Aquest pont de la “Puríssima” ha estat per a mi un autèntic regal perquè el meu cansament s’havia acumulat de manera perillosa. Cinc dies de festa donen per molt sobretot si com jo decideixes no fer absolutament res relacionat amb la feina. Desconnexió total se’n diu i és una disciplina que cal cultivar. I per carregar piles he fet coses que m’agraden, he gaudit de casa meva i he tingut temps per tornar a fer de voluntària a la protectora G&G rescat. I us he de dir que estar en contacte amb els gossos d’aquesta protectora i cuidar d’ells una estona m’aporta calma i pau interior. No hi ha res com els animals per sentir-me bé! De protectores n’hi ha de més grans i més petites. Algunes només tenen gats, altres gossos i altres tant gats com gossos, que de fet deuen ser juntament amb periquitos, ocells, tortugues i peixos les mascotes més habituals a Catalunya. Els gats i els gossos són amb diferència els animals domèstics que hi ha en més cases dels món però les preferències es reparteixen per països. A Brasil, Espanya i Austràlia la mascota que més gent té és el gos mentre que a països com Rússia, Itàlia o Xina és el gat.

Com ja vaig escriure anteriorment en un post sobre els vincles entre els gats i els humans, la domesticació del gat està documentada des de fa uns dotze mil anys i devem als Egipcis que el gat domesticat hagi arribat per tot el món. L’origen del nostre gat actual no està del tot clar però en canvi sí que sembla que el del gos domèstic és una qüestió més fiable. El gos va començar a ser domèstic entre divuit mil i trenta-dos mils anys enrere. Això deixa un marge impressionat perquè el problema rau en què el gos domesticat prové del llop europeu i per fer estudis genètics és difícil discernir quines restes pertanyen a un gos i quines a un llop. En tot cas la convivència humà gos va començar abans del que s’havia pensat i no pas a Àsia o a l’Orient Mitjà sinó molt més al nord. El que sí se sap del cert és que en un jaciment on s’hi enterrava gent a Israel s’hi van trobar les restes d’un humà que abraçava un cadell de gos i que tenen una antiguitat de dotze mil anys.

La principal utilitat del gat i per a qual els humans devien deixar-lo passar a les seves cases era sens dubte el control anti-plagues i la dels gossos havia de ser l’ajut en la cacera i la cura dels ramats.

En la mitologia vikinga aquests dos animals domèstics són figures de vital importància i els estudis actuals recolzen el fet de que els vikings no només tenien gats i gossos a animals domèstics  sinó que se’ls enduien en les seves incursions. La deessa Freia de l’amor i la fertilitat tenia un carruatge empès per gats nòrdics del bosc (skogkatt) i els gats són el seu animal predilecte.

Pels vikings els gats eren animals màgics però que consideren impredictibles. Segons les seves creences eren animals espirituals que feien de mitjancers entre els humans i els déus i interpretaven els desitjos dels darrers. Pels vikings si a una dona li fa bon temps el dia de les seves noces és perquè ha donat bé de menjar al seu gat i ha obtingut el favor de Freia. Tot i que eren animals adorats també se’ls sacrificava i se’n feia servir la pell.

Que els gats que tenien els vikings provenien d’Egipte ho ha fet palès un estudi genètic d’Eva Maria Geigl que ha trobat el mateix material genètic en els gats egipcis que en els d’un jaciment viking del nord d’Alemanya dels segles VIII i XI. Els vikings van portar els deliciosos felins a Groenlàndia. Un dels èxits d’aquesta meravellosa criatura, igual que la dels gossos és la seva capacitat d’adaptació que ha fet que se’ls trobi per tot arreu del món.

I si els gats són important pels vikings, els gossos també ho són perquè se’ls considerava companys lleials que portaven el seu amo o a l’altra vida. De tota la mitologia vikinga el gos més famós és Garm que segons alguns estudiosos és l’encarregat de guardar les portes del reialme de la ultratomba anomenada “Hel”.

Alguns acadèmics argumenten que Garm és el que s’encarrega de vigilar que les ànimes dels morts no tornin al món dels mortals. Dic alguns perquè d’altres com Rudolf Simek Norris creuen que el gos vigilant d’ànimes no té nom en la mitologia vikinga i per tant no pot ser Garm.

Les sagues d’Islàndia mencionen gossos acompanyant als seus amos a “Valhalla”, la sala on van a parar els morts en combat escollits per Odín.

Als jaciments funeraris escandinaus s’hi ha trobat més gossos enterrats que en altres jaciments d’altres països i això indica la importància d’aquests animals a la societat vikinga. De fet, els gossos eren cars d’adquirir i mantenir i tenir-ne diversos era doncs un senyal d’estatus inequívoc. Fins i tot les deesses maternals i protectores es representen sovint acompanyades d’un gos i els gossos estan relacionats amb la deessa Frigg.

Que els vikings tinguessin gats i gossos com a animals domèstics no ens sorprendrà perquè tant uns com altres són dòcils i es poden domesticar. Però també tenien ossos com a mascotes i per això també es van haver de recollir lleis que regulessin què passava si s’escapava un os o una ossa i feia alguna destrossa.

A mi els que em coneixeu sabeu que m’enamoren tots els animals. Tinc gats i els considero màgics i potser hi ha alguna veritat en les creences populars d’arreu del món que veuen els gats com animals protectors. De fet a Anglaterra fins l’Edat Mitja s’enterraven els gats a les parets de les cases perquè les seguissin protegint. I els gossos no els conec tant però com que també m’agraden però em seria impossible tenir-ne, m’acontento sent voluntària d’una protectora i poder estar amb ells tenint-ne cura un cop al mes.

La foto que us deixo avui és la de la Senna, que és la gosseta blanca i marró més gran, i el Manila que són un encant. Entrar al refugi i que se’m tirin sobre per saludar-me em fa sentir contenta i si els puc donar el meu afecte ni que sigui per unes hores també. La darrera setmana van adoptar el Dante, un gos preciós del que em vaig enamorar la primera vegada que vaig anar al refugi. Espero de debò per a ell i per a tots els altres que trobin el seu humà perfecte perquè de fet ells sí són perfectes perquè no tenen la malícia que tenim els Homo Sapiens. Tant de bo tots els gossos i gats abandonats trobessin una llar adequada. A mi el Safrà i el Sugus m’han canviat la vida i han fet que casa meva sigui acollidora de debò i estic segura que el Dante per exemple ara fa de la vida de la seva família quelcom molt millor. Sé que el dia que s’enduguin a la Senna o la Holly del refugi per exemple les trobaré a faltar però per altra banda seré feliç perquè tindran algú que cuidi d’elles mentre elles cuiden dels amos i mestresses a la seva manera. I creieu-me que en saben prou! Bona setmana!