Vull dedicar-me avui a unes quantes paraules que ja pràcticament han caigut en desús en alemany però que resumeixen a la perfecció determinades situacions o personatges que potser hem de descriure de manera més prosaica en altres idiomes.
Ja sabeu que a mi m’interessa rescatar del bagul dels records mots i locucions antigues perquè es poden tornar a reciclar i amb això fem la llengua molt més rica.
El primer terme del que us vull parlar avui és “Fisimatenten” que designa el que en anglès seria “nonsense” sense el color de la paraula alemanya, és a dir quelcom que no té sentit i que causa molt rebombori per res. Una paraula prou propera en sentit és la de “Pillepalle” que té un sinònim més comú que és “Kleinkram” i designa quelcom que no és important, una fotesa o nimietat. Jo per exemple m’emprenyo quan hi ha gent—i amb això em refereixo a un amic en concret— que és capaç d’enviar cinc missatges d’àudio només per comentar una simple fotografia que li he enviat. Si li envio quelcom que és “Pillepalle”, no cal respondre amb tants discursos filosòfics que llavors esdevenen “Fisimatenten”.
El tercer concepte d’avui em sembla molt proper també en significat. És el de “Brimborium” que denota un enrenou, o parafernàlia completament innecessaris. En anglès seria el que anomenen “fuss” i “to make a fuss” és fer d’una fotesa quelcom més gran i pompós invertint-hi energia innecessàriament. El que em ve al cap quan penso en “Brimborium” són les cerimònies de casament en què la gent gasta una pila de diners per demostrar davant molts testimonis que la relació amb algú és seriosa. Però això és molt personal. On treballo també es fa un “brimborium” cada any amb la cerimònia de graduació.
Si us fixeu tant “Fisimatenten” com “Pillepalle” com “Brimborium” designen quelcom que no és importat però a que se li atorga una rellevància que no té. I és que els alemanys són molt contraris a l’exageració i no els agrada gastar massa temps en coses poc transcendentals. Precisament d’això en parlàvem l’altre dia al grup de conversa francès. El nostre professor va dir que els nostres veïns de l’altra banda dels Pirineus tenen el costum de voler emfatitzar-ho tot. Les coses no són simplement “bones” sinó “très bones” per exemple. I jo vaig haver de mencionar que pels alemanys el món és a l’inrevés. Els agrada qualificar-ho tot en termes molt neutres sense afegir afectació perquè volen deixar lloc a l’oportunitat de millora. És a dir que prefereixen donar un vuit que un nou per tenir encara dos punts que permetin un major grau de perfeccionament.
També m’agrada la paraula “Kinkerlitzchen” que designa petits objectes sense valor. En anglès seria “trifle” si ho referim a coses en general o knick-knacks si ho referim a objectes de decoració, és el que nosaltres anomenem galindaines. Un altre mot per designar coses sense valor material és “Tinnef” en alemany.
El següent mot m’abelleix perquè és sinònim d’un concepte que em sembla pràctic, el de “Pechvogel”, ocell de malastruga que té un sinònim enterrat en el desús que és” Schlehmil”. Aquest concepte prové del jiddisch, la llengua germànica que parlava el grup dels jueus askenazi. “Pechvogel” té un significat afectuós que no té l’anglès “hapless”. En català tampoc tenim cap paraula per designar aquell que té sempre mala sort i només podem anomenar-lo “desgraciat” o “desaventurat” que sonen ambdues molt poc esperançadores.
La penúltima paraula d’avui és una que m’abelleix especialment. És “Luftikus” l’arrel d’aquesta praula és probablement “Luft” que és aire i el tipus de persona que designa és aquella que és forassenyada, descuidada i poc seriosa de la que no ens podríem refiar mai. Un eixelebrat seria poc i el concepte anglès de “scatterbrain” tampoc encaixa del tot. El “Luftikus” viu als núvols i per tant no toca de peus a terra. Per a nosaltres seria més aviat un cap de pardals.
El darrer mot que caldria rescatar i reciclar d’avui és el de “Trantüte” que designa un gandul o algú que fa les coses lentament i no necessàriament bé, un baliga-balaga. En anglès seria “sluggard” o “lazybones” que s’entén fàcilment.
I per avui ja estaríem. Les imatges d’aquest dijous me les ha cedides un amic meu Alemany i són de la preciosa regió Ostfriesland, la Frísia oriental. Una indret molt tranquil on hi viuen els que per als alemanys són el que els de Lepe per als nostres veïns ibèrics. No obstant, jo tots els que he conegut que han nascut a aquesta regió els he trobat sempre molt entranyables, simpàtics i molt espavilats.