Estiu, estiu, encara patim la calor però molts de nosaltres ja comencem a pensar en el retorn imminent a la feina. Què bé s’està de vacances! I abans d’acabar-les jo vull complir el meu objectiu de que conegueu un bon grapat de refranys anglesos. La meva dinàmica si seguiu el blog ja la coneixeu: primer aquells que semblen els nostres i després els més originals i exòtics.
El primer n’és un que jo puc fer servir molt sovint “once bitten twice shy” una vegada mossegat, dues tímid. Això s’aplica quan un ha tingut una mala experiència i no vol intentar el mateix un altre cop per no picar-se els dits. En aquests casos per exemple nosaltres diríem allò de “gat escaldat de l’aigua en fuig”. Per il·lustrar-vos com fer servir la frase, l’altre dia va venir un amic de visita a Barcelona a veure’m i per seure una estona i xerrar una mica volíem fer un refresc. A mi normalment no se’m posa bé beure si no tinc set però en canvi un cafè m’entra sempre. A l’hora que era però no l’hagués pogut prendre normal perquè hagués tingut problemes per dormir però el vaig demanar descafeïnat arriscant-me a que, com passa de vegades, a que no ho sigui i després no pugui dormir. I efectivament aquest va ser el cas. Em van donar un cafè normal i fins a les quatre de la matinada no vaig aclucar els ulls. Això el que vol dir és que la propera vegada que tingui temptacions de beure un cafè a les set de la tarda, no tenint clar que al bar m’ho facin bé demanaré una aigua malgrat no tenir set perquè ja se sap “once bitten twice shy”.
Una altra de les conegudes és la de “silence is half consent” que no és res més que la castellana “quien calla otorga”. Si quan a principi de curs es decideix que els dimarts hi ha esmorzar comunitari a la sala de professors i jo no dic res en contra, llavors s’aplicarà el “silence is half consent” i em tocarà portar esmorzar per tot el claustre un cop al mes.
Per aquesta setmana ja en tenim prou de refranys coneguts. Ara passo als desconeguts o més exòtics. El primer és un dels que a mi m’abelleix especialment: “pen is mightier than a sword”, és a dir que un bolígraf és més poderós o la paraula concreta seria totpoderós que no pas una espasa. Com us podeu imaginar vol dir que el pensament i els escrits poden influir més a les persones que l’ús de la violència. Desgraciadament ens trobem en un moment en què el món està mig boig i em demano si en una era en què tot ho dominen les imatges i poca gent llegeix, encara és aplicable la dita. Perquè resulta que avui dia el jovent no llegeix, només escolta podcasts i veu vídeos d’influencers. I aquests resulta que poden arribar a modelar el comportament dels joves. Només cal veure el cas de les “tradwives”, les infuenciadores que volen tornar a posar de moda les dones que es queden a casa, no treballen i s’ocupen de la família. Un moviment molt favorable a les dretes que solen voler la dona ben lligada a casa. Ara argumenten que si les dones surten del món laboral hi haurà menys atur entre els homes. Del que no parlen és de la situació de vulnerabilitat en què queden aquelles que ho deixen tot per servir a un sol home. No tinc clar que avui dia el refrany sigui aplicable a la major part de la població. Un segment considerable de la jovenalla quedarà exclosa em temo.
I ara que són festes de Gràcia i tombo més pels carrers del meu barri que de costum, resulta que sovint em sorprenc de la quantitat de coses boniques i útils que la gent deixa al costat dels contenidors ben disposades per tal que algú se les endugui. I és que com diuen sàviament els anglesos “one man’s junk is another man’s treasure” el que per a uns és una deixalla, per a altres és un tresor. Això sempre depèn de la nostra situació financera.
La que també m’entusiasma perquè jo m’hi sento mig identificada és la de “oaks may fall when reeds stand the storm” que vol dir que els roures poden caure quan les canyes aguanten la tempesta. És a dir que de vegades els grans gegants no sobreviuen les crisis però en canvi els més petits i flexibles sí que poden. I si no que us ho expliquin els dinosaures! No sé si en el món dels negocis podríem posar algun exemple. En temps de Covid-19 algunes grans empreses van haver d’acomiadar personal mentre que d’altres negocis familiars es van reinventar i diversificant els productes que oferien van arribar a sobreviure i fins i tot reorientar-se.
No obstant, per regla general les grans fortunes tendeixen a romandre estables mentre que els de baix cada cop ens empobrim més i més ràpidament. Però els rics no només tenen aquesta avantatge de que amb les seves economies fortes, sempre han de patir menys. També tenen l’avantatge que —si és que ho podem considerar així— que molt sovint se’ls afalaga o se’ls dona la raó per aconseguir el seu favor o la seva simpatia. És el que els anglesos expressen amb el seu “rich man’s joke is always funny” és a dir que l’acudit dels ric sempre fa gràcia.
I que consti que a mi els rics no em fan cap enveja perquè en realitat tampoc em cal pas gaire per viure. I perquè en el fons m’agrada la filosofia d’anar lleuger per la vida ja que com molt bé saben els anglesos “shrouds have no poquets” és a dir que els sudaris no tenen butxaques i que no ens podem emportar els diners a l’altre barri. Venim al món sense res i marxem sense res.
Com que ja començo a pensar en la feina perquè no tinc cap més remei que tornar-hi el dos de setembre, ara en venen unes quantes dites al cap que es poden relacionar amb el treball i l’entorn laboral. La primera és la de “smooth seas do not make skillful sailors” és a dir que els mars pacífics no fan bons mariners, que si el que fem sempre és poc complicat, no intentem posar-nos en nous reptes ni projectes, mai podrem millorar el que ja sabem fer. Molt relacionat amb aquest tenim el següent: “the harder you work, the luckier you get” com més treballes més sort tens. I és que la sort no ve sola sinó que prové de treballar i cercar oportunitats i a més mentre es treballa van venint idees que podem aplicar.
A gairebé tots els entorns laborals trobem gent incompetent i d’aquests alguns escalen posicions però com més amunt tiren més es veuen les pífies que fan i per això els anglesos tenen el refrany “the higher a monkey climbs the more he shows his tail”, com més amunt escala un mico, més se li veu la cua.
La següent ja us la vaig dir una vegada en alemany i ara us la dic en anglès “ people who live in glass houses shouldn’t throw stones at others”, és a dir que la gent que viu en cases de vidre no hauria de tirar pedres als altres. Això s’empra quan algú està criticant un mal hàbit o mala pràctica o defecte d’algú altre que també té un mateix. La versió alemanya molt emprada és la de “wer im Glashaus sitzt, sollte nicht mit Steinen werfen”.
Per les oportunitats que no es poden deixar perdre tenim la de “strike while the iron is hot” és a dir que donis el cop de martell mentre el ferro sigui calent. Que aprofitis metre dura l’oportunitat.
Hem parlat de fortaleses, de feina, de comportaments i dels diners i el que aporten i no podria faltar una cosa fonamental: l’amor. M’abelleix el concepte anglès d’amor perquè per a ells ni tan sols això és fàcil i per aquest motiu diuen “the course of true love never did run smoothly”, el curs de l’autèntic amor mai va transcórrer suaument. O sigui que l’amor autèntic requereix un esforça i representarà dalts i baixos. Però sempre val la pena assumir els riscos penso jo.