Ens apropem ja perillosament a la data 8 de març, dia internacional de la dona. He escrit sobre aquesta diada i el seu significat en posts anteriors i no em vull repetir. Només recordo que la llavor d’aquesta celebració va ser als EEUU encara que posteriorment i durant molts anys Rússia ha estat capdavantera fent homenatge a les dones treballadores. Més val que cap marit rus s’oblidi del ram de flors per la seva muller o pot acabar sopant a l’escala de casa!
Però aquesta celebració té com a origen les vagues que feren les treballadores del sector tèxtil a Nova York el 1857. Fa quatre dies com qui diu oi? En plena revolució industrial i posteriorment el 25 de març del 1911 hi va haver un incendi a la fabrica Triangle Shirtwaist Company també a Nova York i van perdre la vida 146 dones entre elles moltes immigrants. El mateix any a Àustria, Alemanya i Suïssa, el 19 de març, abans dels tràgics fets de l’incendi, aquests països celebraven el primer dia internacional de les dones. El 8 de març del 1917 les dones russes van sortir al carrer en peu de guerra per demanar aliments i el retorn dels combatents de la guerra. La reivindicació va prendre força i va acabar sent un moviment antimonàrquic. A partir d’aquest moment el 8 de març va quedar definit com el dia internacional de les dones. El 1975 l’Assemblea Nacional de les Nacions Unides va declarar aquest any com a any de la dona i va demanar a tots els països que se celebrés un dia internacional per a nosaltres.
I encara ens cal perquè la situació vista globalment ens segueix sent desfavorable. Només cal recordar que el 24 d’abril del 2013 es va enfonsar l’edifici Rana Plaza a un suburbi de Dakha, Bangladesh. L’edifici era una fàbrica tèxtil que produïa com moltes d’altres roba baratíssima per al consum ferotge dels occidentals. En l’enfonsament hi van morir més de mil cent persones i van quedar moltíssims ferits. La majoria de les víctimes eren dones perquè en aquest país i en d’altres de pobres, continuen fent feines molt mal pagades que les deixa subsistir sense poder progressar. Les grans perdedores d’aquesta història van ser elles.
I en un món que volem pensar que evoluciona en positiu recentment han aparegut moviments i senyals que fan albirar que nosaltres encara no hem assolit tota la igualtat que ens cal o que estem a punt de perdre els drets que tenim. I si no com us expliqueu el fenomen de les “Tradwives” les esposes tradicionals que defensen aferrissadament que la millor vida d’una dona és cuidar-se del seu marit i la família? Aquestes precisament van néixer també als Estats Units cap al voltant del 2000. Però no cal anar gaire lluny per adonar-se que es considera que el nostre paper principal dins la societat és el de cuidadora de la família. I si no, només cal mirar el que va passar a Irlanda durant el referèndum del 8 de març del 2024. El govern irlandès amb el suport de tots els partits i moviments progressistes volia canviar un paràgraf de la constitució clarament sexista. En aquest paràgraf les dones en exclusiva estan esmentades com a cuidadores de la família. Es volia també incloure en la constitució models de família no tradicionals. Hagués estat un pas endavant però el resultat del referèndum va ser que el 74% dels votants no van voler canviar absolutament res i va representar un cop dur per als sectors més progressistes.
