Em centraré avui en aquesta bonica llengua nostra que sembla ser que jo ja defensava a capa i espasa de ben petita, com em va explicar la Margarita Trebejo de Tossa el darrer dia que hi vaig anar. Es veu que jo era un nap buf que no aixecava dos pams del terra i estava jugant amb el sorral als Apartaments Miramar i hi havia al jardí unes dones grans —a qui la Margarita sense gaire diplomàcia va anomenar “abueles” — i es veu que les ancianes em parlaven en castellà i jo en un moment donat els hi vaig dir “a mi no cal que em parlin castellà que soc catalana jo!”. Òbviament d’això no me’n recordo però la Margarita ho té molt present i el Manel, l’amic del Poblenou que m’acompanyava a Tossa aquell dia es va quedar ben sobtat. I tot va venir perquè el Manel li explicava a la Margarita l’anècdota del dia que vam anar a Espinelves, se’ns va posar a ploure a bots i barrals i jo li vaig dir al Manel que ens havíem d’aixoplugar i ell es va quedar a quadres. Resulta que no coneixia el verb aixoplugar-se i li va fer gràcia. I li va explicar a la Margarita i ella llavors va dir que l’afició pel català ja em venia de ben lluny. I de fet no només és el català, són les llengües però és lògic que la meva sigui la més important. No per tothom és així perquè malauradament encara penso que es tracta el català com a llengua de segona i es demostra en què quan hi ha una parella mixta on un és català i l’altre espanyol, generalment s’acaba adoptant el castellà com a llengua a la família. Jo en seria incapaç.

I com que ara ja porto unes setmanes amb les expressions castisses alemanyes avui us porto altre cop mots catalans. De fets alguns són més utilitzats a les Balears que aquí però tant se val perquè les podem reciclar.

La primera avui és l’adjectiu “balb”.  “Balb” vol dir una cosa així com maldestre, incapaç de fer la feina que li pertoca, de moviments equivocats i que no li són propis. Jo per exemple dissabte em vaig banyar per primera vegada aquest any a la platja del Bogatell i les mans em van quedar balbes perquè després d’uns minuts a l’aigua gèlida, la circulació em fallava i els dits no em responien. Tenia doncs la mà balba i incapaç d’agafar el que volia. De l’adjectiu “balb” tenim el verb “balbotejar” que és l’acció de parlar amb llengua de drap, amb una dicció incorrecta com els nens petits quan aprenen a parlar o com quan els que han begut massa ja no s’articulen bé.

El segon mot d’avui és “xerec” que pot ser tant un substantiu com també un adjectiu. És propi de les Balears i designa una figaflor que ha produït una figuera que no en sol fer. El terme es fa servir com a adjectiu en sentit figurat i denota quelcom magre, sec o malaltís i dut encara a un extrem s’ha arribat a emprar la paraula metafòricament per a denotar “malalt moralment”, dolent i sense cap bondat.

Passem ara al verb “emperesir” que vol dir fer o produir quelcom mandra. A mi per exemple l’hivern m’empereseix i la manca de llum fa que no tingui tanta energia ni pugui fer tot el que faig a partir de la primavera. També m’empereseix la calor extrema perquè em fa impossible seguir un ritme normal.

I seguint amb la meteorologia, dissabte passat va ploure, tronar, llampegar i va caure calamarsa que fins i tot vaig poder veure i escoltar aquí a casa. Doncs la calamarsa a les Balears és el “calabruix”.

A les Balears un munt o una pila d’alguna cosa és un “caramull” i d’aquí el verb “acaramullar” que sí fem servir a Catalunya. I per no deixar ses illes, heu de saber que si li voleu donar a algú una abraçada serà una “aferrada”. I si voleu amanida haureu de demanar una “trempada” que aquí potser no ens sona gaire bé.

També em sembla molt curiós que tant a les Balears com a Castelló o València, en comptes de dir “a sobre” es diu “a damunt”.

I per acabar avui un refrany i una altra frase feta graciosa. El refrany ens l’hauríem d’aplicar molts i aquí m’incloc jo mateixa. És el de “si vols ben parlar, aprèn de callar”. I és que callant i escoltant primer s’aprèn més i segon no ens posem en cap mena de problema. És obvi que això de xerrar massa és perillós com demostra el refrany “paraula i pedra solta no tenen volta”.

La darrera frase feta d’avui és de les que més m’abelleix i és “fer un pa com unes hòsties” que vol dir fer un mal negoci, una atzagaiada. Nosaltres per exemple a la finca on visc hem de fer la renovació de tota la instal·lació elèctrica i a la darrera reunió vam parlar de posar plaques solars per disminuir costos. És a dir que ens posem en el doble de costos dels que havíem calculat en un principi perquè algú va parlar d’un finançament del 40% si la finca aconsegueix un estalvi energètic del 30%. Però és clar, amb les plaques només reduïm un 20 o 25% és a dir que per aconseguir la subvenció ens cal encara fer alguna altra actuació que ens costarà altre cop diners per tal d’aconseguir aquesta subvenció. Però tot això és fer volar coloms i especular amb uns possibles estalvis energètics que no tenim i per tant una persona tan pragmàtica com jo el que veu és que per començar ens desembutxaquem el doble per aconseguir potser rendiment. Si no m’esgarrifo és perquè tot està fet pel medi ambient. No obstant, si calculem malament podem acabar fent “un pa com unes hòsties” i posant més diners dels que en realitat podem invertir.

La imatge d’avui és d’un caramull de pedres i ja sabeu que aquestes són com les paraules, un cop les deixeu anar ja no tenen volta.

Espero que amb aquest exemple de la vida real hagi quedat clar el que vull dir. Aprofito per desitjar-vos un bon juny.