I avui és el quart post que dedico a locucions catalanes castisses, aquest cop amb unes quantes més d’aquelles que no se senten gaire sovint. Per algun motiu acaben sempre fent-ne servir unes quantes que tenim per mà i d’altres en canvi queden al racó de l’oblit, d’on les vull treure jo per reutilitzar-les.

Aquest segon dijous de “març, marçot mata la vella vora el foc i la jove si pot” ens porta el record fresc de l’esperada pluja del cap de setmana. A mi m’ha ajudat a reflexionar molt perquè els dies grisos alenteixen el ritme i ens fan mirar cap endins. Vaig aprofitar per fer revisió d’uns quants anys de la meva vida amb tot allò que ha estat bo i el que podria haver estat millor si jo hagués estat més saberuda. El que sí és cert és que quan no es pot estar fora fent esport, ni passejant automàticament vaig pensar en la meva vida a Alemanya que era força insípida perquè la majoria de les activitats que es podien fer requerien diners. I jo no en tenia. A deu sota zero ni es pot anar a patinar pel carrer, ni anar en bicicleta gaire estona i fins i tot caminar es pot convertir en una tortura. Toca per tant anar a concerts, restaurants, bars i cafeteries o cines i afluixar la mosca cada dos per tres. Aquí a Barcelona puc anar a la platja amb un llibre, fer un cafè per un euro cinquanta i xerrar amb alguna amistat o patinar a la Barceloneta sense desdinerar-me. Però quan el temps no acompanya ens hem de buscar activitats d’interior i aquestes ja no són de franc.

A mi la pluja ja em va anar bé. De fet em va emocionar tant que vaig creuar mitja Barcelona sota el paraigües només per tenir el plaer d’olorar la humitat i de sentir com els sons més estridents de la ciutat queden apaivagats amb la pluja tan esperada. Això sí, sé del cert que aquest temps no constitueix el seixanta per cent del total de l’any com en altres països. Per tant, quan aquí tenim un dia de pluja podem aprofitar per “fer dissabte” per exemple i reorganitzar els armaris que tenen tendència a desendreçar-se sols. Dies com dissabte passat són excel·lents per netejar o com també podem dir en català “treure els racons” que no és res més que desprendre’s d’allò que és inútil i sobra.

El dissabte de pluja em va anar bé per agafar força perquè dintre de poc hem de posar notes i això vol dir que ara tots els alumnes es despertaran i voldran fer alguna activitat o examen que en el seu moment no van poder fer perquè van preferir quedar-se a casa fent el gallòfol. I és clar, si no tenen justificant pel dia que van faltar aquesta activitat no la podran fer i si en són vàries potser suspendran i tot. Però no patiu que no assumiran pas la seva culpa sinó que “em carregaran a mi els neulers” que no vol dir res més que em faran pagar a mi els plats trencats de la seva poca diligència. I potser encara rebré algun correu d’algun pare o mare indignat per no deixar que el seu fill fes, a la seva pròpia conveniència, els treballs del dia que va saltar-se la classe. Actualment s’ha pujat una generació de cotó fluix.

Això per no parlar de totes aquelles ocasions en què he d’anar “darrere els alumnes amb un flabiol” per tal que m’entreguin les tasques i projectes que els demano. No sé si coneixeu aquesta expressió “d’anar darrere amb un flabiol” però en tenim una de sinònima que és “anar darrere amb un pa calent”. La fem servir quan volem dir que anem darrere d’algú inútilment.

Tanmateix tampoc “en vull fer plat”, és a dir que no li vull donar importància a tot això perquè és part de la meva feina i a la feina sempre hi ha moments i situacions que no són agradables.

I parlant de pluja i de bicicleta i de passejades. Tenim mitja Barcelona de cap per avall. Hi ha obres per tot arreu i a munts, és a dir que podríem dir que hi ha obres “a raig i rolls” i sovint s’ha d’anar amb molta cura perquè les obres no estan excessivament ben senyalitzades i per tant es fa difícil no anar de lloros. I llavors potser amb una mica de sort podríeu “carregar els neulers” a l’Ajuntament i us pagarien una indemnització. El que no podem dir és que “no sabem d’on surten les misses” perquè sabem exactament qui paga les obres: nosaltres amb els nostres impostos. I si són les obres rai!

Si estigués més ben situada i no m’hagués de preocupar pels diners jo podria dir que “tinc el ronyó cobert” però de moment no és així i per tant em toca pencar i si cal aguantar els canvis d’humor dels adolescents. Queda poc més d’una setmana per a assaborir les meves merescudes vacances de setmana santa. Aprofitaré per fer esport, veure els amics i amigues i menjar millor que jo, com diuen els valencians “tinc bona barra” però només puc gaudir al cent per cent de la cuina quan tinc vacances.

Us deixo doncs pensant en aquestes expressions i sobre tot en la setmana santa que ja tenim sobre. Bona setmana a tots!