Al nostre país jo mateixa he viscut en primera persona el sexisme i la càrrega que representa ser dona. Quan els meus dos pares es van posar malalts alhora i el meu pare ja portava unes setmanes hospitalitzat, l’assistenta social de l’hospital de Sant Pau em demanava que em fes càrrec de mon pare que en aquells moments necessitava atenció ja les vint-i-quatre hores del dia. Jo li vaig explicar a l’assistenta la situació dels meus pares. Ells no tenien recursos i jo depenia de la meva feina ja que no tinc cap altra font d’ingressos. L’assistenta social però em va demanar si tenia parella. Quan li vaig dir que sí em va dir que si deixava el meu pis i anava a viure amb ell, llavors podria deixar la feina i ocupar-me a jornada completa dels meus pares. És més que obvi que el que em va dir em va sonar rocambolesc. Li vaig fer entendre que als meus 47 anys no tenia edat per prendre’m unes vacances o deixar la feina amb tot el que suposa. I li vaig recordar amablement que anar a viure amb el que era la meva parella i només coneixia des de feia un any em deixava a mi també en situació de vulnerabilitat perquè sense feina i sense recursos jo estava a disposició d’ell. No sé si l’assistenta no tenia un bon dia però com que no podia deixar la feina però volia garantir que els pares estiguessin ben cuidats, vaig cercar un advocat. També vaig patir força les males veus quan vaig triar per la mare un cuidador en comptes d’una cuidadora. No obstant, de tota la gent que vaig entrevistar, el que vaig triar em va semblar que seria la persona adequada. I tant ell com jo vam fer el que podíem en les circumstàncies. Serveis socials van trigar molt en ajudar-me de debò. Sincerament al nostre país no s’hauria de permetre que les dones hagin de deixar la feina per fer-se càrrec dels pares perquè quedar-se fora del mercat laboral i no cotitzar suposa després que la retribució quan ens jubilem és menor. Quantes dones hi ha que no arriben a final de mes amb la pensió?
Hem guanyat terreny i drets però encara hi ha molts retrògrades fins i tot al nostre país. No fa tant que algú que volia una relació sentimental amb mi va mostrar-me els extractes dels comptes bancaris i les seves inversions per donar-me a entendre que ell era un bon partit per a mi. Com us podeu imaginar amb segons quin tipus de gent ja no es pot raonar i no ho vaig ni intentar. Els diners o les nòmines d’algú no són, diria jo, cap motiu per considerar una persona com a futura parella. Afortunadament una gran part de nosaltres pot guanyar-se prou bé la vida i decidir estar o no amb algú segons si l’altra persona té unes afinitats, interessos i tarannà que és compatible amb el nostre.
No volia però dedicar el post a la història de la dona en si, sinó a com se’ns veu segons els refranys i proverbis. Per no allargar-me amb el post d’avui, us deixo amb uns quants proverbis alemanys i seguiré la setmana vinent amb uns quants més en aquest i d’altres idiomes.
El primer d’avui és un que m’abelleix especialment “das Alter der Frau beginnt dort, wo ihre Liebe aufhört” que vol dir que l’edat de la dona comença on acaba el seu amor. Dit d’altra manera, que envellim quan perdem la capacitat d’estimar. I si no ho penseu també us recomano que veieu la pel·lícula “Ladies in lavender” que fa reflexionar molt. Tanmateix opino que podríem aplicar la dita als homes també.
El següent proverbi ja em sembla un pèl més masclista, és el de “eine Frau, ein Gewehr und einen Gaul darf man nicht ausleihen” és a dir una dona, una pistola i un rossí no s’han de prestar mai. Com si fóssim un objecte o un animal del que es pot disposar. Nosaltres diem quelcom similar però canviem una mica el què perquè he sentit sempre a dir que és la guitarra, la ploma i la dona que no es poden deixar.
La tercera em sembla significativa “ je weniger die Frau befielt, desto mehr gehorcht der Mann” com menys mana la dona, més obeeix el marit. I la darrera d’avui és la següent: “Es konnte manchem Mann nicht schlimmeres passieren, als wenn seine Frau sich an ihm ein Beispiel nimmt” és a dir, no li podria passar res pitjor a alguns homes que el fet que la seva dona els agafi com a exemple. Aquí els alemanys no deixen gaire bé els homes, oi?
Per aquesta setmana anterior al 8 de març ja en tenim prou. La setmana vinent més sobre com es veu a les dones segons els proverbis.
Avui us deixo amb una imatge del Safrà i el Sugus perquè el darrer dia 20 de febrer va ser el dia internacional dels gats i els meus fan de casa meva una autèntica llar.