Torno avui al meu tema recurrent de la llengua anglesa amb totes les seves punxes i dificultats però avui vull centrar la meva visió en l’adopció de les paraules britàniques per part de l’americà.
Ja fa mesos vaig dedicar una sèrie força llarga d’articles del blog a l’anglès. Des de la seva història a les seves varietats. Torno avui voler escriure sobre la quantitat de mots de la llengua britànica que han passat a l’anglès dels EEUU. En aquell seguit de posts de fa un temps ja us vaig fer notar que hi havia paraules angleses que havien caigut en desús a les Illes Britàniques però que van arrelar a Amèrica. Entre elles estaria el “fall” per a la tardor que en britànic és “autumn”, “mad” en el sentit d’enfadat i no de boig o el verb “quit” de deixar una feina, mots tots ells que va ressorgir a Amèrica.
Sembla que durant un temps a Gran Bretanya hi ha hagut el sentiment de que l’anglès que els és propi s’ha estat contaminant d’americanismes que han agafat importància a través de les sèries i les pel·lícules americanes. Però ara ja fa unes setmanes un article de l’autor Ben Yagoda que va aparèixer al “The Guardian” feia plantejar als britànics si de fet no seria el seu anglès que estava conquerint l’altra banda de l’oceà.
Resulta que Ben Yagoda, autor d’un llibre sencer sobre la invasió de l’anglès a l’Americà, fa servir una eina de google molt potent per mesurar la freqüència relativa en què apareix una paraula o locució en el corpus dels llibres i articles digitalitzats de google. L’eina es diu Books Ngram Viewer. I gràcies a aquest mesurador l’autor pot estudiar el grau d’incidència de paraules britàniques a la llengua americana.
L’article comença per comentar la paraula “run-up” que en anglès designa el període de temps anterior a algun fet o esdeveniment important com unes eleccions. Aquest terme britànic va aparèixer un 50% més de l’any 2000 al 2005 que anteriorment. I això era degut al fet que s’havia començat a fer servir de manera massiva als EEUU. I aquest “run-up” no ha estat un fenomen aïllat. La percepció de que les britànics han engolit infinitat d’americanismes pot provenir de la seva hostilitat cap a la llengua d’aquell altre país o de la seva necessitat de mantenir la seva identitat. Sembla ser que la BBC va decidir un cop demanar als lectors quins americanismes els molestaven més per evitar-los en el futur. I resulta que la resposta massiva va incloure conceptes de nova creació com el 24/7 o la frase idiomàtica “touch base” que designa un contacte breu amb algú per esbrinar com està l’altra persona o la seva opinió sobre un tema determinat. I aquesta expressió no és típicament americana, aquí estava el problema.
A més els britànics, tal i com apunta Simon Heffer del Daily Telegraph, estan adoptant permanentment paraules de l’anglès a través de la tecnologia digital i del “corporate speak” que no és res més que el llenguatge i l’argot que s’empra a les grans empreses. Però a pesar d’aquests mots que arriben tant a l’anglès britànic com a les nostres llengües, hi ha infinitat de locucions que han arribat a USA gràcies a les Illes Britàniques. El que passa és que no en som tan conscients.
Un exemple n’és l’expressió “early days” que designa el començament d’un procés. Ara s’utilitza de manera molt comú a Amèrica. També s’hi ha instal·lat l’expressió “gone missing” que equival a desaparèixer.
Una altra “anglesada” —permeteu-me que utilitzi aquest terme inventat— és l’ús de “awfully” com intensificador. Ja saveu que “awful” vol dir “horrorós” i “awfully full” per exemple seria “horrorosament ple” o senzillament molt ple. Aquesta exageració per emfatitzar o intensificar és un producte britànic que s’ha exportat als EEUU.
El començament del segle XX va veure que molts mots passaven del cantó anglès a l’americà degut al contacte militar. Entre les paraules que ens serveixen com a exemple tenim “gadget”, “cushy” com a comfortable, “shambolic” per caòtic i confús, “bonkers” per boig, “dicey” per perillós o arriscat o simple o “scrounge”. Aquesta darrera paraula és un verb molt interessant. Vol dir aconseguir quelcom sempre gràcies a demanar-ho en comptes de comprar-ho. Deu ser un concepte molt anglès i he de reconèixer que un dels meus amics anglesos amb qui he deixat de tenir contacte en tenia molt costum. Sempre em demanava coses per no haver-les de comprar ell: una llibreta, un bolígraf, un paraigües, un carregador de mòbil, etc. I és clar, aquesta mena de gent acaben resultant molt parasitaris i finalment vaig decidir apartar-me’n. “Dicey” també és interessant de comentar perquè és un adjectiu que s’ha format a partir del substantiu “dice” que designa el dau i si quelcom és “dicey”, vol dir que pot dependre de la fortuna i que per tant no és segur. En el seu dia ja vaig comentar que els adjectius acabats en “-y” es consideren típicament anglesos més que no pas americans.
