Tenim la setmana santa a tocar, aquella celebració religiosa en què molts sense saber-ho celebrem el solstici de primavera que els pares de l’església van saber camuflar. I aquest any la setmana santa acadèmica és el que per a mi sempre ha estat: una setmana d’incertesa meteorològica i de ruixats que em feien treure’m la camiseta de màniga curta que duia per abrigar-me un xic.

Recordo les setmanes santa de petita a Tossa. Sempre anava igual. Desitjava sol i estirar-me a la platja per agafar una mica de color però mitja setmana el sol era de forat. I després d’uns anys excessivament assolellats i tres anys seguits de poca pluja els núvols del dissabte 23 tenien regust a glòria, a una meteorologia adequada al moment en què ens trobem. I tant de bo la setmana santa porti pluja i més pluja que és el que toca!

Igual que és època de bunyols de quaresma aquí i de “crêpes” a Bèlgica a d’altres indrets hi ha costums dels que vull parlar avui en aquest post.

Comencem avui per un país on les catifes de corpus són encara més acolorides i vistoses que les nostres: Guatemala. Els carrers d’Antigua amb les seves façanes de diferents tonalitats es preparen pel divendres sant, posant encara més color a la localitat amb l’ajut de catifes fetes amb flors i guarnides amb fruites i verdures. Les catifes florals recorden les que coneixem de pobles com Tossa de mar però a Guatemala els dibuixos de les catifes fan referència a la història de la religió maia. També hi ha processons d’homes que porten imatges de la verge i Jesús fins a l’església. I al vespre de divendres sant, tot el que tenia color a la ciutat es cobreix de paper o tela negra i tothom es vesteix d’un negre que no desapareix de Guatemala fins a diumenge sant. Llavors els típics tons llampants i la música torna als carrers de les poblacions del país.

A Nova Zelanda la tradició de setmana santa no em fa gaire goig. Ja sabeu que a molts països aquest període es relaciona amb les llebres. A Alemanya per exemple és la llebre de setmana santa, l’ “Osterhase”, que porta els ous de xocolata als nens. La llebre i el conill són un símbol de fertilitat i com a tal representa allò que abans del cristianisme volien conjurar les religions ancestrals amb rituals per fer donar a la terra els seus fruits.

I a Nova Zelanda quan van introduir els conills, resulta que es van reproduir i multiplicar tan ràpidament que devastaven collites i allò que els ramaders tenien com a menjar pels ramats i se’ls va considerar una plaga. Per això a la ciutat d’Otago, a la illa sud de Nova Zelanda, la tradició no porta a cercar ous de pasqua amagats, sinó que s’aprofita l’ocasió per tal de caçar conills, el que en caça més guanya un trofeu i 3.500 dòlars de Nova Zelanda. Una festa on no m’hi trobareu pas.

A Jamaica el típic menjar de Setmana Santa és un pastís que es gaudeix acompanyat de formatge. I per dijous sant els jamaicans més tradicionals practiquen un ritual que consisteix en trencar i posar la clara d’un ou cru dins un got ple d’aigua. El deixen tota la nit i l’endemà els entesos diuen que poden llegir el futur segons els dibuixos que fan les clares de l’ou a l’aigua. Ja sabeu que això de llegir el futur en restes de menjar no és res de l’altre món, i si no penseu en aquells que llegeixen les fulles del te a les tasses. Els jamaicans van a missa vestits de negre per setmana santa però el diumenge torna el color als carrers i s’hi fan desfilades amb gent vestida com si fos el carnestoltes de Río de Janeiro, és a dir amb poca o poquíssima roba sobre i ballant. El que se celebra també és la fi de l’esclavatge.

A la República Txeca la setmana santa s’associa a l’aigua. Els homes txecs, fan una espècie de fuets amb branques de salze i les decoren amb llaços de colors. Llavors surten al carrer i fuetegen les noies suaument i les mullen amb galledes d’aigua per tal de que siguin fèrtils.

A Itàlia els florentins celebren des de fa més de tres-cents anys una tradició que s’anomena “Scoppio” del carro. Es tracta de tenir un carruatge guarnit i ple de pirotècnia que porten membres de la població masculina vestint amb la roba típica del segle XV. El carruatge s’empeny fins a la catedral i allà s’encén. Aquesta tradició també volia assegurar unes bones collites i bons negocis.

A Polònia, com a la República Txeca, l’aigua és protagonista per setmana santa i dilluns sant esdevé el dilluns moll amb batalles d’aigua pels carrers. Segons la tradició, les dones a qui mullen per dilluns sant, es casaran durant el següent any. Per tant aquest costum també té a veure indirectament amb els rituals de fertilitat ancestrals.

I com ja sabeu, a Alemanya és tradicional que s’amaguin ous de xocolata pels racons de la casa i  el jardí i que els porti “l’Osterhase”, la llebre de Pasqua. Quan hi vaig ser també em va sorprendre que s’aprofités l’ocasió per fer obsequis a les persones més properes. És una cosa a la que no estava acostumada d’aquí.

Us deixo amb una imatge que és una barreja d’aquí i d’allà. La platja és de Catalunya però el motiu, la llebre i els ous de xocolata són típicament alemanys.

Bona Setmana Santa i no us atipeu gaire de mona!