Començo el post d’avui fent una rectificació molt necessària al de la setmana passada. Com sabeu vaig mencionar que s’acostava el dia 8 de març i vaig escriure el dia de les dones. Doncs bé, un amic que llegeix el bloc em va demanar que rectifiqués i digues que el vuit de març és el dia internacional dels drets de les dones. I té tota la raó del món perquè de “dia de les dones” segurament n’hi ha d’altres. A Alemanya per exemple precisament el dia que va sortir el post de la setmana passada, el 27 de febrer era el dia de les dones o “Weiberfastnacht” que se celebra sempre abans del dimecres de cendra que aquest any va ser el dia 5 de març, és a dir ahir. En aquesta diada les dones sobretot a Renània i Westfàlia les dones prenen possessió de les ciutats i tallen les corbates als homes. A Saxònia el dia de les dones se celebra amb cafè i pastís en reunions s per gaudir d’una estona plegades. I aquesta setmana abans de seguir amb els proverbis sobre les dones m’agradaria fer ressò d’una conversa que vaig tenir amb una companya de feina la setmana passada. Em vaig demanar en veu alta, què feia que tinguéssim a l’escola una quantitat tan gran de joves amb problemes de salut mental i depressions i vaig apuntar cap a l’ús continuat de les xarxes socials, la monitorització ininterrompuda de les seves vides de cara a l’exterior i la pressió estètica. La meva companya va afegir molt encertadament que per desgràcia sovint als pares en aquest país els manquen els recursos per educar els fills degudament. Pujar als fills vol dir també saber passar estona amb ells per reflexionar sobre fracassos, ensenyar-los a gestionar la frustració i reconduir-los en la fal·làcia de que la felicitat completa existeix i cal aconseguir-la. La meva companya de seixanta anys i amb dues filles va dir una frase amb la que estic completament d’acord “l’emancipació de les dones en aquest país ha estat un conté que ens hem empassat totes treballant més que ningú”. I és cert. Mentre en d’altres països s’ha procurat un sistema que permeti que els pares treballin però que aquests tinguin temps d’ocupar-se dels infants, aquí el que hem fet es “vendre la moto” a les dones i homes de que es pot tenir fills i treballar a temps complet i que tot va “la mar de bé”. El resultat ha estat que els nens i nenes es passen el dia a l’escola —tenim un sistema d’escolarització amb un horari llarguíssim— i quan surten van d’una activitat extra escolar a una altra fins que els pares surten de la feina i els poden anar a buscar i estar amb ells una estona. Quin és el problema? Doncs que encara no es proporcionen prou avantatges per una maternitat o paternitat dignes. Els permisos de maternitat aquí són de 16 setmanes en què es cobra el 100% del salari i es cotitza al 100%. Aquestes 16 setmanes es poden dividir en abans i després del part. A França també són 16 setmanes però sis són generalment abans del part i 10 després. Quan s’acaben el que ajuda és que al país veí la jornada és de 35 hores i amb això els pares tenen més temps pels fills. A més hi ha la possibilitat de treballar a temps parcial i des de l’1 d’octubre del 2024 aquest temps parcial computa com jornada completa pel que fa a les cotitzacions a la seguretat social. Cal pensar que durant molt de temps a Espanya per exemple, quan les dones volien restar a casa amb els infants durant un any o dos, deixaven de cotitzar. I si volien treballar a temps parcial també s’arriscaven a una disminució de la seva renda posteriorment. Per això tenim aquí tantes dones jubilades en situació precària.

A Alemanya el permís de maternitat és de 14 setmanes i durant aquest temps les dones reben un “Mutterschafstgeld” diners de maternitat per compensar la manca de salari. Les famílies alemanyes poden sol·licitar el permís parental i allargar-lo fins a tres anys i de fet a Alemanya vaig conèixer una família en què la dona va agafar-lo tres vegades i es va quedar a casa cuidant dels nens un total de nou anys. Aquest sistema és un pèl perillós perquè després dels tres anys sense treballar una pot haver quedar un pèl obsoleta a la feina. De tota manera a Alemanya hi ha també—no només sobre paper— la possibilitat de demanar flexibilitat horària per cura de la família. El permís parental a Alemanya cobreix un 65% dels ingressos d’abans del part i arriba a un màxim de 1.800 euros al mes. Suficient amb els lloguers allà per poder viure i tirar endavant encara que sense poder procurar-se grans luxes.

Com ja he esmentat abans el permís aquí és de 16 setmanes i el salari i la cotització són del 100%. Els pares i no només les mares també es poden prendre el permís de manera seguida o interrompuda fins que el nadó tingui 12 mesos. Aquest és el cas d’un dels meus companys de feina que va rellevant a la seva dona amb la cura de la nena i que s’agafa ara les sis setmanes restants de paternitat. Però tot això és quan el nen o nena és molt petit i després el problema és que aquí no és fàcil compaginar la feina amb els fills. Lamentablement encara ara solen ser les dones qui porten una gran part de la càrrega de la família i quan volen arribar a tot arreu acaben força desgastades. Això només cal veure-ho amb els informes de salut. Les estadístiques canten perquè hi ha una incidència del 7,15% de depressió en dones comparat al 3,5% en homes. Pel que fa a l’ansietat a Catalunya és un 20,8% en dones en comparació al 12,2% en homes.

