Quan als tretze anys em vaig aficionar als dibuixos animats del Dr. Slump i esperava cada tarda amb il·lusió les divertides reaccions de l’androide Arale Norimaki, una nena creada per un excèntric professor japonès, poc imaginava que als cinquanta anys els humans estaríem pensant en crear androides com ella.
Bé, la seva realitat queda un pèl allunyada encara però el que sí he de dir és que la vinguda de la IA i la seva aplicació massiva a l’abast fins i tot dels usuaris més neòfits en informàtica, ha donat ales als científics més optimistes per imaginar un món en què humans i robots convisquin en harmonia.
El Japó és el país del Manga, de l’Animè, el que va veure néixer els Tamagotchi, recordeu que eren? I que ara és pioner en acceptar la nova tecnologia IA i aplicar-la al dia a dia.
No sé si us sonarà el Tamagotchi però és un aparell que reprodueix una mascota virtual que requereix de les cures del seu amo per tal de viure. Van sortir al mercat el 1996 i es van vendre com a xurros durant uns anys. Però què ens diu això del Japó? Doncs que és una cultura que pels motius que siguin, carregues laborals brutals, inhibicions socials, jerarquies estrictes, els ciutadans necessiten de mascotes virtuals per manca de temps o capacitats per ocupar-se d’ésser vius.
I de fet, aquesta manca de relacions socials i la pressió a la feina ha portat al Japó a tenir una població envellida a qui cal atenció sanitària en un moment en què no hi ha prou personal per atendre-la. Per això es treballa a ritme trepidant amb IA per tal de produir robots que puguin ajudar al dia a dia a la gent gran ara que falten metges i assistents socials.
Un escenari molt trist però al que ja ens podem estar acostumant.
Però tornem al Dr. Slump perquè té un homòleg de carn i ossos que viu al Japó i treballa precisament en això, el camp de la robòtica i els androides. No es diu Slump sinó que ell és el Dr. Ishiguro, de cabell negre i que sempre va vestit també en aquest color. El Dr. Ishiguro és un visionari que ha llençat un projecte molt ambiciós que pretén esborrar els límits entre humans i robots. El programa és ni més ni menys que el Moonshot Goal 1. Aquest programa el que vol aconseguir és esborrar les limitacions del cos humà, el cervell i l’espai fins el 2050. La idea principal és implantar el cervell humà a robots androides més capaços de resistència i de vida més llarga que la nostra biològica per tal de potenciar la nostra vida. Ells serien capaços de connectar-se a altres xarxes neuronals, a altres cervells i superar així els límits de l’espai i el temps. Òbviament aquest programa té implicacions ètiques greus perquè ell parla de connectar cervells i de poder llegir els pensaments d’altres o de barrejar-los amb la màquina i això fa pensar què en pot quedar de nosaltres els humans individuals.
El Dr. Ishiguro assegura que el nostre planeta serà aviat no habitable i per anar a cercar-ne un altre o sobreviure a l’espai necessitem existir en cossos que aguantin més que els humans. Suposo que aquest és el seu darrer pensament i una de les seves intencions quan ha endegat aquest programa.
Tornem al món de la ficció i al que ens ha ensenyat i us vull recordar la meravellosa pel·lícula “blade runner” on els robots replicants d’aspecte humà han de ser interceptats i eliminats i si recordeu, al final de la pel·lícula, un d’ells mostra sentiments humans i ens fa recapacitar a tots. Què hi ha d’humà en l’ésser humà?
Certament la IA és d’un gran ajut en moltíssims camps. En medicina per exemple és boníssima reconeixent malalties perquè s’ha alimentat d’una base de dades enorme que li permet reconèixer patrons allà on els metges poden cometre errors. Implementar la IA en diferents sectors pot ser un gran avenç. Però substituir la IA pel contacte i l’escalf humà ens pot portar a la destrucció dels pilar de la nostra societat.
Per això s’està ara investigant ja els límits que hi hem de posar.
Però sabeu exactament quan va començar la tecnologia IA, com la podem definir i quins tipus d’IA hi ha? Anem a pams. El creador del terme IA va ser el professor universitari d’Stanford John McCarthy que era informàtic i científic cognitiu. Ell la va definir de manera molt simple com “la ciència i l’enginyeria per fabricar màquines intel·ligents, especialment programes informàtics intel·ligents”. Un dels més grans experts en IA mundials, el professor Yoshua Bengio de la Universitat de Toronto diu senzillament que “la IA consisteix en crear ordinadors que ens puguin ajudar, que puguin fer les coses que els humans podem fer però que els nostres ordinadors actuals no”.
