Molta gent llegint només la sinopsi de “La Vall dels ignorants” arriba a la conclusió que la novel·la té molt d’autobiografia. Qui s’acaba el primer capítol que Stonberg posa a l’abast dels possibles lectors per fer boca i té l’oportunitat de fer-me’n preguntes, generalment em demana quin tan per cert de la Mariona hi ha en la Mireia que troben a la ciutat de Dresden al llibre. Doncs per als curiosos he de dir que jo i la meva primera protagonista compartim moltíssimes coses. Per exemple, que les dues vam anar a parar al que havia estat l’antiga República Democràtica Alemanya per error i confusió. Això per començar. També comparteixo amb la Mireia que ella marxa a cercar una vida millor a un altre país perquè sent que aquí potser no encaixa del tot però allà s’hi troba certament desplaçada.

L’evolució del personatge és molt similar a la que vaig fer jo quan hi vaig ser. Vaig passar de la mirada crítica a la comprensió perquè és una trajectòria força recorrent dels immigrants. Primerament ens sobta tot allò que veiem i ho percibim com a absolutament diferent del que ens és familiar al nostre país. Després comencem a entendre el motiu que hi ha darrera d’aquella diferència. Així per exemple la Mireia se sorprèn de que els alemanys siguin capaços d’invertir en seu temps de lleure del cap de setmana per anar a conrear hortalisses al seu “Garten” i no prefereixin gaudir d’un bon cafè a la terrassa. I això és exactament el que em va passar a mi a Alemanya. En un principi em costava acostumar-me a que els alemanys no fessin tanta vida al bar com aquí però quan vaig tornar, he estat molts anys sense saber asseure’m a una terrassa a gaudir d’una conversa amb els amics. I amb això no vull dir que als alemanys no els agradi, al contrari, de fet el nostre estil de vida de “terrassa” s’està imposant i quan arriben els primers rajos de sol, tothom surt a prendre la fresca i agafar bronzo on hi hagi sol. Però heu de recordar l’any en què està ambientat el llibre i que en aquella època, els que vivien a l’antic territori de l’Alemanya de l’est encara no estaven acostumats a gaudir de les possibilitats del capitalisme com ho estan ara. Era molt més habitual llavors fer reunions a casa dels amics que ara. Un altre punt en comú entre la Mireia i jo és la infantesa vinculada a Tossa de Mar. No podia deixar de fer sortir el meu bocí de paradís al meu primer llibre i qui sap si en un futur Tossa tornarà a aparèixer a les planes d’alguna de les meves narracions.

L’altre gran dubte és el Gerd de la primera novel·la. Aquí he de dir que el personatge és un prototip del tipus d’home jove que havia quedat desarrelat durant la reunificació. De Gerds a Dresden i a tota l’Alemanya de l’est n’hi havia molts i també hi havia un consum alt d’alcohol entre ells. Però no és un fenomen aïllat. Quan en una societat un col·lectiu se sent desplaçat i no acaba de respondre al model que la majoria considera “persona triomfadora”, per desgràcia és molt probable que pateixi problemes d’addicció. El detonant mental del meu personatge però és una barreja entre un col·lectiu d’homes que vaig trobar jo a l’Alemanya de la reunificació primer a Berlin i després a Dresden i el noi amb qui vaig haver de conviure a Sant Petersburg. I és que quan vaig viatjar a aquesta ciutat russa per millorar el meu idioma, vaig decidir viure en una família perquè vaig pensar que així milloraria més el meu rus. Però la família que em va escollir l’escola només constava d’un home d’uns trenta-cinc anys que rarament estava seré. I amb totes aquestes imatges al meu cap va néixer el meu Gerd.

El Frank és algú de carn i ossos que òbviament té un altre nom i que en aquella època em va ajudar a tirar endavant al començament però que va resultar ser més cap de trons del que em pensava. I el Michael que trobareu a les pàgines del meu llibre també és algú molt i molt real que tenia aspecte de barrufet inofensiu però tenia tota les males intencions del món.

