Torna amb força el tema dels immigrants i estrangers a Alemanya i no puc fer altra cosa que recordar la meva experiència com a estrangera en terra de teutons. De vegades em sembla encara increïble que es faci distincions entre immigrants, estrangers i el que ara s’anomena “expats”. Aparentment utilitzem els tres conceptes i etiquetes per denominar realitats diferents. Principalment parlem d’immigrants quan ens referim a persones que han marxat del seu país per necessitat, perquè la vida al que és la seva pàtria no els hauria donat potser totes les oportunitats que desitgen. Per contra anomenem estrangers a un col·lectiu de gent que no és originària del nostre país però em sembla a mi que no vinculem el fet que estiguin vivint fora amb cap mena de necessitat. Quan parlem d’estrangers ho fem per designar els que han vingut amb més possibilitats i recursos. Per últim el concepte “d’expats” s’està emprant molt avui dia i és el que utilitzen precisament tots aquells estrangers ben situats que busquen al nostre país enriquir la seva experiència personal i que fan pinya, trobades i moltes festes per tal de compartir la realitat vital de viure a l’estranger. El concepte ”expat” prové del terme “expatriat” i en el seu origen implica que l’estranger ha anat a parar a una altra terra que no és la seva per problemes o necessitats exògenes. Els “expats” o expatriats eren en principi persones exiliades i el terme també designava en temps colonials els oficials que es traslladaven a viure a colònies d’ultra mar i que tenien la intenció de tornar a viure al seu país. Avui dia però aquest darrer terme està tenyit d’un cert esnobisme perquè els que formen el cúmul “d’expats” pertanyen gairebé a l’elit.
El tema dels estrangers i de viure a l’estranger m’ha fascinat sempre. De fet tantíssim que com ja sabeu segurament jo vaig sentir de molt jove el que els alemanys anomenen “Fernweh” l’ànsia per anar a viure i conèixer altres indrets i cultures per posar-me a mi mateix a prova. El “Fernweh” és le contrari del “Heimweh” o enyorança de la pròpia terra. També hi va haver altres factors decisius com el fet de que en el moment en què vaig marxar em sentia completament ofegada a Barcelona i no veia cap possibilitat de creixement al meu país. De fet, dels estrangers que conec per aquí cap d’ells ha marxat del seu país per necessitat sinó que tots ho han fet per cercar un nou camí, una nova perspectiva o fins i tot un nou impuls. I sovint és això, si dintre del teu país no veus sortida, potser és millor sortir que conformar-se. Sempre he pensat que és molt cert allò de que “nadie es profeta en su tierra” i personalment vaig tenir la sensació que a Alemanya, tot i les dificultats que suposava ser estrangera, em donava més oportunitats que Catalunya. En el meu cas anar a viure fora era un somni que al principi es va convertir una mica en un malson. No només tenia problemes amb el clima i el menjar, no apte pel meu estómac, sinó amb el codi social. I és que tal i com també em va esmentar el Franco, el noi peruà que va ser el cuidador de la meva mare, de vegades la llengua no és l’obstacle sinó les convencions socials o els codis. Amb això em refereixo a que no és el mateix fer broma aquí amb gent d’aquí que fer-la a un altre país. Allò del que parlem o com en parlem no és el mateix i ens hem d’acostumar a emprar els codis correctes si no volem quedar com uns bàrbars.
A Alemanya per exemple no era gaire usual parlar o demostrar els sentiments i les emocions encara que sigui adequades a les circumstàncies. Recordo que sovint m’empipava de valent amb la burocràcia infinita que gasta el país i potser ho vaig verbalitzar efusivament perquè tothom em relacionava amb el temperament espanyol tot i reprimir-me contínuament. I és precisament això que ens costa, aprendre els codis i allò que és correcte o no. Ara farà poc més d’una setmana que en saludar un dels companys del grup de conversa de francès, el noi que és Xilè em va donar dos petons. El professor es va quedar una mica estorat i va demanar-nos si hi havia algun motiu especial. El meu company es va disculpar perquè va dir que es relaciona molt amb llatins i per a ells és la manera més lògica de saludar-se. Jo imagino que a Alemanya els hagués agafat un cobriment de cor si m’hagués apropat a algú amb la intenció de fer dos petons a les galtes. Bé, de fet en aquest sentit jo soc molt germànica i deixo sempre que la iniciativa la prenguin els altres. I quan vaig tornar aquí els dos petons em sobraven i no entenia com es podia perdre tant temps després de vacances per apropar les galtes a tots i cadascun els companys que no havíem vist just un parell de setmanes.
