S’acosta sant Jordi, la nostra diada, un dia que per a mi sempre tindrà un caràcter molt especial perquè durant mitja vida ha estat un dia de celebració familiar. Pels que em coneixeu sabeu que el meu pare es deia Jordi i com podeu imaginar a casa sempre s’ha fet festa amb un bon àpat. I òbviament la rosa mai no m’ha fallat en tots els anys en què vaig tenir pare. Fins i tot quan vivia a Alemanya els pares tenien la manera de fer-me’n arribar una com a símbol del nostre vincle i ara, encara que em manquen aquells amb qui vaig aprendre a estimar la festa, sant Jordi segueix sent un dia que vull fer singular.

He viscut a molts indrets diferents i he recorregut molts kilòmetres a l’estranger i amb cada viatge he après i he interioritzat no només els paisatges sinó també l’ambient dels carrers i camins que trepitjava i he procurat entendre la gent que vivia als llocs visitats.

Avui vull escriure el meu post sobre aquests indrets trepitjats, viscuts i fins i tot estimats que han esdevingut els escenaris de les meves novel·les i que han quedat arrelat en la meva experiència. Per compartir la meva història i fer-vos un tast de les meves novel·les, al meu blog podeu trobar el vídeo “escenaris de sant Jordi 2024” en què hi veureu fotografies d’aquests indrets tan màgics que són el marc de les meves narracions i dels missatges que embolcallen.

El primer gran escenari de la meva vida va ser Dresden. No va ser el primer lloc a l’estranger on vaig tenir l’oportunitat d’anar, ni molt menys. Abans d’anar a viure a Dresden vaig passar dos anys a Berlin, la ciutat delirant que em va sacsejar i fer madurar de cop durant el meu primer període a Alemanya. Parcialment serà important en la meva quarta novel·la en la que estic treballant ara. I si bé Berlin sempre ha estat cosmopolita, dinàmica, sorollosa i enorme, Dresden és, o era quan hi vaig ser, gairebé un pol oposat. La que s’anomena Florència de l’Elba per la seva bellesa arquitectònica era una princesa endormiscada que estava lentament despertant del seu somni, o malson de la reunificació. Amb la seva Brühlsche Terrasse que es veu a les fotografies del vídeo, la seva opera Semper i el conjunt monumental visible a un costat del riu, la ciutat és un diamant preciós que s’ha embellit encara més des de que es va acabar la reconstrucció de la Frauenkirche, l’església de les dones reedificada gràcies a donatius dels ciutadans i d’altres indrets d’Europa per tornar aixecar el que els bombardejos van aconseguir esborrar del mapa.

Dresden és una ciutat romàntica que en l’època en què està ambientada “La Vall dels ignorants” començava a tenir un cor que bategava. Les façanes precioses de la ciutat es maquillaven de nou amb colors harmoniosos que feien que els carrers guanyessin alegria en un període en el que la ciutat encara no era ni turística ni gaire cobejada pels alemanys occidentals.

Anar cada dia en tramvia i veure de lluny la silueta dels edificis monumentals sotjant el rius i els ciutadans m’omplia d’una melangia estranya. Per una banda Dresden convida a passejar-hi i per l’altra també a una reflexió interior.

I no podria escriure sobre Dresden sense esmentar un dels barris més de moda llavors i ara “El Neustadt”. El barri “ciutat nova” aplega una pila de bars, restaurants i locals d’oci que el converteixen en el lloc on una gran part dels habitants de la ciutat van a divertir-se i fer vida social.

El riu Elba també marca moltíssim el caràcter de la ciutat perquè quan comença a fer bon temps, la gent s’hi passeja, hi fa pícnics o va en bicicleta en un indret que sovint és encalmat.

Dresden és una ciutat que canvia, que s’adapta, que acull ara molta més gent de molts llocs que no pas fa uns anys. I té un potencial turístic engrescador si els alemanys de l’est ja s’han posat les piles, han deixat de parlar del passat soviètic i miren ara cap al futur. La “Gläserne Manufaktur” la fàbrica de vidre que en realitat és una fàbrica de Volkswagen és un exemple de la gran injecció de diners que s’ha invertit en la ciutat i del grau de modernitat que està aconseguint. Dresden és una joia en què es respira un passat de mirinyacs i un futur de tecnologia punta sense cap interferència ni anacronia.

A “Pintor de Boira”, la meva segona novel·la, els principals escenaris són la ciutat de Barcelona on hi viu una jove estudiant amb uns amics molt interessants, El Caire que és la ciutat on viu una segona protagonista i Nova York. No cal que us escrigui res de Barcelona perquè està tan a tocar que probablement repassaré paisatges que us són molt propers i no em cal descriure.

El Caire sí que és exòtic. Un d’aquells indrets on m’he endut un autèntic xoc perquè aterrar a la ciutat va ser en part com viatjar en la màquina del temps dos-cents anys enrere. El centre de la ciutat és civilitzat i certament les zones turístiques ens fan sentir una mica segurs, però els viatges amb taxi pels carrers de la ciutat per desplaçar-m’hi d’un cantó a l’altre em van marcar. Els carrers que recordo del viatge no eren asfaltat i a una banda i l’altra hi veia passejar-s’hi homes amb llargues túniques i turbants, hi veia penjats de ganxos terrorífics peces senceres de bestiar que eren mig cobertes de mosques. Les exhibien com a mercaderies que eren però la impressió visual era tan forta que tot i ser dintre del taxi l’instint era tapar-me el nas.

