Pels que segueixen el meu blog, la setmana passada vaig escriure sobre una ètnia que habita a la regió de Nenètsia, no excessivament lluny d’allà on també viuen els Samis però fora ja de Fenoscàndia. Avui vull escriure sobre el paper de les dones nènets perquè sense elles aquesta ètnia ja faria temps que hauria desaparegut. Com que els nènets són un poblen nòmada i tradicionalment es dediquen principalment a la cria i manteniment dels rens i la pesca, les famílies nènets que encara són nòmades es desplacen d’una banda a l’altra per aconseguir menjar i per fer pasturar els rens. Com us podeu imaginar la vida d’una dona nòmada d’una regió on les temperatures poden arribar a ser cinquanta sota zero no és fàcil. Només cal pensar en aquells moments en què està embarassada i li cal repòs però no el pot fer perquè ha de mantenir la família calenta i alimentada. O quan en estat ha de viatjar sobre el trineu distàncies llarguíssimes per acabar erigint la seva cabana “чума” —xuma— on la família i ella troben repòs.

Això ja sembla una vida prou dura però a aquesta rudesa li hem d’afegir la discriminació de gènere que pateix des de ben jove. Tot comença quan la nena es fa dona i de cop i volta la seva situació canvia. Les noies es consideren “нечистой» no netes. Òbviament el fet de no ser considerades netes tenia a veure amb la seva menstruació. A partir del moment en que ja no són nenes canvia fins i tot la seva posició dintre de la cabana, la “чума” i se les situa més prop de la sortida. La seva bossa pel calçat també s’ha de depositar a partir d’aquest moment a la part del davant de la cabana al costat de la bossa de la mare. El pas de la infantesa a la vida com a dona fèrtil estava marcada per una sèrie de limitacions que feien que la seva rutina s’alterés. Les “no netes” havien de caminar amb més cura que abans per no trepitjar res ni ningú i en determinats dies no podien ni menjar carn de ren ni tallar peix. El moment de l’embaràs també suposava un enduriment en les restriccions. Per exemple, fins al moment del naixement del seu fill o filla, les embarassades no podien anar als cementiris ni tampoc participar en cap cerimònia d’enterrament. Tot allò que tenia a veure amb “l’altre món” els restava prohibit per tal de no cridar la malastruga. Curiosament durant l’embaràs tampoc podien colpejar cap gos. De fet des del meu punt de vista a un animal mai se l’ha de colpejar però pels nènets era especialment important que les dones no ho fessin perquè tenien la creença de que si una dona embarassada colpejava un gos, el seu fill naixeria amb cabell. Avui dia sabem que hi ha nadons que tenen unes bones melenes però per als nènets no era normal. També se’ls prohibia cosir-se la roba per tal d’evitar que marxessin a l’altre món.

Les dones nènets són i se senten estrangeres i estranyes a les famílies dels homes amb els que es casen i els familiars del marit pensen que la nouvinguda els pot portar el mal sobre els seus déus, avantpassats, nens i sobre allò que poden arribar a aconseguir per menjar i subsistir.

Quan les dones tenen la regla es considera que poden cridar el perill i per això han d’anar més en compte i posar en pràctica una sèrie de rituals per evitar el mal que poden produir sobre els altres. No sé si us adoneu amb el que esteu llegint de com de culpable es podien arribar a sentir les dones nènets. Si tenint la regla una dona passava per sobre del llaç amb que caçaven els homes, això portava malastruga. Qualsevol cosa que trepitjaven les dones “no netes” es considerava profanada i s’havien de fer certs rituals per tornar a l’objecte a l’estat anterior.

Sorprèn que sent les dones nènet tant importants per a la supervivència d’aquesta ètnia, se les consideres “impures” i “perilloses” durant bona part de la seva vida. De fet, per tal d’evitar el que els nènets consideren energia femenina negativa, els homes nènets portaven un anell que els servia d’amulet.

La impuresa es podia “netejar” amb un ritual en què s’hi barrejava un bocí de pell de porc i intestí de cérvol sec. Sona a bruixeria i és que les creences nènets es basen en superstició.

Fixeu-vos en com es tracta la fisiologia femenina amb tot el que comporta: la regla i l’embaràs i veureu que per una banda les dones són responsables de la supervivència de l’ètnia però per altra banda la seva condició de dona les converteix en inferiors i en persones que “embruten”. Quan una dona paria en un trineu, cosa que devia passar força sovint perquè els nènets són nòmades, el trineu es considerava també “no net” o impur i el cremaven després. De la mateixa manera si una dona donava a llum a una cabana, llavors aquesta passava a considerar-se no habitable a no ser que es practiquessin uns rituals determinats per poder tornar a l’espai.

Un altre fet curiós és que si una dona nènet estava de camí i es creuava amb les petjades d’un os ella havia d’encarregar-se d’esborrar-les.

Certament hi havia rituals que eren fàcils de practicar per tornar a ser netes. Havien per exemple de tocar un llaç de caçar, l’arnès d’un ren o un pal sagrat. No obstant en general es podria dir que aquest poble també reprimia i avergonyia a les dones de la seva condició com a tals. Sembla dur que a partir d’una certa hora no se’ls permetés riure gaire alt o que no poguessin plorar quan se separaven d’éssers propers o en enterros.

Vull però recalcar que els nènets no són l’únic poble que ha considerat la dona un ésser brut, o impur. La creença de que el cos de les dones és imperfecte s’ha cultivat des de l’antiguitat i en diverses cultures que ha vist la menstruació com un senyal de que el cos de la dona no és hermètic o que li cal desprendre’s d’impureses.

La religió cristiana tampoc ens va fer gaire favor. Al llibre Levític de la bíblia ja es va escriure que quan una dona tenia la regla havia de quedar-se en la seva impuresa durant set dies.  Els grecs tampoc ens apreciaven gaire i avui dia, lamentablement, encara hi ha països on la menstruació és un tabú tal que les dones se n’amaguen, utilitzen trossos de roba bruts per evitar tacar el vestit i acaben agafant infeccions que les poden matar. I tot perquè l’ésser humà que ha arribat a la lluna i envia missatges a l’univers, encara no ha entès que la natura és sabia i que la dona té un cos que li permet donar vida però si ho fa és gràcies a la menstruació. De per si, la regla ja és dolorosa per a moltes dones i només falta afegir-hi un estigma social per tal de fer-nos sentir brutes o impures quan en realitat la regla i l’embaràs són processos naturals que permeten que la vida humana segueixi al món.