Després de dedicar tants articles del meu blog a la llengua alemanya i a alguns aspectes de a cultura d’aquest país germànic que ha marcat tant la història d’Europa, avui voldria posar la meva atenció en aquells habitants d’Alemanya que es van escampar a altres bandes del món. En el post d’avui em concentraré en la història dels russos alemanys, és a dir aquells que van esdevenir russos però que procedien d’Alemanya. La seva és una història immensament trista perquè van pagar els plats trencats del govern del seu país d’origen amb el que no tenien absolutament res a veure i és un mostra del seu grau de resiliència i fortalesa moral.
Els primers colons alemanys van arribar a terres russes convidats pel temudíssim Ivan el Terrible durant els anys entre el 1533 i el 1584. Eren principalment comerciants que es van establir a Moscou i Sant Petersburg.
La segona onada de colons alemanys a Rússia va venir a mans de la tsarina Catarina II que amb el seu manifest del 22 de juliol del 1763 permetia a estrangers i expatriats assentar-se a la zona del Volga per tal de repoblar aquesta àrea, protegir-la dels cosacs i desenvolupar-hi el sector de l’agricultura. Els alemanys que van anar a poblar aquesta regió eren pagesos i artesans a qui el govern rus els va proporcionar habitatge, propietats agrícoles, ramats i eines de treball i que a canvi havien de millorar i augmentar els conreus. Els van posar com a condició indispensable que es portessin del seu país una llaura i un martell de fusta. Amb el temps van aconseguir incrementar les collites i van arribar a crear manufactures d’instrumental pel camp i també de matèries de llana. Eren diligents i treballadors. Entre el 1764 i el 1768 a la vora del riu Volga es van instal·lar 104 colònies amb uns vint-i-set mil alemanys. Altres van anar a la zona de Crimea, el Caucas del nord, Sibèria i Kazakhstan. La majoria d’ells provenien de la zona de Suàbia però també membres de la minoria religiosa dels mennonites procedents de Suïssa. Aquesta branca religiosa no estava d’acord amb el baptisme dels infants ni amb l’Església estat.
Els alemanys de Rússia van gaudir de força privilegis fins que el 1871 se’ls van acabar els que els reduïen els impostos i els deslliuraven d’haver de servir militarment a Rússia. Per això molts d’ells van emigrar als EEUU. A partir del 1874 ja se’ls va obligar a servir de soldats com la resta de ciutadans russos. L’any 1879 el territori del Volga dels alemanys va passar a ser part del govern de Saràtov on els alemanys representaven un 7,4 % de la població total. Cap a l’any 1914 a Rússia hi vivien 1.621.000 alemanys dels quals 600.000 habitaven la regió del Volga.
Amb el començament de la Primera Guerra Mundial també van començar els problemes pels alemanys en territori rus. El govern els va acusar de simpatitzar amb el Kàiser i el 1915 es va decidir que s’havien de reubicar tots aquells que visquessin a menys de 150 kilòmetres de la frontera amb Alemanya i també als alemanys de la regió del Volga. Uns quinze mil van ser traslladats a zones de l’Est i molts d’ells van morir de camí cap a la seva nova llar.
Durant l’època de la revolució els alemanys russos van donar recolzament als bolxevics i el 18 d’octubre del 1918 van fundar una comuna obrera que serví d’embrió del que posteriorment seria la república autònoma dels alemanys del Volga que va ser constituïda el 19 de juliol del 1919.
El febrer del 1929 es va constituir la República Autònoma Soviètica dels alemanys del Volga amb capital a Engels a l’oblast de Saràtov. La tranquil·litat però no els va durar gaire perquè tan bon punt van empitjorar les relacions entre Rússia i Alemanya també van empitjorar les condicions pels alemanys de Rússia. Del 1935 al 1936 més de dos-cents mil alemanys van ser reubicats a Ucraïna i Kazakhstan. No cal ni dir que els va suposar un trauma deixar enrere llurs cases i el territori en què ja havien arrelat per anar a parar a zones on se’ls va intentar assimilar. Aquells que eren petits van haver d’integrar-se en escoles on no es parlava l’alemany i en un primer moment no sabien encara rus. Finalment el 28 d’agost del 1941 es va abolir la República Autònoma Soviètica dels alemanys del Volga i van deportar als alemanys a Altai acusats de col·laboració amb els nazis. El que havia estat el seu territori alemany a Rússia va ser repartit entre els oblast de Saràtov i Stalingrad. En la seva antiga república dels 600.000 habitants que hi vivien, 450.000 eren alemanys. Es van deportar les famílies alemanyes també a zones allunyades dels Urals, a Sibèria i a Kazakhstan. Se’ls va prohibir parlar en la seva llengua i només la podien emprar a casa seva en privat. Allà on anaven se’ls escridassava i anomenava feixistes. L’hivern del 1942 es van integrar els alemanys russos a l’exercit de treball on construïren fàbriques i treballaven en fusteries i a mines. Els van fer treballar fins el 1947 i després Stalin els va condemnar a l’exili per sempre més. Molts van anar a parar a camps de treball. Alguns dels més dèbils van ser traslladats a una zona que va anomenar-se Chernoe. Es pensaven que els traslladaven perquè es morissin allà però van aconseguir aixecar aquesta vila que tothom anomenava el petit Berlin. Els alemanys de Rússia van anar marxant del seu país d’acollida que els va acabar maltractant i aquest petit municipi va acabar d’enfonsar-se sense ells quan la dècada dels noranta molts van decidir tornar a la mare pàtria que curiosament en alemany s’anomena Vaterland, és a dir pare pàtria.
Però tornem enrere per seguir el fil de la història. El setembre de 1955 Konrad Adenauer va visitar Moscou i es va interessar pels alemanys russos que encara vivien al país d’acollida. Com a resultat d’això se’ls van aixecar les restriccions i es van rehabilitar com a ciutadans. No obstant se’ls va obligar a signar un document en què es comprometien a no tornar al seu antic territori rus ni reclamar cap possessió territorial. Decebuts molts tornaren a Alemanya. Els alemanys es van mobilitzar per anar reclamant drets i pressionaven per tal de tornar a tenir un territori propi però el 1979 al Kazakhstan hi va haver una manifestació de russos i kazakhs contra una creació d’una potencial república alemanya al seu territori. Posteriorment el 22 de febrer del 1991 Mikhaïl Gorbatxov els va prometre el restabliment de la seva república perduda però la caiguda de la URSS va acabar definitivament amb el seu somni.
Molts alemanys de Rússia han anat tornant a Alemanya. A alguns els va costar adaptar-se al que era la seva mare pàtria i altres hi van viatjar però van retornar a Rússia on encara mantenen la seva identitat germano-russa. La seva és una història de resistència i fortalesa. Avui dia els alemanys de Rússia aprenen l’alemany actual tot i que a casa parlen algun dels dialectes que van portar els seus avantpassats al nou territori. Si ens fixem en la història d’aquesta gent hem d’aprendre que aquells que viuen a casa nostra des de fa temps no són culpables dels crims dels governants dels seus països. Ho dic perquè el novembre passat aa Holanda es va haver d’arrestar a cinc homes que havien agredit a uns jueus després d’un partir entre l’Ajaz i el Maccabi Tel Aviv. De vegades em demano si l’ésser humà és capaç o no d’aprendre de la història però jo mai em cansaré d’endinsar-me en alguns capítols foscos per treure’n una mica de llum. Que tingueu un bon 2025 i que l’any porti una mica de la pau mundial que necessitem per a progressar com a espècie.