Just ara fa unes tres setmanes vaig anar a l’hospital de l’Esperança a fer-me unes proves rutinàries. Només hi havia estat un cop i no com a pacient sinó com a acompanyant si no recordo malament. El lloc no em resultava familiar tot i pertànyer a Gràcia, està tan amunt que és una zona per a mi desconeguda. Just darrere del santuari de Sant Josep de la Muntanya que veritablement impressiona per les seves dimensions vaig reconèixer la Kasa de la Muntanya de la que havia sentit a parlar tantíssim sense haver-hi pogut encara estar. Va ser una antiga caserna de la Guàrdia Civil que va construir Eusebi Güell. La guàrdia Civil la va deixar d’emprar el 1983 i el 1989 va ser okupada i esdevingué pel que sembla un espai central del moviment okupa a la ciutat. Sembla ser que la família Güell va intentar recuperar l’edifici però finalment va negociar amb l’Ajuntament pel seu ús i es vol transformar l’edifici en vivendes socials. Per a mi és juntament amb Can Masdeu un epicentre del moviment social que evidencia el gran problema de la crisis de l’habitatge que fa anys que s’ha convertit en un malson permanent per a tots els ciutadans. Sobre Can Masdeu ja vaig escriure un post fa uns anys.
Tant Can Masdeu com la Kasa de la Muntanya tenen una funció reivindicativa molt necessària en un moment en què vivim amb indignació com els fons inversors compren blocs de cases sencers i s’apoderen de la nostra ciutat per renovar habitatges i posar-los en lloguer només accessible pels més rics. I precisament aquesta darrera setmana els barcelonins han guanyat una batalla un fons voltor amb el cas de la casa Orsola. El 2021 un fons d’inversió va comprar la casa i va avisar els veïns que no els renovaria el contracte. En principi estaven previstos desnonaments però una gran concentració de ciutadans els va impedir i finalment s’ha anunciat que l’Ajuntament ha adquirit l’edifici en què conviuran ara veïns amb rendes antigues, veïns que pagaran lloguer social i veïns amb preus d’habitatge actualitzats. Però l’esdeveniment ha estat una fita que demostra que sí és possible no deixar la ciutat en mans dels grans capitals.
El problema l’he viscut en primera persona durant anys. Des de que vaig marxar de casa he pagat sempre lloguer i de vegades, per tal de que s’adaptés a la meva butxaca, he viscut en pisos en condicions que podríem definir com a difícils. A Alemanya el meu primer pis situat a la Sonnenallée tenia una dutxa a la cuina i encara funcionava amb calefacció de carbó. El meu primer pis, que sempre recordaré amb molta emoció estava ubicat al que havia estat l’antiga Alemanya de l’est i per tant no havia estat reacondicionat. En aquella època em vaig considerar privilegiada perquè el meu pis tenia un bany interior. El de la meva veïna no en tenia i havia d’utilitzar l’inodor que es trobava al replà de l’escala. Anys després a Dresden vaig haver de passar uns mesos en un pis on també tenia calefacció de carbó, dutxa a la cuina amb la sortida de l’aigua bruta que donava a l’aigüera i un bany al replà de la casa. Estic parlant dels anys 1996 i el 2000. Una època en què segurament era impensable que quedessin aquest tipus d’habitatge a la nostra ciutat. Però mai em vaig queixar de viure en aquestes condicions, ni tan sols quan em quedava l’aigua de la dutxa congelada a l’aixeta o quan havia de carregar els sacs de carbó per escalfar. El motiu és ben clar: el país m’oferia una possibilitat de viure sola per una butxaca dèbil com la meva. I posaria la mà al foc que molts s’apuntarien a viure en pisos en condicions rudimentàries si els preus els fossin assequibles. A l’Alemanya de l’Est i en concret la ciutat de Berlín van quedar molts pisos buits després de la caiguda del mur i van ser ocupats per joves que tenien ganes d’emancipar-se però no tenien recursos. Però el moviment Okupa va començar molt abans, als anys seixanta a ciutats com Berlin i Amsterdam i durant els anys setanta es va estendre i va arrelar amb força a Gran Bretanya. Aquí a la Península va entrar amb empenta al País Basc on s’anomena gaztexte.
