El post d’avui ha de ser una mica per completar la visió de Menorca que vaig donar-vos a l’estiu amb dues entrades. I dic intencionadament “una mica” perquè per tal de poder fer justícia a la bonica illa caldrien moltíssims més posts per endinsar-se en la història d’aquest bocí del Mediterrani que tenim la sort que ens quedi prop.
El meu viatge a Menorca ha estat a principis de desembre i he de dir que si algun de vosaltres no hi ha estat mai i es planteja anar-hi només un cop, el millor és triar la tardor per tres motius. En primer lloc perquè us estalviareu les masses de la temporada alta i amb elles tampoc caldrà que veieu els menorquins que treballen cara al públic en ple estiu. A tots els indrets turístics el personal comença la temporada amb les piles carregades però a mida que avança l’estiu va acusant el desgast i podria molt ben ser que l’atenció que rebeu per part dels menorquins que us atenen no fos la que espereu i sobre tot no tingués res a veure amb el tarannà afable i tranquil de les gents de l’illa. Puc comparar la situació amb el que passa al poble de la costa que més conec de tots: Tossa de Mar. Prefereixo no anar-hi mai ni el juliol ni l’agost perquè tots els meus amics i amigues ja comencen a fer figa. Així doncs una visió de Menorca o qualsevol altre indret turístic fora de temporada és la millor. En segon lloc perquè la llum de tardor a Menorca li dona un toc veritablement especial. La tercera raó és molt fàcil d’endevinar i és que l’allotjament serà força més econòmic que en temporada alta.
Aquest cop el meu objectiu era visitar Maó que és la capital, tornar a passejar per Ciutadella per poder-la veure bé i amarar-me d’ella i visitar a ser possible la cantera Lithica. Si hi sou no us l’hauríeu de perdre.
A Maó hi ha un simpàtic museu, el museu de Menorca, ubicat en l’edifici històric de l’antic convent de Sant Francesc. Em va agradar especialment perquè és petit i per tant ordenat, clar i fàcil de recórrer. Al museu hi ha diverses sales que es reparteixen en diversos períodes que comprenen des de la primera colonització de l’illa fa uns 4.300 anys aC fins el segle XX. Per no sobresaturar-me d’informació em vaig dedicar a visitar amb deteniment les sales que explicaven la història des dels primers habitants fins l’Edat Mitjana. El meu cervell ja no hagués estat capaç de pair més informació. El museu presenta moltes dades de manera molt compacta però el web és molt bo i conté informació de totes les sales així com audiovisuals per acabar d’entendre allò que s’ha llegit prèviament. Una autèntica joia i molt bona feina.
Alguna cosa havia de tenir Menorca en comú amb el que ha esdevingut un altre dels meus països favorits: França. I és que els primers pobladors de l’illa hi van arribar en vaixell procedents de la zona dels pirineus orientals i el golf de Lleó. Precisament la zona en què he fet una primera incursió aquest estiu! Aquests habitants primerencs hi van portar també bestiar que van fer criar per poder subsistir a l’illa perquè d’animals aptes per a domesticar-los sembla ser que no n’hi havia. Al museu es pot veure l’esquelet d’una cabra autòctona extingida que s’anomena Myotragus balearicus. Així doncs els primers habitants de l’illa tenien molt clar que hi anirien per a instal·lar-s’hi. Aquests primers illencs que es dedicaven a l’agricultura i la ramaderia enterraven els seus difunts en dòlmens i dins coves i més tard van començar a enterrar els difunts en navetes. De la Naveta des Tudons ja us en vaig parlar aquest estiu. La naveta és una construcció ciclòpia feta amb grans pedres i sense cap mena d’argamassa. Eren tombes col·lectives i van aparèixer a les illes en període pretalaiòtic, més concretament al final de l’edat de Bronze. És difícil situar l’Edat de Bronze perquè va començar en moments diferents en la història de la humanitat depenent del desenvolupament tecnològic de cada regió. Així per exemple, a una zona que ara és Tailàndia data del 4.500 aC però a l’antiga Grècia comença el tercer mil·lenni aC. Si els habitants de Menorca arriben cap al 4.300 aC i primer enterraven els morts en dòlmens i coves, podem suposar que les navetes potser són del segon o primer mil·lenni aC. De fet la de Tudons es diu que és del 1.400 aC. En tot cas sembla lògic pensar que el costum d’enterrar els morts en navetes hagi sorgit en el moment en què algunes comunitats s’organitzen en poblats i això succeeix a Menorca cap al 1.600 aC. Aquestes primitives viles estaven formades per cases construïdes en pedres que per confondre’ns una mica s’anomenen Navetes d’habitació. Els pobladors d’aquests comunitats coneixen la metal·lúrgia perquè se sap que exploten mines de coure.