Potser encara les dones se senten massa pressionades pel fet de que potser és una mica difícil arribar a fer-ho tot com elles s’exigeixen. A més també aquí tenim l’inconvenient que la cura dels grans i dels pares generalment recau sobre les dones també. No dic pas sempre, en el meu cas conec ja diversos homes aquí, a Anglaterra i a Alemanya que s’han encarregat de la cura dels pares. Tot això és un senyal clar de que realment les coses han canviat i han de seguir canviant. Per això certament el 8 de març és un dia per recordar on érem, on encara moltes dones a altres indrets dels món són i on som nosaltres ara aquí. I també recordar que si han canviat les coses és també perquè els mateixos homes han canviat i han contribuït a fer la societat més igualitària. Quan jo era petita veia pocs homes empenyent cotxets de nadó pel carrer. Ara ja en són molts. A la sortida de l’escola de la meva època només recordo un sol pare d’una companya de classe. Ara només em cal anar a la placeta de sant Miquel i veure que pràcticament hi ha la meitat de dones i la meitat d’homes que van a buscar els seus fills a l’escola. Per tant la mentalitat va canviant i si no deixem que certs partits ens facin recular, podem gaudir del que hem aconseguit.

Per tot aquests motius els proverbis que us porto en aquest post us poden sonar masclistes i passats de moda. Hem d’entendre que van aparèixer al llenguatge en una altra època i que per tant són un vestigi de com s’ha vist la dona amb el pas del temps.

Un que ens deixa com a manipuladores és el de “eine Frau spricht zu deinem Herzen, wenn sie deinen Kopf betören will” que traduït vol dir que una dona parla al teu cor quan vol seduir el teu cap. Se’m fa estrany pensar que els homes imaginin que som emocionals quan els volem conquerir. Se’ns ha retret de sempre que ens deixem endur més per les emocions que els homes i que no tenim capacitat de desvincular els pensaments racionals de les emocions. Una creença que s’hauria d’estudiar des del punt de la neurociència per donar-li validesa o acabar-lo de refutar.

Una altra dita que em fa gràcia és la de “kein Eheman ist so brav, wie er seine Frau glauben machen möchte”, cap home és tan valent com li vol fer creure a la seva dona.

Els francesos també tenen un parell de dites simpàtiques. La primera és la de “pour que le vin fasse du bien a les femmes, il faut que les hommes le boivent”, que per tal que el vi faci bé a les dones cal que els homes el beguin. Es podria interpretar de moltes maneres. Primer que no som aptes per consumir alcohol i segon que si el beuen els homes potser els podem fer anar més per on volem i ens beneficia.

Amb el següent penso que els francesos, a l’època que el van encunyar no tenien gaire bon concepte de la nostra capacitat de treball o potser massa bon concepte. És el de “avec 3 femmes, on perd le travail de deux” que vol dir que amb tres dones es perd el treball de dues. Potser vol dir que és millor deixar-nos treballar soles?

Pitjor encara és el proverbi provençal de “des femmes et du fromage, qui moins en use est le plus sage” les dones i el formatge, qui menys n’utilitza més savi és. Vaja, com si fóssim nocives nosaltres. I el següent tampoc ens deixa gaire bé “les femmes disent toujours la verité, mais pas tout entière”. Les dones sempre diuen la veritat però mai sencera. Ara seria ja una qüestió filosòfica discernir si dir una part de la veritat és igual a mentir. El cert és que no dir tota la veritat pot ser com ocultar-la i per tant no ser sincera del tot. El darrer proverbi es fa servir a França però prové del Sànscrit. És el de que “les femmes, dit-on, mangent comme deux, ont de l’esprit comme quatre, de la malice comme six, et de la passion comme vuit” és a dir que mengem per dos — possible en èpoques d’embaràs— tenen l’esperit de quatre, la malicia de sis i la passió de vuit. No sé si com a malícia no voldran dir picardia que potser sí és cert. I pel que fa a la passió crec que la història ha demostrat que tant homes com dones poden ser apassionats, no és propi del gènere.

La majoria de proverbis anglesos que us duc avui tampoc ens deixen pels núvols però acabaré amb el més positiu per deixar un bon regust de boca. El primer és el de “who has a woman has an eel by the tail”, qui té una dona té una anguila agafada per la cua. És a dir que som escàpoles. La pitjor d’avui és la de “there has never been a conflicte without a woman” mai no hi ha hagut un conflicte sense una dona. Com si els homes no sabessin posar-se en bons embolics i començar conflictes i guerres. Però vaja, sortosament també hi ha el proverbi que diu “women in mischief are wiser than men” les dones en picardia són més sàvies que els homes, que no vol dir res més que el fet que tenim podem ser més enginyoses que els barons. Pensant en la nostra capacitat de treball els anglesos tenen la de “six hours for a man, seven for a woman and eight for a fool” és a dir sis hores per un home, set per una dona i vuit per un ximple. Que necessitem més temps per fer la feina vaja que penso que avui dia fa aigües per tot arreu.

I la darrera i més positiva d’avui és la de “men make houses, women make homes” els homes fan cases, les dones fan llars. És a dir que nosaltres hi posem el caliu. Vull acabar el post d’avui amb una cita del que va dir Coco Chanel: “a girl should be two things: Who and what she wants”, “una noia ha de ser dues coses: Qui i el que vol ser.” No hi podria estar més d’acord.

Molt bon dijous i bon dia del dret de les dones. Celebreu-ho el millor que pugueu i ens permeti el temps. Us deixo amb una imatge relaxant d’un dels meus indrets favorits de Barcelona.