Em concentraré avui en tirar molt enrere en la història perquè si sovint analitzo llengües europees modernes, en algun moment caldrà mirar d’on provenen una gran part d’elles. I a tots ens resulta familiar el terme indoeuropeu i el que representa, però vull fixar-me avui en què se sap realment d’ells i dels celtes que són una de les branques dels indoeuropeus que durant un llarg període va dominar una part important d’Europa.
El que anomenem Indo-europeu és una llengua que no tenim documentada enlloc però que ha estat reconstruïda a partir de paraules similars en diferents idiomes. Per exemple, si tenim un llatí “mater”, un gòtic “mothar” i un “mathir” irlandès, la similitud d’aquestes i altres paraules va fer pensar als lingüistes que devien tenir un origen comú. De fet, el primer en començar a donar-li voltes al cap va ser Sir William Jones, un lingüista i erudit fascinat per la Índia que es va adonar que hi havia paraules del Sànscrit que recordaven a altres paraules escampades per Europa. D’allí va néixer la idea de que potser totes provenien d’una llengua comú, l’Indo-europeu.
Estudiar les paraules que s’assemblen en diferents idiomes ha proporcionat una visió de com era la societat i l’entorn d’aquest poble a qui devem una gran part de les llengües que tenim ara al nostre continent. Sabem que els indoeuropeus eren una societat patriarcal en que el pare el cap del clan i que vivien en territoris envoltats de bedolls, salzes i on hi havia llops, cérvols, castors i ànecs i que domesticaven ovelles, cavalls, gossos i no eren nòmades.
Els indoeuropeus a qui tots es refereixen com a “pares” de les actuals llengües devien viure de fa uns 4.000 a 6.000 anys aC a les estepes properes al Mar Negre. Es dedicaven a la ramaderia a l’hivern i al cultiu de llegums i cereal durant la resta de l’any. També pescaven.
Hi ha una paraula que se sospita indoeuropea “dhenu” que volia dir nodridor i que estava vinculada a munyir les vaques i posteriorment el seu ús va ser ampliat i va passar a voler dir alletar. És molt interessant que avui dia hi ha paraules com la russa “деньги” “diengui” que se suposa que és d’origen tàtar i que es manté també viva en el nom que rep la moneda d’alguns dels països de la ex URSS propers a la zona del Mar Negre. Podrien ser paraules directament heretades del reconstruït “indoeuropeu”.
S’ha relacionat els indoeuropeus amb la cultura dels “kurgans”. Un “kurgan” és una sepultura en forma de túmul sota de la qual hi havia una cambra funerària. Els kurgans més antics que s’han trobat daten del cinquè mil·lenni abans de l’era cristiana i se situen en una zona propera a l’actual Ucraïna, al Nord del Mar Negre. També n’han trobat a Alemanya del nord i fins a Escandinàvia, però com més ens allunyem de les estepes del Mar Negre, més recents són els Kurgans. Al quart mil·lenni ja se’n troben a Romania, i Àustria i a partir del tercer mil·lenni a l’Europa central. S’entén que el poble que va practicar les inhumacions amb kurgans era originària de la zona del nord del Mar Negre i es va anar desplaçant cap a l’oest en onades migratòries successives, cap al nord fins al Bàltic, cap a l’Oest fins el riu Elba i posteriorment fins el Rin i Escandinàvia.
S’associa els integrants de la civilització dels kurgans amb els indoeuropeus. Com he escrit abans la seva societat era patriarcal, jerarquitzada i guerrera i no tenia res a veure amb la de la vella Europa on hi havia cultes ancestrals que adoraven deesses femenines que consideraven la mare i identificaven sovint amb la primavera, la lluna nova i l’aigua. Aquestes cultures són del setè mil·lenni aC. En canvi, els pertanyents a la cultura dels kurgans i la Indoeuropea adoraven a déus guerrers.
Una característica d’algun dels kurgans trobats és que al voltant de la sepultura del que devia ser el “cap” o “patró” del clan o família, s’hi enterraven també dones joves que probablement eren sacrificades a la mort del cap. És un costum ritual funerari esfereïdor que avui dia ens posa els pèls de punta. No obstant hem de pensar que a la Índia també existia un ritual que feia cremar la vídua junt amb les despulles del seu marit. Sort que no vam néixer en aquelles èpoques!
