Segueixo avui amb les expressions franceses que em semblen curioses. No sé vosaltres, però jo sempre he pensat que el caràcter d’un idioma es veu molt quan analitzem les frases que s’utilitzen en el llenguatge familiar. Per això escric sovint sobre aquestes peces de la llengua que per a mi són com unes arracades o un anell. Quelcom del que podríem prescindir però que donen una nota de caràcter molt especial, és allò que li proporciona el gust particular.
Avui us en duc unes quantes. La primera és la de “vouloir la beurre et l’argent du beurre”, voler la mantega i els diners de la mantega. Aquí hem d’entendre que la mantega és pels francesos fonamental que forma part de la seva cultura. I s’ha de reconèixer que tot i que no és sà, certs menjats són molt més saborosos cuinats amb mantega. Quan els francesos empren aquesta expressió volen dir que una persona vol només totes les avantatges i cap desavantatge de quelcom. Els anglesos tenen les coses molt clares i saben que no es pot tenir tot, d’aquí aquella locució que ja us vaig portar de “you can’t have your cake and eat it”, no pots tenir el pastís i menjar-te’l. Els francesos també ho saben i per tant recorden als que només volen avantatges que no és possible. Tinc un amic per exemple que fa anys que em demana com podria ser professor d’anglès funcionari. Ell és nadiu però no té cap titulació. Quan li vaig explicar que per ser docent s’ha de tenir un títol universitari i el màster com a mínim va mostrar-se en desacord amb el sistema. Està clar que ell veu un sou decent i molts dies de vacances però no tot el que implica arribar fins a esdevenir professor.
La segona d’avui és graciosa i té una història curiosa de rerefons. És la de “il n’y a feu au lac” que vol dir que no hi ha foc al llac. En realitat en un principi l’expressió era només “no hi ha foc” i es feia servir quan es volia donar a entendre que no calia precipitar-se, que quelcom podia esperar. Per a mi per exemple comprar els regals de nadal és quelcom que puc posposar. Tinc temps i vull interrogar a aquells a qui vull fer el regal per encertar-la. Doncs els francesos a això de “il n’y a de feu” hi van afegir “au lac” al llac, la qual cosa és més que impossible però els feia gràcia fer referència als suïssos i amb el llac sembla que volen mencionar el de Léman. Segur que si parleu francès aquesta expressió la fareu servir força sovint. I la següent ja us dic jo que serà de les meves favorites perquè jo sovint estic en aquesta situació. La locució és la de “avoir le cul entre deux chaises” i vol dir estar dividit entre dues situacions o no saber per quina opció de les que tenim ens hem de decantar. Es fa servir entre amics perquè això d’esmentar el cul és una mica groller pels francesos.
Ara en ve una que prové d’una malaltia que ja s’ha eliminat. La locució és “tirer le vers du nez” estirar els cucs del nas. Es veu que al segle XV i se suposa que abans i tot hi havia un paràsit nasal molt comú. Els malalts que el patien sentien vergonya de parlar-ne amb el metge i aquest acabava havent-los d’interrogar per fer-los-hi dir quina afecció patien. Per això avui dia “estirar els cucs del nas” encara vol dir fer xerrar a algú de quelcom que no desitja parlar. Ja en un post de ves a saber quan us vaig explicar l’expressió alemanya “jemandem etwas aus der Nase ziehen” treure-li algú quelcom del nas. Aquesta frase feta té el mateix sentit que la francesa perquè probablement prové del mateix.
Així de fàcil. O com dirien els francesos “c’est simple comme bonjour”. I la sisena locució d’avui té una traducció directa en anglès que també us diré. Quan un té molts problemes i un d’ells sembla ridícul en comparació amb els altres, llavors diem que aquest problema “est le cadet de mes soucis”, aquí s’entén cadet com el més jove o més petit. En anglès seria “the least of my worries”. Doncs si parlo de feina, penjar la carpeta amb totes les activitats de tot el curs per tots els grups és “le cadet de mes soucis” perquè aquest any ens queden 9 mobilitats per completar fins al 31 de juliol i això vol dir que jo hauré d’invertir moltes hores en intentar trobar empreses a l’estranger que vulguin els becats Erasmus en pràctiques. Aquest sí que és un gran problema i encara més perquè la dotació econòmica del projecte que porto s’acaba molt abans de quan s’haurien d’acabar les pràctiques pels meus alumnes. I per tant també puc dir que “je ne suis pas sorti de l’auberge” que no he sortit de l’alberg. Els francesos expressen d’aquesta manera que encara no han sortit de totes les dificultats. Per entendre bé aquesta frase feta s’ha d’explicar que “auberge” és un eufemisme per presó en aquest cas. Curiosament els anglesos diuen “not be out of the woods” no haver sortit del bosc, suposo que per allò de que és un lloc poc segur on hi poden haver emboscades, assalts o atacs d’animals salvatges.
La vuitena expressió d’avui em fa molta gràcia tot i que el significat no me’n fa cap. És la de “poser un lapin á quelqu’un” posar-li un conill a algú. Es veu que fins el segle XIX, el conill era un rebuig de pagament. Avui dia quan diem que hem posat un conill a algú és que l’hem deixat plantat. Espero que a mi no me’n posin cap.
I per aquelles ocasions en què algú fa les coses especialment complicades i busca els cinc peus al gat tenim la de “chercher midi a quatorze heure” buscar el migdia a les dues. Completament inútil. Jo per exemple estic molt tipa que allà on treballo de vegades ens facin cercar el migdia a les dues canviant per exemple la plantilla per fer les activitats perquè això representa haver de refer-les totes sovint per temes purament estètics.
I com que certament encara tinc moltes coses a fer, o com diuen els francesos “j’ai du pain sur la planche” tinc pa sobre la planxa, per avui ja hem acabat amb les locucions.
Aquesta darrera expressió al segle XIX tenia un altre significat, volia dir tenir prou recursos per estar tranquil. Qui tenia pa a la planxa estava proveït. Però després va canviar el significat i avui dia vol dir que tenim feina per acabar. Probablement prové també del món de les presons perquè els presidiaris havien de treballar per guanyar-se el pa.
I jo no seria qui soc si no fes un comentari al respecte. Aquest començament de novembre ha vist un cataclisme al país Valencià. Les inundacions sense precedents han portat una devastació i unes morts que es podrien haver evitat amb un avís a temps a la població. També s’ha trigat massa en enviar el personal i equipament necessaris i per tant l’espectacle que hem vist amb els polítics passant-se la patata calenta ha estat patètic. Espero que quan es pugui s’investigui a fons què ha passat i es responsabilitzi a qui s’ha de responsabilitzar i que rodin els caps de qui han de rodar. Sé que la classe política espanyola és cínica de per si però espero que no em facin perdre les darreres engrunes d’esperança en la política i la justícia en aquest país. Bona setmana a tots.

La imatge d’avui també ha estat generada amb la IA Leonardo. Li ha quedat prou bé…