Aquest estiu i les vacances del 2024 han estat enormement profitoses per a mi. No només perquè m’he pogut dedicar a coses que m’abelleixen com llegir i escriure sense restriccions horàries, sinó també perquè he visitat dos indrets màgics. Els lectors del meu blog ja saben que el primer ha estat la zona dels Pirineus Orientals a França i ara sabreu que la segona ha estat Menorca. Si voleu que us digui la veritat anar-hi ha estat una mica com la meva incursió francesa a l’altra zona dels Pirineus, fruit de la casualitat i d’una recomanació. I com que a mi m’agrada sempre descobrir llocs nous que no quedin gaire lluny però que estiguin farcits d’història, Menorca m’ha semblat una joia a tocar que de ben segur aniré visitant a bocins fins que me la faci una mica meva també. En altres paraules que hi he deixat un tros de cor i com en el cas de França ja noto que em torna a cridar.
No en sabia res o gairebé res de Menorca i quan hi vaig viatjar no tenia cap idea preconcebuda del que m’hi trobaria. El primer que em va impactar positivament des de l’avió va ser com de verda és aquesta illa. Un punt per a mi molt important. L’altre punt que em va fascinar va ser la seva història. Menorca és una illa que d’antuvi va ser cobejada per tothom que sabia on parava perquè està en un lloc estratègic que facilita el control del Mediterrani. Mal assumpte en el passat!
Però anem a pams. Si us agrada la prehistòria Menorca és el vostre racó de món perquè hi trobeu una gran quantitat de restes procedents de l’època talaiòtica. Aquesta és el període comprès entre l’edat de bronze i la de ferro. La de bronze la situem entre el 3300 i el 1200 a C. La de ferro comença a partir del 1200 aC. A Mallorca i Menorca parlem de cultura talaiòtica perquè durant l’època esmentada prolifera un tipus de construcció que només apareix a les Balears i que s’ha anomenat Talaiot. Entenem que un talaiot és una construcció cònica que s’erigeix amb pedres disposades en sec i que arriba a una alçada de tres a deu metres. De talaiots n’hi ha de circulars però també de quadrats tot i que a Menorca aquests segons són molt poc habituals.
Ja durant el meu primer dia vaig poder visitar un enorme fragment d’història viva: Torre d’en Galmés. El nom enganya i confon perquè la Torre no és una torre sinó un poblat talaiòtic ubicat al sud de Menora. Està situat sobre un petit turó per tal de poder visualitzar millor el sud de l’illa. Sembla que l’època en què el poblat va tenir la seva màxima extensió és entre el 1200 i el segle II aC. Les restes trobades pels arqueòlegs però evidencien que Torre d’en Galmés va ser ocupada ja al 2000 aC i no es va abandonar fins el 1287. Tenim constància d’ocupació humana a Menorca a partir del 2300 aC que és de quan daten els sepulcres megalítics que s’hi han trobat.
Torre d’en Galmés és un bon exemple del tipus de població que existia en època talaiòtica a l’illa i que alternava espais que eren emprats com a habitatges amb d’altres que tenien caràcter de centre religiós on s’hi feien ofrenes i rituals i que s’anomenen recinte de taula. A Menorca n’hi ha uns trenta, és a dir que per veure’ls tots cal viatjar-hi diverses vegades o estar-s’hi durant una temporada llarga. Torre d’en Galmés ocupa una superfície de 5 hectàrees i s’hi poden veure tres grans talaiots. El nom de talaiot prové del terme talaia que és un lloc elevat que servei per a controlar visualment el territori.
Les cases del poblat de Torre Galmés eren de planta circular i doble mur i tenien un pati interior al voltant del qual hi havia totes les habitacions i cambres que tenien diverses funcions: taller, magatzems o zones de descans.