La barreja de la cultura indoeuropea i la de la vella Europa troba un punt de fusió en l’antiga Grècia i una mitologia que reunia alhora déus guerrers com Ares i deesses femenines com Hera, deessa de la maternitat o Demèter, la de les collites.
Però què en sabem dels indoeuropeus? Que eren prou traçuts per fabricar les seves eines, articles tèxtils i joies. De fet ja feien servir filatures i tenyien la roba. Els habitatges típics dels indoeuropeus eren fets amb troncs i eren cases unifamiliars. Els grups d’indoeuropeus que van emigrar a l’oest tenien per costum fortificar els poblats amb muralles i protegir-los amb fosses circulars. Generalment a l’interior de les cases hi havia allò que era indispensable per a funcionar com a unitat independent: forn, magatzem i teixidora. En alguns jaciments s’hi han trobat objectes de valor com joies que s’associen a les elits. Des del segle sis abans de Crist, a l’actual territori de França, Alemanya, Suïssa i Àustria hi ha un grup de poblats que si bé no comparteixen la mateix llengua sí que pertanyen a un mateix bloc cultural i tenen una estructura social i unes creences similars. De fet els celtes es consideren descendents indoeuropeus que es van anar desplaçant cap a l’oest i que al segle IV aC dominaven una gran part del continent europeu. Malauradament ens han deixat una empremta minsa al nostre món occidental actual i segueixen sent encara una mica un misteri. El seu llegat principal han estat les llengües com el gal·lès i l’irlandès. Pel que fa al punt de vista social se sap que les societats celtes també eren molt jerarquitzades i que s’agrupaven en clans. Cada matrimoni formava una nova família però es mantenia unida al clan. No existia encara la propietat privada i només es posseïen alguns objectes personals.
Com era lògic per l’època, la mortaldat infantil era alta i els celtes creien que les ànimes dels infants tombaven prop de les seves tombes esperant menjar.
De la seva mitologia no en sabem gaire i el que ens ha arribat majoritàriament és a través de fonts indirectes com les cròniques gregues i llatines. Per aquest motiu potser ja està barrejat amb elements posteriors. S’ha de pensar que no van deixar testimonis escrits i que el que tenim s’ha recollit posteriorment de la tradició oral o s’ha deduït dels grans monuments que s’han trobat a Gales o a Irlanda i de vegades el que ens arriba ja està adulterat amb déus romans.
Aparentment els celtes nobles o caps es deixaven créixer les barbes i bigotis i s’afaitaven la resta del cos. Practicaven una religió animista que reconeixia esperits darrera de molts elements naturals. Adoraven animals totèmics com l’os i el porc senglar i creien en plantes sagrades com el vesc, el roure o el grèvol.
Els déus principals eren Lug o Lugh, Dagda que regia sobre les tempestes, Oghma que era el déu de la guerra i patró de l’eloqüència i el saber i la deessa Epona de la fertilitat, representada per un cavall i que s’associa a l’aigua. Aquesta deessa va ser posteriorment adoptada per la cavalleria romana. Era responsable de la curació i de la mort.
La vida religiosa girava al voltant dels druides que eren macs, sacerdots i intermediaris entre els déus i els homes i tenien un poder fonamental en la vida dels celtes. Aquests creien en la immortalitat de l’ànima, sobre tot la dels soldats, i per això quan morien en combat no se’ls enterrava i s’esperava que les bèsties se’ls mengessin per tal que la seva ànima anés a parar a un altre món. Pels celtes els clars dels boscos i les vores dels rius eren indrets màgics i sagrats.
Europa ha tingut una gran sort de que el gal·lès, l’escocès i l’irlandès sobrevisquin perquè són el testimoni que ens queda d’una civilització antiga que va ser durant un període força llarg de vital importància pel desenvolupament del que avui dia és l’Europa que coneixem. S’hauria de fer encara més per preservar les llengües celtes que ens queden i que ja estan fa temps en perill i són un tresor que ens acosta a un temps remot del que en sabem molt poc.