Ara ja fa un temps que l’educació i la professió de docent s’ha convertit en quelcom prou feixuc i difícil i una part significativa del col·lectiu de professors agafa baixes per ansietat i depressió que afecten el centre on treballen. Però què ho fa que hagi canviat tant el món de l’ensenyament? Doncs la resposta és molt fàcil: l’educació ha canviat perquè els pares ara són diferents. Tinc uns quinze anys d’experiència en la formació reglada i he de dir que he vist com el públic ha evolucionat notablement. Quan treballava al batxillerat l’alumnat que tenia a classe venia a un centre privat i ho feia perquè els pares pensaven i assumien que pel fet de pagar tenien dret a exigir dels professors submissió total i una adaptació a les necessitats extremes dels seus fills. El problema ja ve de lluny i sense esmentar noms només diré que un any durant les PAU, un dels nostres alumnes que s’havia de presentar a la selectivitat ens va arribar tard i begut. És obvi que els professors que van veure l’estat del noi van quedar esfereïts amb el grau d’irresponsabilitat del xicot que, recordem, ja tenia divuit anys i era capaç d’anar a votar. Doncs l’ensurt encara va ser més gran quan la mare d’aquesta “arracada” va trucar al centre i va titllar tots els professors que hi treballàvem d’ineptes per no haver sabut educar adequadament el seu fill. No sé si arribat aquest punt estareu d’acord amb mi però l’educació ha de sortir primer de les famílies i l’escola ha de ser un recolzament. No obstant, ja fa anys que se’ns deixa a nosaltres la tasca titànica d’educar i redreçar el que els pares han espatllat, sovint perquè els mancava l’energia d’imposar límits als seus descendent.

Durant anys he fet classes a cicles formatius amb molta més il·lusió que no pas al batxillerat privat perquè els nois i noies que venien al centre a fer un cicle ja estaven un pèl més segurs del que volien fer i sobre tot perquè els cicles formatius al centre on treballo són concertats. I què vull dir amb això? Doncs que no només teníem alumnes que hi eren perquè els pares s’ho podien pagar, sinó un públic heterogeni procedent de diverses capes socials i que no sempre però sí majoritàriament tenia la motivació de que els calia qualificar-se per trobar feina i prosperar. L’alumnat era sovint prou madur per responsabilitzar-se de les seves notes i els pares només contactaven amb el centre en algun cas de problemes greus.

Tanmateix, el panorama ara ha canviat i especialment aquest els dos darrers anys m’he adonat que tenim uns alumnes molt dispersos. I no soc la única que se’n queixa perquè darrerament en una de les xarxes socials en les que estic registrada com a docent, algú va publicar un extensíssim escrit sobre l’estat d’atenció del públic que venia a les seves classes.

Tenim un enemic comú els docents: Els mòbils. Entrar a classe i haver de cridar l’atenció durant deu minuts perquè els alumnes deixin de banda la partida que estan jugant o l’apassionant conversa de WhatsApp que mantenen amb altres amics és una tasca que pesa com una llosa. I dels seixanta minuts que tinc de classe, la majoria d’alumnes miren el seu mòbil com a mínim unes quatre vegades i quan ho fan desconnecten de l’explicació del docent i per tant perden el fil. Quan han acabat la tasca peremptòria que fan amb el cel·lular, llavors demanen que els tornis a fer l’explicació d’allò que han perdut mentre totes les neurones del seu cervell estaven dirigides a la pantalla i la interactuació amb el món virtual.

La lluita és aferrissada i tenim molt males cartes per guanyar-la perquè no poques vegades quan demanes als alumnes que deixin el mòbil i el WhatsApp que estan escrivint et responen que no poden perquè la notificació és de la mare o el pare. I aquesta mare o pare sap perfectament que el seu fill o filla és a classe però preguntar si vol macarrons o pollastre per dinar és més important que el temari que puguem intentar donar nosaltres.

Els nois i noies d’avui dia estan extremadament sobre protegits i no són capaços de responsabilitzar-se d’absolutament res. Us poso ara un exemple recent d’un incident que m’ha passat amb un alumne de dinou anys al centre on treballo.

Per posar-vos en situació l’assignatura és alemany. Per tal que els nois i noies no s’ho juguin tot a un examen, la prova o proves escrites tenen un valor d’un 40%, els exercicis de classe són un 30% i el projecte un altre 30%. Sempre dono temps per tal que facin el projecte i en aquest cas consistia en preparar una exposició oral presentant-se en alemany. Són alumnes de primer d’alemany per tant no els puc posar res difícil. Per tal de poder fer bé la tasca tenen un PowerPoint en què explicito tot el que poden dir amb el que s’ha treballat a classe (en cas que hagin assimilat la matèria). He donat dues setmanes i mitja per fer el projecte que, repeteixo, consisteix en un vídeo de presentació o una exposició oral a classe i serveix per treballar de manera oral tot el que s’ha vist en dues lliçons i mitja. Explico la tasca a classe i penjo el PowerPoint amb les indicacions a la tasca. Només el 60% de l’alumnat entrega el vídeo. Recordo la data d’entrega que és propera a l’avaluació. En posar notes m’adono que un dels meus alumnes no ha presentat la tasca. Aquesta ja ha vençut perquè la data límit està més que passada. L’alumne em respon la mar de tranquil que se li ha oblidat i jo em sorprenc perquè tots saben que la tasca és un 30% de la nota i pot decidir fins a un aprovat o suspès i de fet aquest és el cas de l’alumne en concret.