Molts edificis okupats han estat rehabilitats i millorats per la gent que els ha okupat i encara que avui dia molts okupes són criminalitzats, en un principi el moviment va néixer per ocupar i donar ús a espais que estaven buits i alhora confrontar a la societat amb l’imminent problema de la despesa abusiva per l’habitatge.
Fa poc parlant amb un amic nascut a Sant Cugat em va dir una frase que em va agradar molt “l’okupa fa barri”. I és cert. Una de les imatges que tinc jo dels okupes és la de la persona “antisistema” i sense recursos que decideix posar-se a viure en indrets buits i que sovint s’organitza per tal de posar a l’abast del barri espais on hi duen a terme tallers per exemple. Per a mi aquest és l’okupa tradicional. Més tard també han aparegut els masovers urbans que són aquells que no poden pagar lloguer però acorden amb els propietaris dels immobles que s’encarregaran d’una part del manteniment de l’habitatge com a compensació. Tots aquests són els que jo anomeno “okupes acceptats”. Però malauradament ens els darrers anys han aparegut màfies molt ben administrades i semicriminals de grups que ocupen habitatges que sovint són de particulars i demanen diners als propietaris per abandonar-los. Aquests són els que han embrutat la imatge i el concepte d’Okupa que tenia la societat. La premsa escriu sovint sobre casos de particulars a qui han pres el pis els okupes i no poden recuperar-lo. I és que la llei no està gaire ben feta. A més, i això també ho escric per l’experiència que vaig tenir a Llull 149, de vegades els okupes organitzats ho estan tant, que entren en una nit i quan el propietari els denuncia, si ells afirmen portar a l’immoble un cert temps en principi no s’hi pot fer imminentment res. Al darrer edifici on vaig viure al Poblenou s’hi van posar uns okupes organitzats que van aparèixer de la nit al dia, van posar un camió de coses al pis i ens van tenir als veïns martiritzats fins al final. En aquest cas hi tenien sovint un infant que anava i venia segurament d’un pis ocupat a un altre per tenir encara més força davant d’una possible desocupació. Els que van entrar sota de casa meva pertanyien a una banda organitzada i criminal perquè durant el temps que van viure a Llull 149 la planta baixa es va convertir en un punt de venda de droga.
Que eren criminals ho sé perquè el mateix propietari, un d’aquells grans tinents a qui li pertanyien diversos edificis a Barcelona em va confessar que li havien demanat una bona quantitat de diners per marxar i deixar-nos a tots tranquils.
El que passa en aquests casos és que la llei va tant lenta que alguns propietaris recorren a empreses de desocupació mig legals. Una d’elles s’ha fet famosa pel seu grau d’èxit però també per esbombar un missatge racista i violent contra els okupes dels edificis. Aquí també puc parlar per experiència perquè el dia que van venir els d’una d’aquestes empreses a desallotjar la planta baixa de Llull em van posar els pèls de punta. I és que en trobar aquella colla de “matons de pel·lícula” a l’escala el cap de l’empresa em va demanar “¿qué hay ahí dentro?”. Jo no vaig entendre la pregunta i devia fer cara d’interrogant perquè de seguida em va aclarir “¿qué hay, moritos, negritos, sudacas?. Se’m va glaçar la sang a les venes i vaig pensar que tan dolents eren els uns com els altres. I precisament contra el cap d’aquesta empresa hi ha una lluita ciutadana per delicte de propagació de l’odi i el racisme.
Les màfies okupes han tacat la bona fama i la simpatia que tenia la població pel col·lectiu. No sé si coneixeu la Floresta però fa anys hi convivien ciutadans dels que es podien permetre una gran casa a un indret idíl·lic prop de la ciutat amb tota una gran colla d’okupes que habitaven les cases abandonades de la zona que no eren poques. No obstant, d’okupes ja n’hi queden pocs perquè els fons voltor han anat comprant les cases mig en runes i les han venudes a famílies adinerades. I per si no fes prou por això dels fons voltor, resulta que també han aparegut màfies okupa que desallotgen cases okupades i exigeixen després als futurs okupes un lloguer que tot i ser assequible no és legal.
