” i permet que puguem assaborir més el formatge que estem menjant. I en cas de dubte el que s’ha de fer és esperar que un francès autèntic talli el formatge i senzillament copiar el que hem vist.
Vaig reflexionar una estona sobre aliments típics de França i vaig arribar a la conclusió que l’ànec també forma part de la seva cultura. I si voleu saber la veritat a Alemanya aquesta au també surt sovint a taula sobre tot en grans ocasions com per Nadal. Tot i que els meus amics germànics no en mengen tant ni de tantes maneres el consideren un àpat refinat.
Si hagués de pensar en allò que és típic de la cultura gastronòmica alemanya diria que el producte estrella és la patata. I ben bona que és. La fan servir tant en la deliciosa Kartoffelsalat com en el Kartoffelpuffer que és una mena de “tortita” que es fa amb patata rallada, ou i ceba i que es menja sovint acompanyat de Apfelmus, és a dir mus de poma però salat. Ajuda a recuperar ràpidament l’energia perquè la patata és altament glucèmica. També és força famós el “Bauernfrühstück” que és l’esmorzar de pagès que consisteix en una truita consistent amb patates guisades amb cansalada. També porta all i ceba. Les salsitxes són també un producte estrella i els alemanys saben com fer-les i com acompanyar-les de la “choucroute”. I no sé si ho sabeu ja però el mot “choucroute” és una deformació de la paraula alemanya Sauerkraut que és la col agre, un producte molt ple de vitamines i que va de meravella amb les salsitxes.
No cal que us parli de la cervesa perquè ja sabeu que a Alemanya s’anomena “flüssiges Brot” és a dir pa líquid. Pels alemanys la cervesa és tan miraculosa que es fa servir per a tot: per a netejar finestres o calenta per matar refredats. La cervesa calenta és només apta per a nazis de les papil·les gustatives però és efectiva perquè fa suar i orinar i per tant ajuda a fer desaparèixer els bacteris i virus més ràpidament.
De rituals a l’hora de menjar a Alemanya no n’hi ha gaires. Es desitja bona gana a tots abans de començar i s’espera que tothom sigui a taula i poca cosa més. El que sí és tot un art és el te a Ostfriesland i si us interessa com el beuen els alemanys del nord podeu cercar el post que vaig escriure ja fa uns anys.
He de confessar que de tot el que m’ha sorprès dels diferents països, allò al que em va costar acostumar-me a Rússia va ser a beure te amb els àpats. I de fet al menjador universitari es considera el te com a un plat, és a dir que el primer el segon i la beguda ja constitueixen tot un àpat. Per a mi el te i el cafè són per quan s’acaba de dinar o sopar o a mitja tarda però beure’n amb el dinar se’m va fer difícil. Malgrat tot preferia acompanyar el dinar amb el te que amb la vodka que em deixava fora de joc de seguida.
I per avui fins aquí la lliçó sobre gastronomia i cultura. Gaudiu del cap de setmana que se’ns acaba el maig!