Però seguint amb els pobladors primerencs, aquests enterraven sovint els difunts en coves murades i al museu es pot contemplar un exemplar de la llitera que es feia servir per transportar els difunts en posició fetal forçada fins al seu lloc de repòs definitiu.
Pel que fa a les navetes, que ja són construccions funeràries més complexes, com ja us vaig dir en el post de l’estiu, són exclusives de Menorca i per això no podeu visitar l’illa sense veure’n una.
Un concepte també íntimament lligat a l’illa és el de Talaiot i cultura talaiòtica. Un talaiot és una construcció feta amb pedres i de grans dimensions. Encara avui dia no queda del tot clar quina era la funció dels talaiots però es creu que servien per agrupar poblacions i marcar-les i distingir-les d’altres i per a fer ostentació de poder. Un talaiot era un edifici públic amb valor simbòlic que delimita el territori i els poblats.
Un fet molt curiós dels antics pobladors de l’illa és que tenien una especial cura dels seus cabells. S’han trobat ungüents fets amb olis per cuidar-los i ornaments pels cabells i se sap que tenien el ritual dels cabells per als difunts. Durant aquest ritual es purificava el cap del mort amb olis, es pentinaven els cabells i seguidament es tenyien amb pintures vegetals com la rossa brava i finalment es tallaven uns flocs de cabell que es guardaven en uns contenidors cilíndrics. Aquest ritual fa palesa l’atenció que es prestava a aquells que havien deixat d’existir.
Molt interessant va ser també esbrinar que s’han trobat restes de sepultures d’infants nounats o nats prematurs que es van disposar de manera acurada en tombes properes als poblats. Poques vegades s’han vist tombes d’infants tan petits i és indicatiu de la sensibilitat d’aquells individus tan llunyans a nosaltres en el temps però que potser no ho són tan en el seu món simbòlic o en la seva naturalesa comunitària.
Cap al 550 aC Menorca s’obre a la Mediterrània i participa activament del comerç marítim i desgraciadament també dels conflictes internacionals entre els cartaginesos i els romans. Amb aquesta apertura a l’exterior a l’illa s’introdueixen costums forasters com la creació dels recintes de taula on s’hi feien rituals religiosos. Encara ara es desconeix a quins deus es feien les ofrenes a Menorca.
Pel gran conjunt prehistòric la UNESCO va declarar Menorca Talaiòtica Patrimoni Mundial el 2023. Una gran fita que cal que els menorquins celebrin preservant la seva illa.
A partir del 123 aC comença la conquesta romana de l’illa però amb la desintegració de l’imperi Romà Menorca queda sota influència vàndala i bizantina. En aquest moment però el cristianisme ja havia arrelat fortament com evidencien les restes de basíliques que s’havien construït. Novament es desintegra un gran imperi, el bizantí i a partir del segle VI Menorca queda desprotegida davant de les incursions dels pirates, els normands i els musulmans. Aquests darrers van establir-se a Menorca i s’hi van quedar tot convivint pacíficament amb els seus habitants durant 400 anys. Menorca va pertànyer durant 4 segles a les illes orientals d’Al-Andalus i va ser repoblada amb àrabs i berbers. Era una època d’inestabilitat política i per això es va fortificar l’illa. La seva principal defensa era el castell de Saint Agayz —santa Àgueda— que es troba en un dels punts més alts. Madina Manûrqa (situada a Ciutadella) era el principal nucli urbà i on hi havia l’alcàsser del governador i la mesquita.
En aquella època la majoria de la població vivia dispersa en explotacions agrícoles i ramaderes: els rafals i les arqueries. D’aquesta època desitjaria saber-ne més encara. Ja sabeu que tot i la manca de temps, l’àrab i la cultura àrab que em van enamorar de petita segueixen sent d’un especial interès per a mi. Per tant tota la història que vinculi el territori al món musulmà m’atrau enormement.
Després de la conquesta de Jaume I Menorca va passar a formar part de la Corona d’Aragó. Val a dir que es va respectar la comunitat musulmana a canvi del pagament abusiu d’un tribut establert al tractat de Capdepera. L’últim regent musulmà a l’illa fou Abû Umar que signà la rendició de l’illa al Tractat de Saint Agayz el 1287. No sabem si ell també va plorar o si va tenir una mare tan cruel com la de Boabdill que li va dir al seu fill en sortir de l’Alhambra que havia de plorar com una dona perquè no havia sabut defensar el territori com un home. El que sí sembla és que Abû Umar va marxar de l’illa per a tornar al Nord d’Àfrica amb dos-cents acompanyants, les restes del seu pare i la seva biblioteca. Dubto que Menorca arribés a ser tan culta durant uns anys després de la marxa dels musulmans. Al segle XIII el nivell cultural del món àrab sobretot en el camp de la medicina superava sovint el coneixement dels cristians.
