S’han acabat les festes de Nadal i molt probablement també els excessos. Fa poc vaig anar a la farmàcia a cercar gotes pels ulls i la prestatgeria de dalt de tot estava plena d’antiàcids com l’Almax perquè durant aquestes vacances molts mengen més del compte i després han de recórrer a la ciència per contrarestar els malestars. I de la mateixa manera que s’ha menjat potser més del que toca, s’ha gastat potser més del que caldria i també alguns hem aprofitat per descansar i recuperar hores de son. Jo particularment he gaudit molt de poder ser al carrer durant les hores de sol, de ventilar-me, de poder dedicar temps a la lectura i als meus gats i les plantes i de passar estones al sofà llegint sense que se’m tanquessin els ulls massa ràpidament. I tanmateix tornar al ritme de la feina no va malament. Això mateix em comentava una amiga meva fa poc. I és que el treball ens porta una disciplina i un contacte social que potser altrament no tenim. Avui retorno una mica a la temàtica que m’ha ocupat darrerament: el francès. Aquest dijous us duc unes expressions més que m’han semblat originals i paraules de l’argot juvenil que he sentit i que es fan servir molt. Sempre he pensat que estudiar el llenguatge reglamentari està molt bé, però hem de saber també el que es parla al carrer. Sense anar més lluny la meva professora de rus ens va explicar fa poc que la seva filla sap parlar aquest idioma gràcies a ella. L’ha escoltat a casa de boca de la seva mare i la seva àvia. I aquest any ha fet un viatge llarg per diversos països d’Europa i en alguns d’ells hi ha trobat russos amb qui s’ha pogut comunicar perfectament. No obstant, aquestes noves coneixences li han dit que parla un rus molt bo però que és el rus de les àvies. És d’aquesta manera perquè la seva mare fa anys que va deixar el país i no està al cas del llenguatge que s’utilitza ara al carrer i de les locucions que es posen de moda. I això pot fer que el discurs de la seva filla hagi semblat encarcarat.
Sense voler adoptar tot el que surt i és incorrecte, sí que penso que cal saber també com parla la gent del carrer quan el grau de familiaritat és alt. Per això doncs dedico el post d’avui a aquest llenguatge que no és ni de bon tros literari.
Començo amb una frase feta, la de “c’est l’hospital qui se fout de la charité” que literalment vol dir que és l’hospital que se’n fot de la caritat. Es fa servir quan algú està criticant algun defecte d’una altra persona que té un mateix. Jo per exemple em guardaré prou de dir res dels mandrosos perquè a mi només em surten feines extres que rebutjo per tal de poder tenir temps per les meves activitats de lleure. Penso que és important tenir una feina per pagar el que ens cal però no vull viure només per treballar. Per tant si veig que hi ha gent que es pot permetre no treballar tantíssim, no els criticaré pas. Jo no tindria cap ganes de tenir dues feines. Amb una en tinc prou.
La segona expressió d’avui va aparèixer al voltant del 1912 en el món de la hípica. És la de “les doigts dans le nez” que literalment vol dir amb els dits al nas. L’emprem quan quelcom és molt fàcil de fer i no requereix cap esforç i seria similar al nostre bufar i fer ampolles. La tercera i darrera locució d’avui és la de “le jeu vaut la chandelle”, el joc val l’espelma. El significat és que quelcom val la pena córrer el risc. Prové del segle XVI quan encara no hi havia enllumenat elèctric i quan ja deixava d’haver il·luminació natural calia encendre espelmes. L’expressió va néixer dins el món dels jocs i dels ludòpates. Aquests jugaven a cartes o daus en sales i per la nit havien d’encendre espelmes i era tot un luxe. Si el joc però anava bé i la fortuna afavoria el jugador, llavors deien que el joc valia l’espelma, és a dir que valia la pena arriscar-se.
Passo ja a l’argot i començo per un mot que he sentit cada estiu a França en un anunci radiofònic. “Pote” designa un amic o amiga però no molt proper, no d’aquells a qui els explicaríem secrets. I ara potser us demanareu en quin anunci radiofònic surt aquesta paraula. Doncs bé en un en què es diu que quan se surt amb els “potes” amb els amics, n’hi ha d’haver un que no beu per tal de poder conduir i portar a casa als altres amb seguretat. És un anunci que està enfocat a gent jove tot i que jo al nostre país veí he estat testimoni de molts accidents a causa de l’alcohol i els conductors no eren de la primera volada. He vist des de vehicles entrar a tota pastilla a un carreró sense sortida i encastar-se a la paret, fins carregar-se un piló del carrer i deixar mig morro del cotxe a la vorera. Fins i tot vaig veure un camió de les escombraries xocar contra un cotxe mentre intentava girar. No em puc explicar tots aquests accidents sense el consum d’alcohol.
I ara passem a la paraula que podem comparar amb el nostre “tío” castellà i que és en francès “gros”. Així doncs si sentiu que un home anomena a un altre “gros” no li està dient que el considera gran de dimensions sinó que és un sinònim d’una altra paraula de l’argot “mec”. Jo he escoltat molt més sovint mec que no pas “gros”. Potser aquesta darrera és més recent.
El que sí he sentit sovint és el verb “kiffer” que s’empra quan volem dir que quelcom ens agrada molt. Seria com el ja passat de moda en castellà “molar”. Jo per exemple podria dir “Je kiffe passer mes vacances en France”, és a dir que m’encanta passar les vacances a França. No hem de confondre aquest “kiffer” amb el “kiffen” alemany que s’empra única i exclusivament per designar el fet de fumar marihuana. El següent mot d’argot prové de l’àrab i és “meskine”. Literalment en àrab vol dir pobre i d’aquesta paraula àrab tenim el castellà “mezquino” en el significat de pobre d’esperit i malintencionat. Doncs els francesos empren “meskine” quan una persona està feble. Un exemple seria “meskine, ce mec a dû travailler 14 heures chaque jour” que podríem traduir com “pobre, aquest noi ha hagut de treballar 14 hores cada dia”. Per cert, l’ús de “meskin” és una cosa que tenen en comú el francès modern i el menorquí perquè a Menorca en comptes de pobre o pobret es diu mesquí.
I passo ara a allò que ens serveix per parlar del context de la festa. En primer lloc en argot els francesos denominen l’alcohol “tise” i quan un ha ingerit massa “tise” l’endemà té “guele de bois” boca de fusta o boca seca produïda per l’excés de begudes d’aquest tipus.
La següent paraula prové del llenguatge literari però ara s’utilitza en el llenguatge col·loquial. És l’adjectiu “blasé” que vol dir desencantat o desinteressat. Tinc un amic que podria dir que està tan “blasé” del món de la política que diu que no vol perdre més el temps votant. És un adjectiu que denota un estat de l’ànim molt negatiu perquè la persona que ho està ha quedat insensibilitzada.
La penúltima expressió d’avui és la que diem quan tenim molta gana en francès : “je pète la dalle” és a dir que estic morta de fam. El verb “péter” és molt productiu em sembla en aquest idioma. Dir “je pète la forme” vol dir que tenim un excés d’energia i que estem de bon humor. Espero de debò que jo i vosaltres la puguem fer servir sovint aquest 2025.
Molt bona setmana a tots!