M’envia un correu i em demana si presentant la tasca fora de data encara li podré comptar pel trimestre. Em sembla molt poc responsable perquè he tractat tots els alumnes per un igual i no he acceptat entregues fora de termini.

El dia que li vaig recordar a l’alumne que no havia entregat la tasca era un dilluns i jo rebo el dissabte dia 16, dos dies abans de posar notes, un correu dient que m’envia la tasca que espera que li puntuï per aquesta primera avaluació perquè ell té dret com tots els altres companys a una entrega d’activitats que no s’han pogut entregar de manera justificada. El problema és que la data per la “repesca” també és molt anterior i a mi el to del correu no em sembla gens adequat. L’alumne exigeix que jo corregeixi una tasca que ha oblidat entregar ell i espera, a sobre, que jo estigui connectada al correu el cap de setmana. Li responc el dilluns que els companys amb justificant van entregar la tasca el dia de les “repesques” i que qui no l’ha entregada ha assumit el zero pertinent. Li llegeixo el correu del meu alumne al tutor a qui el to tampoc li sembla correcte i decidim que les dates límits hi són per algun motiu. Ho decidim perquè si faig amb ell una excepció, l’hauré de fer amb tota la classe i jo ja no arribaré a temps a posar les notes. Els docents necessitem organitzar-nos també. Doncs als dos dies el tutor em diu que té un correu del pare del noi. En aquest diu que entén que el fill és responsable de no haver entregat la tasca però ens demana (de fet em demana a mi) que faci una excepció corregint i puntuant el projecte pel primer trimestre perquè hem d’entendre que van operar el gos del noi i va estar uns dies molt afectat sense venir a classe i no va poder fer la tasca. Si es veu l’avaluació suspesa podria perdre la motivació.

Els que em coneixeu sabeu que adoro els animals i que entenc la preocupació del noi per l’operació de la seva mascota. Però ja no em sembla del tot normal que aquesta operació faci que l’alumne en qüestió deixi de venir a l’escola. Pel que fa a no entregar la tasca perquè no sabia que s’havia de fer, jo demanaria als pares que eduquessin els fills per ser suficientment responsables per preguntar als companys si s’ha de fer quelcom quan no poden assistir a classe. O bé que mirin l’aula virtual i les dates de les activitats properes però això ja sembla demanar massa de gent de divuit i dinou anys avui dia.

No sé si amb aquest exemple puc il·lustrar el “material” amb què hem de treballar els professors cada dia. Hi ha tardes que surto de l’escola ensorrada pensant que ni jo mateixa seré capaç de seguir lluitant pel grau d’autonomia d’un alumnat que només cerca respostes al mòbil, només interactua en un món virtual i que a més no ha estat educat per ser independent i responsabilitzar-se de les seves tasques. I tot aquest panorama porta a que els meus, posem cent alumnes d’aquest any, es converteixin en vampirs energètics que reclamen que respongui correus a hores intempestives del cap de setmana perquè jo per ells i les famílies soc una esclava. I realment sovint em sento com una esclava. Se m’exigeix que estigui contínuament actualitzada amb cursos pedagògics per conèixer les darreres tendències en ensenyament en aquest país, que gamifiqui (faci jugar l’alumnat) sempre per fer-los la matèria agradívola, que estigui motivada sempre i entri a l’aula amb un somriure fins i tot aquells anys en què tinc grups que regalen a diari obscenitats i marranades a les meves oïdes. Tot perquè a un grau superior ja no donem matèria sinó que ens dediquem a educar el que els pares no han sabut educar.

Espero amb aquest post que la propera vegada que conegueu un docent no li salteu a la jugular amb això de que tenim moltes vacances. Les d’estiu no són tan llargues i majoritàriament les dediquem a la formació perquè durant el curs ja no donem més de si i les de Nadal i setmana santa serveixen per tal que puguem sentir-nos de tant en tant persona mínimament lliure.

Bones festes i bon 2024. Com va dir un alumne responent a la pregunta que em va fer un altre alumne de “¿qué pides tú a los reyes magos? “mejores alumnos”. No hi ha alumnes ni millors ni pitjors però sí alumnes a qui han educat o no en la responsabilitat des de casa seva.