Però seguim. Molts americans llegeixen “The Guardian” i probablement molts veuen també les sèries angleses més de moda i per tant paraules que apareixien tan sovint en el britànic com “brilliant” comencen a posar-se de moda a Amèrica.
I la influència del britànic en l’americà no es restringeix a paraules. De vegades s’adopten locucions com la de “to do one’s bit” que vol dir complir amb el deure que ens pertoca o fer la part que ens correspon. En tenim constància des del 1889 i va esdevenir molt popular en el discurs de la Primera Guerra Mundial quan es demanava a la població britànica “do your bit—save food”, que es podria traduir com “fes la teva contribució i estalvia menjar”. Va passar també a fer-se famosa l’expressió a Amèrica on es demanava als ciutadans “do your bit” que posessin el seu gra de sorra menjant civada per deixar el blat pels soldats.
A Anglaterra hi ha tres expressions que volen dir el mateix “bits and bobs”, “bits and bats” i “bits and pieces” que designen totes coses petites o feines de diverses menes. L’expressió de “bits and pieces” es va popularitzar al voltant dels anys trenta del segle passat, va creuar l’oceà i va arrelar a Amèrica durant la dècada dels quaranta i finalment va començar a fer-se servir allà amb força els anys seixanta. Però és una locució britànica. Igual que genuïnament britànica és l’expressió “dangly bits”. L’adjectiu “dangly” designa quelcom que penja lliurement com uns cabells llargs o unes arracades. Però en concret els “dangly bits” es refereixen als òrgans sexuals masculins que també pengen lliurement. La metàfora eufemística que és com hem d’entendre aquesta locució va arrelar el 1999 i avui dia ja s’ha escurçat i només s’anomena “bits”. Aquesta també s’ha exportat.
Per no deixar els “dangly bits” sense equivalent és veu que ha sorgit un “lady bits” que ara dona nom a un sabó, a una teràpia i a un “zine” que no és res més que una revista que es produeix de manera econòmica per una o més persones interessades en un tema en concret.
Ja us he comentat que els adjectius acabats en “-y” són típics de l’anglès, doncs l’adjectiu “cheeky” que vol dir galtut, s’empra per designar gent amb molta cara i poca decència en anglès. A l’americà designa ara senzillament la gent amb cara però té una connotació simpàtica i entremaliada. De fet l’anglès britànic té la paraula “plucky” que vol dir que una persona té cara però és valenta i té un sentit positiu i la paraula “cheeky” que designa la típica persona amb molta barra a qui hauríem d’engegar a fer punyetes com a l’amic que he mencionat anteriorment en aquest post en relació amb el verb “scrounge”.
La darrera paraula anglesa que ha passat a l’americà i que vull comentar en aquest post és la de “gutted”. Prové de l’argot dels presidiaris i volia dir angoixat. Ara ha passat a designar un estat d’ànim en què un està molt decebut i fins i tot destrossat. Segons l’Urban dictionary “gutting” descriu una situació emocional o experiència negativa. Prové del substantiu “guts” que són els budells. I és que quan ens sentim malament molt sovint el malestar es transmet a la panxa. No en va en l’antiguitat es pensava que els sentiments provenien d’aquesta part del cos i no s’associaven amb el cor com molt després.
No vull donar però la sensació que l’anglès britànic i l’americà cada cop són més similars perquè de fet encara hi ha molts punts que fan de les dues variants uns idiomes ben distints. I si penseu el contrari, com recomana l’article de “The Guardian” potser seria qüestió de llegir el llibre “Idiot Brain” escrit pel neurocientífic Dean Burnett.
Jo per avui em conformo en què hagueu deixat de pensar que la influència de l’Americà en l’anglès és més gran i important que a l’inrevés. Bona setmana a tots.