Segueixo avui amb el relat del meu darrer viatge a França, aquell que ha estat sens dubte la primera de diverses incursions fins que quedi sadollada dels bells paisatges i dels tresors que amaga aquesta regió dels Pirineus Orientals. Sabeu pel post de la setmana passada que els dos castells càtars que he visitat aquestes vacances han estat el de Quéribus i el de Perypertuse. Em va sobtar no trobar cap indici de museu càtar a la regió ja que falla una mica visitar indrets que han estat el darrer refugi dels adeptes a aquesta religió sense saber-ne els fonaments. Certament el museu del castell de Salses que vaig visitar el dia anterior a la tornada estava ple de llibres sobre ells, però ara que una amiga me n’ha regalat un, us vull fer cinc cèntims dels càtars i de la seva doctrina per completar el post de la setmana anterior.
Per anar a pams s’ha de dir primer que el document més antic sobre el catarisme es va trobar ni més ni menys que a Bulgària, on un sacerdot anomenat Bogomil predicava vers l’any 950 una doctrina gnòstica i dualista que volia tornar als orígens del cristianisme i que es va estendre amb força rapidesa a Macedònia, el Peloponès, Turquia i Bòsnia. Va ser tan important aquesta doctrina que esdevingué religió de l’estat de Bòsnia el 1180 i des d’aquí partiren els predicadors cap a l’occident per estendre la seva teoria.
La religió Bogomilista i la càtara es basa en dos principis, el del bé que és el Regne de Déu i de l’ànima humana que és eterna, i el del món que és el regne de tot el visible i tangible i és el mal creat pel dimoni. El destí de tot allò visible és el no res. Tot el món material ha estat engendrat pel Maligne que pels càtars té un poder molt equiparable al de Déu a qui no consideren omnipotent.
Només dient això ja queda clar que l’església catòlica per força havia de considerar heretgia aquesta doctrina que anava en contra dels seus pilars de fe.
Vers l’any mil a tot Europa va encendre’s una espurna de desig de retorn a una fe més pura i d’aquí neix també un anticlericalisme força virulent que detestava l’ostentació i la riquesa que venien de l’església de Roma. Hi ha una necessitat de tornar als Evangelis i als principis humanistes dels Apòstols. Això esdevé un excel·lent terreny d’adob on la doctrina Bogomilista encarnada pels càtars arrela amb força a la regió d’Occitània.
El catarisme és un moviment cultural i religiós que va penetrar primer les capes altes de la societat, és a dir que la va adoptar primer l’aristocràcia feudal i després va passar al poble. Per això els senyors dels castells van donar refugi als càtars quan el Papa Innocenci III i el rei de França emprenen una cruenta croada per exterminar el catarisme.
Als càtars també se’ls anomena tolosans i albigesos perquè a la regió d’Albi i Tolosa n’hi va haver molts.
L’èxit dels càtars era de ben segur que practicaven una vida senzilla propera a la del poble i a més predicaven en la seva llengua, l’occità.
El catarisme es basa en el Nou Testament i en l’Evangeli de Joan. A més de considerar que el Maligne era una força gairebé equiparable a la de Déu (que ja era una desviació important de la fe cristiana), també neguen l’existència de l’infern. Per a ells l’infern és el mateix món que és on està presonera l’ànima dins el cos, que també prové del mal. Per als càtars Crist no era fill de Déu sinó missatger i no va salvar els homes a través de la seva crucifixió sinó a través de la seva predicació. Tampoc creien en la resurrecció del cos de Crist i rebutjaven tots els sagraments menys el de la “consolació” que és una cerimònia de baptisme sense aigua, només imposant les mans sobre el cap de l’aspirant a ser consolat.
Per a ells també era important que només una persona en ple coneixement pogués ser consolada i així doncs només es practicava aquest sagrament a persones adultes al llindar de la mort, o als que volien ser “bons homes” —així s’anomenaven els càtars a si mateixos— després de tres anys d’assistència a una escola càtara.
Si pensaven que l’ànima l’havia creat Déu i era eterna, evidentment no tenien por a la mort si havien estat “consolats” per un home bo, és a dir un “Perfecte” o predicador de la religió càtara.
Com que els càtars consideren que el món i tot allò visible prové del Maligne, ells viuen en contínua lluita contra les necessitats corporals. Per aquest motiu no mengen ni carn ni productes animals a excepció del peix i practiquen l’abstinència sexual absoluta. A més només podien circular de dos en dos. A banda de predicar havien de tenir un ofici i sembla que una gran part d’ells eren teixidors, motiu pel qual durant força temps dir “teixidor” era dir sinònim d’heretge.
