Segueixo avui amb locucions i frases fetes nostres aquest dijous especial 29 de febrer. Sembla que aquest mes ens ha dut, finalment, una mica de pluja quan jo ja havia pràcticament perdut l’esperança. Però l’aigua que ha caigut del cel només ha servit per revifar una mica i netejar lleugerament l’ambient perquè seguim en una situació de risc absolut. I per molt que nosaltres els usuaris i ciutadans ara prescindim d’utilitzar els nostres cotxes i contaminar l’atmosfera amb la mica de CO2 que puguin bombejar a l’aire, els autèntics artífexs del canvi climàtic no mouran ni un dit. Us heu plantejat mai si cal menjar fruita que no és del temps tot l’any o papaies i mangos que no ens són propis? Que potser no podem aconseguir les mateixes vitamines amb els nostres productes? Fa poc vaig llegir un article que deia que l’ésser humà pot aconseguir tots els nutrients fins i tot amb una dieta no tan variada com la que seguim nosaltres. La soja és sana i els azukis també, però aquí mengem llenties, cigrons, mongetes de llegum o el mill com a cereal i ens aporten unes propietats similars però que podem aconseguir de proximitat sense fer que arribin vaixells de gran tonatge que contaminin el que no està escrit per fer-nos sentir més exòtics en la nostra ingesta d’aliments. Però com diem els catalans jo no tinc cap poder per canviar les coses, és a dir que “no pinto ni fava”. Fa temps que “trobo taps” al comerç internacional tal i com el tenim organitzat. Amb “trobar taps” el que vull dir és que desaprovo. Una cosa és importar algun producte que no tinguem ni puguem cultivar aquí en cap moment. Una altra és acostumar-se a poder consumir de tot provinent de tot el món contínuament. És obvi que si aquí no hi pot créixer el cafè ni el cacau, que l’haguem de fer venir de fora, però el raïm, els plàtans o les mongetes ens han d’arribar de Sud-Amèrica o del Marroc només perquè allà on es produeixen són més econòmiques i el marge de benefici és major? No m’estranya que els nostres pagesos estiguin ben empipats amb la política dels governs. Tenim el mercat inundat de productes que provenen de l’altra punta del planeta contaminant el que no cal contaminar perquè aquí els consumidors només cerquen l’opció més econòmica. M’agradaria saber exactament quin tractament amb quin tipus d’insecticides i pesticides reben aquestes fruites i verdures que no es produeixen aquí. I no estaria malament que a les etiquetes dels envasos excessius amb que ens venen els productes als supermercats estigués ben escrit “per peces menudes” és a dir de manera detallada com es conrearen tots aquests aliments. Potser deixaríem de comprar-los.
Us de he ser sincera. A mi em “cauen dels dits”, és a dir em desagraden els productes que m’arriben de massa lluny perquè soc plenament conscient que per transportar-los fins aquí s’ha hagut de contaminar molt més del necessari. Però és clar, qui s’entreté avui dia a mirar i llegir tota la informació de les etiquetes dels productes envasats que adquirim als supermercats? Molts ignoren que menjant segons què contribueixen al canvi climàtic indirectament. I qui “baixa d’Arbeca”, és a dir ignora la procedència dels productes que menja està fent poc favor a la nostra pagesia i ramaderia. Soc conscient que serà molt difícil fer canviar els hàbits d’algunes grans empreses que produeixen per exemple pebrots envasats. Si els surten més econòmics els de Xile, fins que una majoria de consumidors no deixi de comprar-los, ells seguiran comprant els de Xile per oferir al mercat un producte amb un preu potser més competitiu. Al cap i a la fi, això de mirar de consumir productes de proximitat no fa tantíssim que s’ha posat de moda.