Molt bé doncs segons aquesta definició la IA ha de poder raonar o tenir sentiments i ara per ara no cal que ens amoïnem perquè de moment no pot. I tampoc pot discernir i a més també té una gran limitació, que es nodreix de dades i del coneixement d’internet i per tant no és neutral perquè afavoreix visions específiques del món.
Podem classificar la IA segons sigui estreta o feble (IAE estreta) o IAE general. La primera és la que maneguem ara, una IA que desenvolupa de manera autònoma i gràcies a un marc predefinit per nosaltres humans unes tasques específiques
La IA General o IA forta és una intel·ligència artificial encara no aconseguida capaç de totes les tasques de les que la intel·ligència humana és capaç.
El filòsof suec Nick Bostrom també parla de la SuperIntel·ligència Artificial que n’és una que supera la nostra humana. De moment podem respirar tranquils perquè s’hi està treballant però no s’hi ha arribat.
Ens haurem de conformar en tenir, pels que s’ho puguin permetre, assistents virtuals sortits de l’enginyeria japonesa com la terapeuta Azuma Hikari que és un simpàtic dibuix animat en 3 dimensions d’una noia que interactua amb el seu amo. Pot posar música, programar els electrodomèstics de la casa i xatejar. És immensament graciosa i se’n va a dormir com els humans i ens desperta com si fos una humana, donant-nos el bon dia. En aquest moment s’està treballant en la seva capacitat de que pugui reproduir converses il·limitades. Però és clar, l’efecte terapèutic d’una conversa amb un robot mai serà l’efecte terapèutic de la conversa amb un humà. N’estic segura.
Una altra manera de classificar les IAs és segons les seves funcionalitats. Dins la IA estreta tenim dos tipus de màquines: les reactives, que no emmagatzemen records o experiències pel futur sinó que se centren en l’escenari present i reaccionen amb la millor acció possible segons les dades de què disposen. Un exemple en serien les màquines de jugar a escacs.
La IA de memòria limitada emmagatzema informació durant un temps curt i reacciona davant d’aquest. Seria el cas de la IA que s’utilitza en vehicles que condueixen sols.
Associada a la IA general trobaríem la teoria de la ment que es refereix a màquines amb capacitats per reconèixer emocions, necessitats, creences i processos del pensament. Encara no existeix. Com tampoc existeix la IA amb autoconsciència capaç de reconèixer-se a si mateixa.
Per últim també podem parlar de la IA predictiva o la generativa. La predictiva com indica el seu nom és un algoritme d’aprenentatge automàtic que analitza dades i pronostica resultats futurs. La IA generativa, crea continguts nous com textos, imatgesm vídeos, àudios, similars als dels humans.
Ara em podreu demanar, i què és un algoritme? Doncs un algoritme és “una seqüència de regles (operacions) que especifica com produir un resultat (output) amb un nombre definit de passos” o dit d’una altra manera són les instruccions que segueixen les màquines per resoldre tasques i problemes.
Els algoritmes que generen contingut s’anomenen “machine learning” i poden aprendre amb un aprenentatge supervisat que és quan s’introdueixen a l’algoritme unes característiques o preguntes i les seves etiquetes o respostes. Aquest algoritme necessita d’una gran quantitat d’etiquetadors. Però l’algoritme també pot aprendre de manera no supervisada quan que se li introdueixen dades i ell mateix troba patrons.
Aquest aprenentatge automàtic està fent que la IA ara ja sigui molt capaç de detectar tumors o lesions de maner eficaç perquè amb la gran quantitat de dades de que disposa ha trobat ja els patrons per reconèixer malalties.
En el camp de la ciència la IA està sent una gran ajuda pels professionals de la salut. Pel que fa a l’educació també implicarà un gran canvi que jo veig en positiu i del que us parlaré en un proper post.
La imatge d’avui és la que he repetit de la setmana passada perquè ha estat una de les meves primeres utilitzant el programa Leonardo d’IA. Segueixo però pensant que no hi ha res com el que creem nosaltres o el que fotografiem nosaltres. L’únic problema és que de vegades la realitat que tenim en ment per una imatge no la trobem i hem de recórrer a la IA.
Bona setmana.