Segons estudis recents la situació i orientació dels recintes de taula estava planificada i mesurada per tal de poder tenir una visió perfecta de les constel·lacions de Centaure i Creu del sud. Aquestes tenien un component simbòlic i devien estar relacionades a deïtats prehistòriques de les illes. No obstant i degut al bamboleig cíclic en l’orientació de l’eix de rotació de la terra, les dues constel·lacions van deixar de veure’s en terres menorquines i probablement per això els recintes de taula van perdre la seva funció. Que els menorquins adoraven deïtats prehistòriques que tenen a veure amb les constel·lacions és una hipòtesi que es veu recolzada pel fet que al recinte de Taula de Torre d’en Galmés s’hi va trobar una figureta d’Imhotep. Imhotep és considerat pare de la medicina egípcia i equival a l’Asclepi grec i el mestre d’Asclepi era representat en la mitologia grega per la constel·lació de centaure. Ja us podeu doncs imaginar que a Menorca hi havia una cultura prehistòrica força sincrètica.
El segon dia de la meva arribada vaig visitar un monument funerari prehistòric, més concretament el que s’anomena Naveta des tudons. El preu de l’entrada és una mica car perquè la construcció que data del 1400 aC es veu realment ràpid. No obstant entenc que l’entrada és per tal d’espantar aquells turistes golafres que no s’interessen realment per la cultura ni la història i només volen fer-s’hi un selfie. Jo de selfie no en vaig fer cap, tanmateix vaig voler-me retratar davant de la porta d’aquest edifici mil·lenari perquè saber quant de temps ha estat dempeus em fa venir pell de gallina.
I d’allí vaig fer un salt de milers d’anys per passar a visitar la fortalesa la Mola que també s’anomena d’Isabel II i que es va construir entre el 1842 i el 1875. La van edificar per a tenir-la com a base i vigilar una possible invasió britànica de l’illa en una època en què França i Anglaterra es disputaven el control marítim de la Mediterrània. Des de les Guerres Napoleòniques al 1815 que no hi havia pau en aquest mar nostre. Tornant però a la fortalesa, com que som tan cracs, resulta que va quedar desfasada abans de que l’acabessin perquè hi va haver un canvi i evolució en l’artilleria i es va haver de replantejar una alternativa. En comptes de tenir tots els canons dintre els murs, es van disposar una sèrie de bateries fora de les muralles per tal de poder detenir els vaixells enemics.
Una de les coses que més em va sorprendre de la Mola és que hi va haver un cementiri i hospital rus. El 1769 durant la guerra entre Rússia i Turquia, la tsarina Catarina la Gran necessitava obrir un nou front mediterrani i Gran Bretanya li va oferir recolzament tècnic i li va permetre fer escala als seus ports. Un d’ells era el port de Maó però l’almirall Grigor Spiridov va arribar a Cala Figuera per dirigir-se a Turquía amb una bona part de la tripulació ben malalta. Ha quedat constància d’uns 367 tripulants malalts entre els que hi havia el fill del mateix almirall. Els morts en van ser 220 pel cap baix. Finalment el fill de l’almirall també va perdre la vida a Menorca. Se sospita que la tripulació va patir l’escorbut però no se sap del cert. Andreas Spiridov va ser enterrat a l’església de la Concepció de Maó que havia estat construïda per la comunitat grega. O sigui que aquesta comunitat va ser durant un temps important a Menorca. La resta de mariners van ser enterrats a les coves de la Cala Figuera.
Amb tot això que va succeir la tsarina va voler que a Menorca hi hagués un hospital rus per atendre els seus mariners i es va construir en el terreny que la comunitat grega tenia a la Mola. També hi havia un cementiri. El 1782, durant el setge al Castell de sant Felip es va posar una bateria darrere l’hospital per atacar el castell i l’hospital va quedar destruït.
Si voleu visitar la Mola aneu-hi amb temps que el meu amic i jo ens hi vàrem passar ben bé dues hores i no la vam veure tota. Dintre de la fortalesa hi ha a més una sèrie de panells informatius interessants sobre la vida de personatges que estan vinculats a aquesta petita illa meravellosa.
No penseu que la meva narració del que vaig veure i experimentar a Menorca s’ha acabat aquí i avui. Només ho fa per aquesta setmana. La vinent de us explico la resta del viatge exprés. Bona setmana i molts ànims per la tornada a la feina que espero que sigui més planera que la meva…