Jo mateixa estic cercant la manera de fer arribar els meus cèntims als productors sense que se n’hagin d’untar els dits els grans negocis com els supermercats. Però sé que serà difícil perquè estem més que acostumats —jo també—a anar al supermercat i posar-nos al carro tot allò que necessitem per una setmana sense haver de recórrer gaires botigues per fer-ho. Em molesta la quantitat de plàstic dels envasats però és que així cada client agafa el que vol i passa per la caixa d’autopagament i els supermercats s’estalvien molts salaris en treballadors. Ara fa poc que va néixer una iniciativa que porta cistelles de productes ecològics directe del pagès al consumidor repartint-los en taxis. De fet és tan nova que fins fa una setmana només s’havien repartit un centenar de cistelles. Em demano si no els seria més fàcils als pagesos organitzar un parell d’espais i portar amb camions els seus productes a ciutat a un punt determinat. Però això mateix ja em fa plantejar tot un seguit de reptes: quin espai? Com s’organitza la mercaderia? Qui la ven? Serà molt difícil canviar l’actual model i poder consumir del pagès amb els mínims intermediaris possibles… Si algú coneix una manera, estaria contentíssima de saber-ne més.
De moment jo vull deixar de fer volar coloms o de pretendre res que no puc aconseguir o com diríem en català de “tenir terra a l’Havana” i prefereixo dedicar-me a portar-vos unes quantes expressions més que em fan goig.
Una és la de tenir “a flor dels llavis” que vol dir recordar. L’altre que es pot fer servir relativament sovint és la de “agafar la lluna amb les dents” que s’aplica en aquelles situacions en què algú està intentant quelcom impossible. Per a mi intentar acabar el temari d’anglès i alemany segons les programacions que tenen en compte 132 hores lectives quan l’escola contínuament està fent sortides, Hackathons, setmanes temàtiques i etc és voler agafar la lluna amb les dents. No podré acabar els temaris de cap manera però no puc intentar el que no està a la meva mà si el centre en què treballo afavoreix les sortides i activitats lúdiques per sobre els continguts. Hauré de fer el que pugui i “passar l’esponja”, que no vol dir res més que oblidar-me’n. Per cert aquesta expressió de passar l’esponja té una germaneta bessona en alemany. Quan en aquelles terres es diu “Schwamm drüber” el que es vol dir és que en allò que ja està fet no cal pensar-hi més. Els castellans dirien “a lo pasado, pisado”. “Schwamm drüber” vol dir literalment “esponja per sobre”, és a dir oblidem-nos-en. I quan jo dic que amb el que passarà amb els temaris he de passar esponja, no em refereixo a quelcom en el passat sinó en el futur imminent perquè nosaltres tanquem l’avaluació el 17 i no haurem acabat ni molt menys tot el que volíem haver acabat.
L’únic problema és que l’equip directiu té el mèlic grillat en aquells que organitzen sortides tinguin o no sentit, a mi em tocarà el rebre en algun moment del curs. Per cert, “tenir el melic grillat en algú” vol dir afavorir una determinada persona per sobre d’una altra. O pot ser que “se’m pengin de les orelles” i em vagin burxant fins que jo organitzi alguna activitat lúdica que no fa al cas només per complir amb les expectatives del centre. I com us podeu imaginar “penjar-se a les orelles” vol dir repetir contínuament o demanar amb insistència.
Per ara us diré que allà on treballo les activitats extres són tan regulars, que a l’alumnat el sembla refrescant fer classe. Entre poc i massa. Des del meu punt de vista hauríem de dosificar les sortides per tal que fossin un al·licient pels alumnes i no representessin que nosaltres docents hem de fer entrar el temari amb calçador.
I la setmana passada vaig prometre que no escriuria “queixes a raig” i us asseguro que no m’estic pas queixant sinó exposant una realitat. Espero que adopteu alguna d’aquestes expressions tan castisses i que puguin fer el vostre llenguatge més acolorit. Bona setmana a tots que la vinent ja haurem entrat a març.
A la foto d’avui hi podeu veure la lluna sotjant el passeig marítim prop de la platja del Bogatell. Un indret conegut i màgic per a mi.