Segueixo avui una mica perseguint la cultura oblidada dels pobles del nord i volent fer-vos arribar un estil de vida que és alhora dur però que ha quedat encara sortosament arrelat en les tradicions. Durant tres setmanes he parlat dels Sami com al poble més valent i probablement antic de les regions més al nord d’Europa. Avui vull comentar una mica per sobre els “ненцы“ a qui nosaltres anomenem “nènets” o “iuracs” que viuen a la regió de l’Àrtic a la Península de Iamal. Ells, com els Samis tradicionals dels que en queden pocs, tenen un estil de vida molt senzill perquè durant molts anys i fins fa només unes dècades la majoria d’ells eren nòmades i es dedicaven tradicionalment als rens. Segons la seva cultura “al món hi ha la natura, els homes i els rens”. Això mateix ja deixa entreveure la importància d’aquests animals per a la seva subsistència. Estem parlant d’una regió del món on de novembre a maig és hivern i les temperatures oscil·len entre els seixanta i els cinquanta sota zero. L’estil de vida dels pobles indígenes de la regió era nòmada i això volia dir que emigraven de sud a nord amb totes les pertinences per portar a pasturar els seus ramats de rens. Que aquest animal formi part de la seva cosmologia és lògic. Els nènets obtenen la carn, la pell per abrigar-se i vestir-se dels rens i a més són els que empenyen els trineus que fan servir per desplaçar-se. Un dels seus plats típics porta carn de ren, arròs, pastanagues i ceba. Si al nord d’Europa gairebé no hi creix ni verdura ni fruita ja us podeu imaginar que a la tundra prop de la regió del l’Àrtic encara menys. Els nènets creuen que ells són en aquest món convidats i per tant només prenen de la natura allò que els cal per viure. Tenen aquesta filosofia en comú amb alguns pobles indígenes d’Amèrica. En aquest sentit són els autèntics ecologistes perquè al món occidental molts es vanaglorien de ser amants de la natura i de preocupar-se pel planeta però després no dubten en agafar un avió que contamina el que no està escrit per anar a satisfer la seva necessita hedonista de veure món un parell de dies i tornar.
Els nènets viatgen en grups de diverses famílies per poder portar ramats de fins a quatre mil rens. Quan decideixen assentar-se en un lloc concret, erigeixen les seves tendes que ells anomenen чум (chum) i resten a l’assentament durant com a molt mig any. Els nens nascuts de les famílies nènets viuen en família fins als set anys quan són escolaritzats a les ciutats més properes. Aquesta escolarització dels fills dels pastors nòmades implica que els nens només veuen als pares per vacances i aquestes comencen a finals de primavera. Llavors els porten en helicòpter on les famílies tenen els seus campaments. Com que les rutes que segueixen els nènets són ancestrals, als helicòpters no els costa trobar la ubicació dels assentaments de pastors. Durant les vacances escolars els nens poden practicar amb els pares allò que els caldrà per ser bons pastors i les nenes aprenen allò que els cal a les dones dels pastors. El paper de les dones nènets és fonamental. Elles es lleven abans que ningú per preparar el té. Això implica desfer el gel, s’encarreguen de preparar el menjar que fan al foc de la llar que sempre crema al mig de la cabana i a més s’encarreguen de cosir la roba de tota la família que permet mantenir els cossos abrigats fins i tot en temperatures inhumanes. Per si fos poc elles s’encarreguen d’erigir les enormes tendes on les diferents famílies hi posen les seves modestes pertinences per trobar-hi repòs durant unes hores. Les cabanes dels nènets són com tipis americans gegants. Hi ha molt pocs objectes, de fet es redueixen a una taula, els llits fets de màrfegues i els pots, olles i vaixella per menjar. No estranya que aquests pobles nòmades no hagin desenvolupat cap mena d’art com la pintura ni l’escultura. En primer lloc a aquestes latituds pintar i que la pintura romangui és difícil. Els indígenes d’Austràlia encara pintaven les pedres però a la regió Àrtica és difícil trobar quelcom per immortalitzar les creences, la vida diària o el que sigui. En segon lloc l’estil de vida és tan dur que als nènets, com als Samis, els queda poc temps d’esbarjo per dedicar-se a les arts. Cal recordar que les primeres civilitzacions van néixer al Creixent Fèrtil que era una regió on hi havia diverses espècies d’animals que es podien tenir en ramats i a més hi creixien cereals. Això va permetre als humans assentar-se i sense haver d’amoïnar-se per la subsistència van començar a desenvolupar l’art d’entretenir-se en coses que no eren directament útils. Els pobles més del nord no han tingut aquest privilegi perquè la supervivència els ha ocupat la major part de la seva vida. I una part primordial de la supervivència dels nènets es deu a la feina de les dones. Per això cercar muller era essencial. I resulta que per assegurar la descendència, dues parelles d’amics nènets que tenien un nen i una nena més o menys al mateix temps, podien prometre que els seus fills es casarien als divuit anys. De la mateixa manera uns pares podien entregar a una altra família el seu fill. Si aquest era prou bo per aprendre totes les tasques d’un bon pastor, llavors la família d’acollida li podia donar una filla com a esposa. Avui dia però les coses van de manera diferent. Les parelles es coneixen per internet i es veuen per primera vegada durant els festivals o celebracions típiques dels nènets.
Portar ramats de quatre mil rens no és una tasca fàcil. Per tal de capturar els que es despisten és essencial fer servir bé el llaç de pastor que pot arribar a tenir vint metres. Òbviament els gossos són també uns fidels amics dels pastors nènets i el seu entrenament comença quan tenen un any.
L’educació ha donat l’oportunitat a les dones de no haver de ser pastores i viure en condicions difícils i fer una feina molt dura. Però al mateix temps la seva decisió posa en perill la vida dels nenets. A mi m’impressiona que hi hagi pobles del nord que siguin capaços de viure encara com els seus ancestres.
Ja fa un temps que a Europa, a Anglaterra de manera considerable segons un article que em va enviar un amic anglès, hi ha un renaixement de les religions paganes que es pot atribuir o bé al buit existencial que provoca la societat de consum, al fracàs de les religions monoteistes que ha volgut veure l’home com a centre de la creació i han comportat la destrucció de l’entorn natural, com a reacció contra un món molt masculinitzat on les tres grans religions han apartat la dona dels àmbits importants, o senzillament com una preocupació per l’estat de la natura després de l’era de la industrialització i el consumisme excessius. Doncs bé, per a mi la mare natura és una força i una entitat per si sola i intento viure i ser tan sostenible com m’ho permet la meva societat. No obstant, em demano quantes d’aquestes persones que es consideren neopaganes serien capaces de prescindir d’agafar l’avió per anar una setmana de vacances a un indret exòtic. Us deixo reflexionar-hi i fins la propera setmana.