I segueixo avui entestada en fer-vos arribar unes quants paraules més de l’argot francès perquè encara que potser no les pugueu fer servir activament, si més no les entengueu. Ja sabeu que no és possible per a mi fer descans de l’aprenentatge d’idiomes i per tant quan no estic millorant-ne un, estic amb l’altre.
Recordeu que la setmana passada us vaig fer arribar l’expressió “péter la dalle” i “péter la forme”? doncs dissabte passat jo em vaig llevar amb molta energia i tenia l’agenda plena de coses a fer. Com que em vaig despertar no gaire d’hora i havia quedat amb un amic al Club nàutic a les 12:15 vaig haver d’enllestir-me ràpidament per tal de poder fer una sessió de patinatge a la Barceloneta abans d’arribar a la platja del Bogatell per fer un cafè amb ell. Doncs entre els patins i la bicicleta del dissabte matí ci els dos quilòmetres i mig de piscina del divendres vespr el que em va passar és que vaig arribar a casa i tenia la musculatura de tot el cos engarrotada. Per la tarda havia quedat amb un altre amic a l’altre punta de Barcelona i jo notava que seria incapaç d’arribar al local de la trobada. Estava com diuen els francesos “raplapla” és a dir totalment extenuada i sense cap mena d’energia. És clar, l’havia deixada tota entre la piscina i la meva gran superfície de patinatge a la Barceloneta.
Doncs ara ja sabeu que un antònim de “péter la forme” és “être raplapla”. I amb un significat molt proper al “péter la forme” tenim el “n’avoir pas les deux pieds dans le même sabot” que literalment seria no tenir els dos peus a la mateixa peülla. Aquesta segona expressió però no es refereix tant al nivell físic d’energia d’una persona sinó a al seu nivell d’activitat i d’enginy.
Com a tercera expressió d’avui m’agradaria donar-vos a conèixer la d’”avoir du culot”, “culot” aquí l’hem d’entendre com a nervi o l’aplom. En anglès diríem “to have the nerves” a l’igual que en alemany “den Nerv haben” en singular o també “die Nerven haben”. S’empra quan una persona fa quelcom que requereix deixar la vergonya de banda i posar-li molts nassos o senzillament tenir coratge. A mi per exemple em toca sovint “avoir du culot” per dir-li a la patrona què és o no just al seu centre. Estic ja un pèl tipa, que en francès seria “je n’ai marre” de que hi hagi els favorits que s’ho puguin permetre tot fins i tot no venir a la feina o agafar-se vacances en mig del curs i d’altres a qui no se’ns passa ni la més mínima. És a dir que jo “ai du culot” per anar-li recordant a la patrona que si no es tracta el personal de manera justa, pot acabar havent-hi un motí. No s’hauria de partir mai de la premissa que l’ordre de les coses és inamovible i que el que no és just pot seguir sent-ho sense resistència.
Passo ara a les paraules de l’argot que us poden ser útils si aneu a França.
La primera d’avui és molt important perquè els diners no ho són tot, però sense diners tot és res. Es tracta d’una paraula col·loquial per calés, virolles. Seria l’equivalent del que els anglesos anomenen “bucks” per no dir dòlars. Doncs bé, en francès els euros s’anomenen “balle” que com imaginareu sí que literalment és la bala. I dels calés, les virolles o els doblers en baleàric passem a quelcom que també necessitem per la nostra subsistència: la casa o la llar. Els francesos l’anomenen en llenguatge col·loquial “barraque” que és exactament allò al que sona. Els alemanys en aquest sentit s’assemblen una mica als francesos perquè l’anomenen “die Hütte”, la cabana. Tanmateix no tenen el costum arrelat d’anomenar casa seva de manera despectiva. I per tenir diners i casa si no som fills de rics ens toca treballar. Per la feina també tenen una paraula col·loquial que és “boulot” i treballar familiarment s’anomena “bosser” que seria com el castellà “currar”.
Recordeu com era fam en francès d’argot? Doncs era “dalle” i d’aquí que a l’entrepà se’l pugui anomenar “casse-dalle” també i que si esteu morts de gana pugueu dir “je pète la dalle”. Doncs el verb familiar per menjar és “bouffer”. I pels amants dels llibres no podria faltar un mot per ells “bouquin”. El llibre anomenat en francès “bouquin” no seria equivalent a res dels nostre idiomes català o castellà amb el que ho pugui comparar. En castellà podem anomenar a un llibre “tocho” però llavors volem connotar que és feixuc. “Bouquin” posa èmfasi a la seva qualitat o bé antiguitat. Que tinguin una paraula familiar per llibre a mi ja me’ls fa automàticament simpàtics.
Hem parlat ja de moltes coses del nostre entorn quotidià, la gana, el menjar, la feina, els diners, la casa i ara manca una que no tothom té però que per a mi sí que és important: el cotxe. Aquest mot a mi em sona una mica estrany “bagnole” així doncs “la bagnole” és el que els castellans anomenen “el carro”. En alemany hi ha un terme també familiar per designar un cotxe vell “Kiste” que literalment és caixa però és molt despectiu.
Com que hem parlat de fam i de menjar i perquè veieu com de complex i exacte és el francès col·loquial, no podria acabar sense fer-vos saber que els francesos tenen un verb per designar l’acció de menjar amb molta gana i de manera molt poc elegant. És el “bâfrer”, el nostre manducar que ha caigut en l’oblit.
I ja no tenim per avui. Si seguiu el meu blog i us agrada i el llegiu regularment ara només em queda dir-vos “cimer” que en verlan, és a dir en el llenguatge urbà jove que posa les síl·labes del revés vol dir “gràcies” i afegeixo que espero que fins la setmana propera. Bon descans a tots.