I aquí ja han aparegut dues paraules claus d’aquest post: fons voltor i màfia. I els podríem equiparar. El problema de l’habitatge no és exclusiu d’Espanya. Fa poc parlava per telèfon amb un dels meus amics alemanys que ja està pensant en jubilar-se. Ell gaudeix d’un lloguer assequible però viu una mica amb la por al cor de que l’edifici en què viu sigui comprat per un grup inversor que el reformi i exigeixi després un lloguer tres vegades més alt que el que paga ara el meu amic.
A França molts separats i divorciats ara viuen altre cop en pisos compartits i a Bèlgica el preu de l’habitatge és tan car que hi ha belgues que han de comprar un mòbil home i anar a viure a algun càmping del sud de França. Però si més no a França no està prohibit viure en un càmping perquè el problema és que aquí sí que ho està.
Per més informació només cal mirar els estudis i estadístiques de la pàgina de la Unió Europea. A tot Europa de mitjana es destina un 19,9 % dels ingressos en l’habitatge. Però a Espanya de mitjana es gasta el 43,5%, una barbaritat! i a Catalunya superem la mitjana invertint un 52,1% dels ingressos en les quatre parets i el sostre. I per si sembla poc, a les Balears el percentatge del sou destinat només en l’immoble és del 56,8%. Impagable. El que aquestes dades ens diuen és que avui dia a Catalunya vivim en un feudalisme capitalista. Els treballadors anem a la feina per poder pagar als senyors feudals que probablement són un fons d’inversors el delme que ha esdevingut molt més que el que els camperols havien d’oferir als seu senyor.
En general a Europa del 2010 al 2022 l’habitatge s’ha encarit de mitja un 47% i és ja un dels principals problemes dels ciutadans.
A més avui dia és difícil accedir a un pis de compra per propis mitjans. La majoria ha d’estalviar durant anys per pagar una entrada per un immoble i això implica sovint no emancipar-se dels pares quan potser és el que es necessita. Cal tenir en compte el nivell d’estalvi d’una persona d’un sou mig si no te despeses per lloguer.
En tot cas el que cal tenir clar és que avui dia tenir un pis o poder accedir a un pis és un luxe. Aquí no existeixen encara cooperatives d’habitatge com a Dinamarca, els pisos de lloguer social són insuficients per la quantitat de persones amb necessitats d’habitatge i tampoc tenim el costum com a Suïssa de comprar cases entre dues o tres famílies per repartir despeses.
El que sí és cert és que cal una voluntat política per resoldre aquest malson que genera tanta desigualtat al país.
L’estiu passat vaig conèixer una dona que viu en un preciós edifici modernista en un carrer de Gràcia. Hi viu sola i paga el lloguer per les dues plantes on viu i treballa. L’edifici hauria de pertànyer a la categoria dels que estan catalogats però el propietari no està per temes com aquest perquè li sobren els diners. De fet la dona em va explicar que el propietari que li lloga el pis té altres edificis a Barcelona que està deixant que caiguin sols sense ni tan sols intentar sanejar-los per posar-los en lloguer. La dona en qüestió és una artista que viu tancada a casa seva treballant com una regirada per anar un cop l’any a Madrid i vendre tot el que ha produït en un any. L’edifici on viu de ben segur ha estat una preciositat però ara és una ruïna total i absoluta i l’únic manteniment que s’hi fa és el que fa ella amb les seves pròpies mans i recursos. I sento dir-ho però ella viu i treballa pràcticament per pagar-li a aquest propietari golafre un lloguer que ni necessita. I en aquests casos crec que el més decent seria canviar el pany i deixar de pagar lloguer. Quan el propietari ni s’ocupa de l’immoble i és un gran tinent però en què el llogater o llogatera hi viu des de fa anys encarregant-se’n és quan jo dic també: Okupa. Okupa perquè no fas mal a ningú que realment ho necessita i okupa perquè l’habitatge és un dret que s’ha de defensar.
Potser sona molt antisistema però és que soc de les que pensa que quan el sistema és una injustícia, la desobediència esdevé una obligació.

La imatge d’avui és de la Kasa de la Muntanya.
Bona setmana a tots!