Al llibre i al vídeo hi trobareu per exemple una imatge de la Ciutadella de Saladí, colpidora i tan típica com la nostra Sagrada Família. L’edificació destaca en un fons d’edificis de color groguenc, un to que es confon amb el de l’aire perquè la pols del desert es barreja sempre a l’horitzó. Recordeu que ja us vaig comentar en un post que els egipcis van inventar els col·liris perquè entre la llum intensa del desert i la pols suspesa a l’aire, els ulls dels egipcis patiren i pateixen des de temps immemorials.

Un altre indret que m’ha marcat ha estat el mercat Khan-el_khalili, el gran mercat del Caire. A aquest indret correspon una de les imatges del cafè. Passejar-s’hi és entrar en un altre món i endinsar-se en una altra època, però de fàcil no en té res. La proximitat extrema de la gent, el rebombori dels venedors anunciant els productes i les fortes olors que sovint són un cop de puny olfactiu poden fer que el turista acabi desmaiat de l’atordiment.

Us recomano un te amb menta típic d’Egipte abans i després per poder aguantar amb l’excés de sucre que li posen l’experiència sensorial intensa d’aquest mercat.

Del Caire una de les coses que més em va impactar va ser el Nil, d’una bellesa espectacular, la llum intensa de la ciutat, els ulls dels egipcis que semblen fets per travessar l’ànima, la gent davant dels plats agenollada esperant que des de les Mesquites es doni el senyal per trencar el dejuni del Ramadà i la Ciutat dels Morts.

Vaig ser agosarada, ho sé, i ho seguiré sent cada cop que viatjo perquè em cal veure més enllà del que veuen els turistes. Per això vaig anar a la Ciutat dels Morts, el cementiri gegant on hi viuen els més pobres i desafavorits del Caire. Està prohibit visitar-lo i encara més filmar-lo però jo vaig poder entrar-hi i filmar fragments del que era l’habitatge d’una de les famílies que hi vivia. Em va canviar. Mai més he pogut queixar-me de segons què perquè de cop vaig ser conscient de la sort que implica viure o néixer en un país amb un sistema social fort com el nostre.

Si voleu, podeu cercar al blog l’article sobre la ciutat dels morts perquè ja fa anys que el vaig escriure.

El Caire també impacta perquè els estàndards d’higiene del país no tenen res a veure amb els nostres. Prop del Sheraton, que és un hotel de luxe, s’hi podien veure muntanyes d’escombraries interrompent l’equívoca imatge de riquesa de la ciutat.

A “Pintor de Boira”  Nova York també és un dels escenaris principals. De Nova York puc dir que el que més em va abellir va ser precisament el que té menys renom.  La primera imatge de Nova York que apareix al vídeo és precisament aquest lloc al que retorno mentalment sovint. És la “River Terrace” situada a una punta de Tribeca. No és un lloc tan famós com Central Park però el fet de poder contemplar l’aigua contínuament i el perfil dels edificis al fons la van convertit en el meu racó favorit i la meva passejada nocturna. I si en aquella època hagués sortit a córrer, cosa que algun dia faré, segur que ho hagués fet a la River Terrace. Un lloc que inspira pau en una ciutat que vibra i reverbera. No queda excessivament lluny del conegut edifici “Flatiron”, la casa en forma de planxa que té una cara tan esmolada i prima que es fa difícil de pensar que en aquesta part de l’edifici hi pugui haver cap habitació.

L’Empire State Building pertany a l’imaginari  de tothom que hagi vist un parell de pel·lícules americanes. És un símbol de la ciutat i un dels llocs turístics que s’ha de visitar. Les vistes des dels finestrals d’aquest gratacels no poden deixar indiferents a ningú. Veure Manhattan des de l’Empire State té un preu alt però d’altra banda ho val tot. També és una de les imatges del vídeo. Un altre gran l’impacte és veure precisament Manhattan des del vaixell que porta a visitar Ellis Island. Aquesta illa de Nova York té un encant irrepetible i deixa petjada i encara que haguem vist l’estàtua de la llibertat mil cops en reproduccions diverses.  A mi personalment veure-la en persona des del vaixell que anava a Ellis Island em va emocionar més del que m’esperava.

No soc especialment amant de tot allò que prové dels EEUU com molta gent. Tanmateix, he de reconèixer que Nova York encisa fins i tot a una persona com jo, amant de la vella i bella Europa.

La meva darrera novel·la, “Rostres d’Arc Iris” té uns decorats que podem trepitjar fàcilment. Comença a Barcelona però s’endinsa en un viatge de trobada a França, més concretament a la Provença. El recorregut ens portarà a lloc màgics com “Pézenas” però tota l’acció es resol a Arles preciosa ciutat que podeu veure a les imatges del vídeo. Les seves arenes no són tan famoses com les de Nîmes però estan ubicades en un lloc envoltat de romanticisme. Tampoc falta al llibre la menció de llocs com la Camarga amb els seus cavalls blancs que neixen foscos o els seus braus de banyes diferents a les dels ibèrics. Si voleu passejar-vos pel nostre país veí us convido a una aventura amb una primera part de la novel·la que serveix de preludi pel gran viatge en què viureu els paissatges des de dues perspectives diferents, la femenina i la masculina. I si voleu apuntar-vos el recorregut que fan els personatges, serà un bon itinerari de vacances!

I ja no vull escriure més perquè el que ara cal fer és llegir les meves narracions i viatjar des del vostre sofà mateix de casa.

Bona setmana i comenceu a preparar el vostre Sant Jordi!