De totes les meves tres novel·les, potser la que conté personatges més inventats és “Pintor de Boira”. La Laura és algú que em recorda una mica una companya d’un curs d’àrab que de ben jove es va casar amb un marroquí. En la Sara també hi trobareu una mica de mi mateixa perquè durant una època vaig admirar un dels meus professors universitaris tot i que la meva admiració cap a ell va perdre en intensitat de seguida que el vaig conèixer una mica més. I un dels herois indiscutibles del llibre és d’ètnia gitana, un poble que a mi sempre m’ha semblat molt capaç de mantenir les seves arrels i no deixar diluir-se gaire.

A la tercera novel·la “Rotres d’Arc Iris” hi tornem a tenir algú que la gent identifica amb mi: L’Estel. I és cert que la meva protagonista, que és de Begur, se sent força perduda a la ciutat comtal. La nostra societat és una que segueix disgregant els membres segons el seu model familiar. Hi ha els que tenen família i que estan força absorbits per ella, els pares i mares solters i solteres que tenen una vida que discorre paral·lela i allunyada a la de les famílies i per últim hi ha els solters del tot a qui els cal trobar algú amb qui tinguin si més no la situació familiar en comú. I no hi ha Estel sense el seu company de viatges, el Salvador. El Salvador és un personatge que es fa immensament entranyable a tots els lectors que m’han volgut comentar què els ha semblat la tercera novel·les . És especialment popular entre les dones i moltes li troben més virtuts de les que li imagino jo al llibre. El Salvador també va sortir de la realitat de Barcelona perquè l’embrió del personatge és el que va ser un comprador meu del Wallapop, un home molt educat i xerraire amb qui vaig anar a passejar un parell de cops. La seva gran afició en aquell moment en què el vaig conèixer era comprar tot el que trobava a bon preu per acaramullar-ho a un local que tenia. Però el Salvador no és l’únic home que ha convertit el tenir en un estil de vida i per tant crec que també és un personatge que es pot repetir amb molts noms i sota moltes formes al paisatge català.

I de vegades no només els personatges surten de la meva pròpia experiència sinó els fets que es relaten als meus llibres. La desaparició d’un dels personatges de la meva tercera novel·la va ser un fet traumàtic que em va passar fa gairebé ja deu anys. Tenia un amic a qui veia d’un a dos cops per setmana i de cop va desaparèixer del mapa, el seu mòbil estava mort i no responia a cap mena de missatge. No m’agradaria que ningú hagués de passar per aquesta experiència perquè és devastadora. D’ençà d’aquell episodi de la meva vida quan veig a les notícies que algú ha desaparegut sé l’angoixa que passen els del seu voltant. La incertesa esgarrinxa el cor, ni més ni menys.

Com he esmentat abans, la llavor dels meus personatges és sovint algú real a qui jo he conegut en persona. No obstant, un cop li dono vida a les meves pàgines, aquest personatge adquireix un tarannà, un llenguatge i uns fets propis i acaba sent el que ell vol. Quan vaig començar a escriure Pintor de Boira per exemple, tenia claríssim quin havia de ser el final d’un dels personatges. Però a mida que la meva novel·la anava avançant, la meva protagonista es negava a desaparèixer i finalment els meus dits i la meva ment la van fer acabar allà on ella volia ser i no pas on jo creia que acabaria. És el que anomeno el poder de la ficció. Res no surt del no res però tot es converteix en un món diferent a l’experiència primera que ha generat l’espurna. I no us penseu però que la meva primera intenció quan escric és entretenir. Generalment sempre hi ha primer un missatge que vull transmetre i després l’embolcallo en la història, una història que espero que sigui agradívola als meus lectors. Us convido a donar-me’n la meva opinió.

Espero poder-vos veure per Sant Jordi a la parada d’Stonberg a Diagonal 407 de dos quarts de sis a un quart de set.