El que més em va costar de viure al que havia estat l’antiga Alemanya de l’est va ser sens dubte l’intent per part dels alemanys de convertir-me a mi en una d’ells. I si hi ha alguna cosa que potser em va fer infeliç de la meva estada allà va ser que ells no sempre tenien en compte què em podria fer sentir violenta. Una d’aquestes ocasions va ser quan just en arribar a Dresden el que llavors era el meu company em va proposar d’anar a la piscina on havia quedat amb una amic per passar un matí a la fresca en un entorn ple d’arbres. Jo no coneixia l’indret i vaig dir que sí. Malauradament no havia considerat necessari esmentar que la piscina era FKK que vol dir “Freiekörperdultur”, és a dir nudista. Tinc encara molt gravat dins la meva ment com de malament em vaig sentir per haver de treure’m la roba davant de tants desconeguts i coneguts. El nudisme era part de la cultura de l’est d’Alemanya però jo no vaig poder adaptar-m’hi mai. Aquesta és una qüestió que en aquella època ja era vigent a Alemanya: fins a quin punt és necessari adaptar-se i “convertir-se” a l’altra cultura? Ara amb la perspectiva entenc que vaig guanyar en esperit pràctic i en ser metòdica i sistemàtica però certament nou anys allà em van rovellar les emocions. Em van caler anys i panys per veure els sentiments com quelcom positiu que enriqueix la vida més que com una malaltia que s’ha d’evitar a tota costa.
Un altre aspecte de ser estranger és que sovint ens toca lluitar contra els estereotips del nostre país. A Alemanya per exemple els semblava estranyíssim que jo fos tan seriosa i endreçada perquè tenen la sensació que som caòtics. I sí, potser sí ho som perquè sovint trobo a faltar una mica més de disciplina per aquí.
També hi ha coses de l’altre país que en un principi ens poden sobtar però que acabem valorant com a positives. A mi sempre em va agradar que el “quedar bé” no s’estilava gaire i que majoritàriament els alemanys eren directes i sincers fins i tot quan la sinceritat anava en contra d’un o una.
De tant en tant encara penso en els anys que vaig passar al meu país d’acollida. El trobo a faltar i em va canviar a mi i a la meva manera de ser. Crec que és absolutament comprensible que l’ésser humà tingui ganes de sortir i explorar indrets del món que no són aquells on ha nascut. Sempre hi ha hagut corrents migratòries i gràcies a això la nostra cultura s’ha enriquit. Si sabem conservar les nostres tradicions i cuidar la llengua penso que el fet que hi hagi estrangers al nostre país l’hem de viure com una realitat que acoloreix el nostre paisatge quotidià. Interaccionar amb gent que prové de codis socials diferents ens obre la ment i fa que potser arribem a polir aquells aspectes de la nostra societat que estan lluny de ser perfectes. Per això als meus llibres els personatges es mouen en diversos països i els veiem a través de la mirada filtrada de l’estranger.
Vull acabar amb una anècdota per exemplificar el que vull dir amb els codis i les conductes. Durant la meva carrera vaig tenir la gran sort de tenir uns professors excepcionals i entre ells hi havia la professora Maria Lieber de la facultat de romàniques. Parlava molt bé el castellà, el francès i l’italià i sabia una mica de català. Es dedicava a donar classes i a la recerca. Doncs ens va comentar que havia estat treballant en un article per a una universitat italiana sobre no recordo ara quin tema. Li van tombar l’article diverses vegades tot i ser una catedràtica reconeguda que publicava contínuament a Alemanya. No obstant sembla que el que li fallava era l’estil o codi i que per molt que dominés la llengua, no coneixia el codi al cent per cent. Doncs resulta que després de retocar l’article diverses vegades finalment li van acceptar per una publicació a Itàlia però ens va comentar frustrada que a tant esforç els italians van respondre a l’article dient “questo articolo è utile”. Això perquè veieu com d’important és dominar no només la llengua sinó també el codi social.
I vosaltres què en penseu?