Tornem però ara la Menorca actual. Maó no només té un preciós port que durant segles ha estat importantíssim i on es pot gaudir d’unes vistes meravelloses, també té uns carrerons polits i un encant incomparables.
Durant el primer dia també vaig poder visitar el far de Fàvaritx que està emplaçat dins d’un parc natural. Es va acabar de construir el 1922 i el més bonic és que es troba al mig d’un paisatge inhòspit i estrany. Digne de veure encimbellat entre les roques fosques sotjant tots els que volem passejar al seu voltant.
El segon dia vaig fer una curta visita a Cala Blanca a Menorca i vaig anar també a visitar la cantera lítica d’on s’extreu el marès, que en anglès és “sandstone” i en alemany “Sandstein”. Els noms germànics ens donen més una idea de la característica d’aquesta pedra. Tot i que pot tenir diferents colors el seu més típic és el grogós de la sorra. És una pedra molt porosa i permeable però altament resistent. La Lithica, que és com s’anomena el recinte de Pedreres de s’Hostal, és un projecte en què es barreja el passat de a zona en que s’extreien pedres per a la construcció amb el present en què s’han omplert els espais amb jardins curulls de plantes autòctones. El circuit botànic representa un refugi a l’estiu i la gran explanada de la cantera és l’escenari perfecte per a esdeveniments musicals i culturals. De fet aquest estiu el meu amic m’hi volia portar però no hi vàrem poder accedir perquè l’espai estava reservat per un esdeveniment.
De Ciutadella us puc dir que és una ciutat tan bonica com senyorial. Les façanes dels edificis ja mostren un passat molt ric perquè de fet aquesta va ser capital abans que Maó.
I per si el que vaig veure no fos prou, encara vaig tenir temps el darrer dia abans d’agafar el vol de veure el poblat talaiòtic Talatí de Dalt. És on finalment vaig poder contemplar un recinte de taula, un d’aquells indrets en què fa milers d’anys es feien ofrenes i rituals a uns déus que ens són desconeguts.
Prop de l’aeroport encara hi podeu veure unes altres restes de prehistòria. Com podeu endevinar amb el que escric, és impossible passejar per Menorca sense ser conscient del pas del temps, de l’evolució de les civilitzacions i de la barreja cultural que tan enriqueix l’ésser humà.
Tot i que Menorca està immensament explotada turísticament, crec que és una gran sort que sent una illa els turistes només hi puguin accedir en vaixell o en avió. Diria que això distingeix una mica el públic que hi arriba del que ens arriba a la costa Brava. M’explico: mentre que jo durant anys he vist arribar a holandesos, alemanys, belgues i etc en cotxe icarregats fins i tot amb ampolles de vi per estalviar al màxim durant les seves vacances, a Menorca s’hi pot emportar un l’equipatge mínim. Això potser filtra una mica el tipus de públic que hi arriba. Per altra banda el fet de no poder sortir de l’illa per propis mitjans crec que influencia el caràcter dels illencs.
Voldria acabar el post d’avui comentant un fet d’actualitat. Sabeu que abans he esmentat que els àrabs al segle XIII tenien uns coneixements en medicina molt avançats? El món àrab segueix produint bons metges. De fet Alemanya ara tem que molts dels cinc mil set-cents i pico de metges sirians que estan exercint medicina al país germànic vulguin tornar ara al seu país deixant un buit al sistema que no es podrà cobrir pas fàcilment.
El sistema sanitari alemany necessita des de fa anys una reforma i es volen tancar hospitals, augmentar les aportacions al sistema públic i el que realment no es pot permetre en aquests moments és una pèrdua de cervells mèdics perquè no els poden reemplaçar. Espero per Síria que el nou govern porti la pau i l’estabilitat a aquest país que tant es mereix la seva gent amable, intel·ligent i enormement culta. Però també pateixo per la meva Alemanya a la que mai deixaré d’estimar que es va dessagnant amb una indústria estancada, un govern dèbil i una població desorientada que escolta de nou les dretes populistes i malintencionades.
Us desitjo bona setmana i molt bon Nadal a tots! El proper post és el de Sant Esteve!