La denominació “càtar” no està del tot clara. El que sí sembla clar és que l’emprà per primera vegada un monjo alemany que es deia Eckbert de Schonau el 1163. Potser prové del grec “katharos” que volia dir “pur” o és una evolució de l’alemany “Ketzer” que volia dir heretge. Una altra teoria vol indicar que Càtar pot provenir de l’alemany “Katze” perquè es considerava el gat com a animal del dimoni. Potser no se sabrà mai d’on prové el nom o senzillament és una fusió d’una paraula grega amb una de germànica.
El que està clar és que el que predicaven va semblar molt més correcte que el que predicava l’església romana i per això van ser acollits a Occitània.
Malauradament el castell de Montsegur va haver de presenciar l’any 1244 com es cremaven a la foguera més de cent vint càtars i en els de Quéribus i Perypertuse es van refugiar uns quants més abans que desapareguessin per sempre i deixessin de ser un perill per l’església catòlica de Roma.
De castells càtars als Pirineus Orientals n’hi ha més i sens dubte els aniré visitant. No obstant, com ja vaig dir la setmana passada, després de l’esforç considerable en l’ascens i descens del de Perypertuse, no em vaig veure en cor de provar sort l’endemà amb un altre castell càtar i vaig escollir canviar de regió, anar a l’Aude i visitar el Château de Salses, moltíssim posterior als càtars i a peu pla per seguir amb una altra línia de la història de França igualment unida a la del nostre país i que us explico a continuació.
El castell de Salses està ubicat a la regió de l’Aude i es considera d’època moderna. El va fer construir el rei de la corona d’Aragó Ferran el Catòlic quan va haver pactat amb el de França que li cedia els territoris a Itàlia a canvi del Rosselló. Per a construir-ho va invertir el 20% del pressupost anual de la corona. A aquella època els reis es canviaven els territoris com si fossin cromos sense ni tan sols pensar en la gent que hi vivia. El castell modern actual està emplaçat en un indret on antigament se n’havia esmentat un al 1047. Va ser més tard que Alfons el cast va demanar que prop de l’antic castell es construís una població. I finalment l’actual construcció va ser encomanda pel rei d’Aragó després de pactar amb el de França i el va fer aixecar amb intensió defensiva. Volia un castell per vigilar la zona fronterera entre França i la Corono d’Aragó. Per construir la fortificació el rei va recórrer al mateix enginyer que va reconstruir l’Alhambra de Granada, Ramiro López. El fort està ple de modernitats com un lavabo a la cambra del governador o un muntacàrregues per fer arribar el menjar ràpidament al menjador. L’edificació és gran però simple. Els estables tenen unes entrades de molt poca alçada perquè a l’època es feien servir uns cavalls molt baixos i resistents que eren típics de la Península Ibèrica. Al mig del patí es pot contemplar la torre del governador, en situació estratègica per tal de ser el darrer indret en ser conquerit en cas d’atac. El primer atac el va patir i resistir la fortalesa quan encara estava en construcció.
Una part important de la fortalesa l’ocupa la cuina i el rebost amb capacitat d’emmagatzemar vianda per 40 dies de setge. Els francesos i els espanyols es van anar disputant la fortalesa fins al Tractat dels Pirineus del 1659, quan el castell de Salses va perdre definitivament el seu valor estratègic. El 1886 es declara monument històric. El de Sales és un castell i fort de transició entre l’edat mitja i les fortificacions del segle XVI adaptades a una nova artilleria. Els interessats en l’art de la guerra trobaran la fortificació amb els seus elements de defensa completament meravellosa. És un vestigi del passat entre dues èpoques i de nou un testimoni del fragment d’història en què la corona de Catalunya i Aragó s’estenia per un territori molt vast.
El darrer dia a França del meu viatge vaig visitar el memorial del camp de Rivesaltes que va ser construït per tenir-li els que anomenaven “indesitjables”. Cal esbrinar bé quins són els horaris d’apertura per accedir a l’audioguia i poder entendre millor aquest camp en què es condensa una història recent que no hauríem de repetir mai.
Vaig acabar el meu primer viatge per aquesta zona amb unes ganes boges de tornar-hi el proper estiu per a cercar-hi més història i endinsar-m’hi. És un bocí de França molt bonic i encara relativament poc explotat i això avui dia es pot considerar un autèntic tresor.
Veureu entre les fotografies les d’un bell gat. Aquest felí em va seguir i tenia moltes ganes de moixaines el dia de la meva visita. He pensat que volia deixar un record seu al blog ja que és el primer felí que conec que habita en un gran castell. No tothom té aquesta sort!