Inevitablement per a mi quan acaba la primera meitat d’octubre, se m’acaben a mi naturalment les ganes de platja. I just abans de Tots Ssant ja començo desitjar recolliment i vesprades de lectura i estudi. I ara ja fa dos anys que tots sants és com el principi d’una nova etapa i una nova rutina i sembla que el meu cos no va del tot desencaminat perquè segons sembla, els celtes celebraven el 31 d’octubre la fi de l’estiu.

Avui el post, com ja heu vist al títol, va de la tradició celta del Halloween, dels costums que tenen a veure amb aquesta festa i de les supersticions relacionades amb ella.

Anem a pams. La nit del 31 d’octubre a l’1 de novembre el que celebraven els celtes eren el “Samhain” que es pronunciaria una cosa així com “sauin”. Els celtes dividien l’any en dues estacions principals, la de la llum i la de la foscor. “Samhain” volia dir “final de l’estiu”. Per a ells la nit del 31 d’octubre es trencava la barrera entre el món físic i el món dels esperits i els ancestres podien tornar a passejar-se pel món dels vius. Aquesta data coincidia amb la collita i quan aquesta s’acabava, els habitants de les poblacions es reunien amb els sacerdots druides i s’encenia una gran foguera on s’hi sacrificava bestiar. Els participants s’enduien una flama de la foguera a casa i mantenien el foc de la seva llar encès. La celebració durava tres dies i tres nits i era obligatòria. Durant el “Samhain” s’havien de mantenir les portes i finestres de les cases obertes per permetre als esperits que poguessin entrar i es feien ofrenes amb menjar i beguda que es deixaven a les portes de les cases per alimentar les ànimes que rondaven pel món dels vius. Us sona això oi? De fet els nostres panellets compleixen la mateixa funció. Els hem de tenir a casa perquè serveixin d’aliment als nostres familiars que ens volen venir a veure.

Com us podeu imaginar la tradició pagana del “Samhain” no era fàcil de desarrelar fins i tot quan el cristianisme ja havia triomfat a Anglaterra i Irlanda, així és que els pares de l’església van decidir reciclar-la. El Papa Gregori II va declarar el dia 1 de novembre “all Hallows day” i el 31 d’octubre “all Hallows Eve”, dia dels tots santificats. D’aquí el nom es va convertir en Halloween.

Segons la llegenda un personatge a qui anomenaven Stingy Jack, que era astut com ell sol i es burlava de tothom, va voler també engalipar el dimoni i es va quedar atrapat entre l’altre món i aquest portant un nap buit que il·luminava amb una flama dintre. Aquesta història va portar als irlandesos que van emigrar als EEUU a fer les seves pròpies llanternes de Halloween que anomenen Jack-O-Lantern rememorant a aquest personatge.

El Halloween està ple de supersticions com és natural. Tot allò que ens recordi la mort fa basarda i per tant el 31 d’octubre es presta a rituals per allunyar els mals esperits. Avui us explico un parell d’aquestes supersticions de Halloween. La revetlla de Tots Sants no és cap bon auguri veure un rat penat i que us entri a casa encara menys perquè és un sinònim de la mort. En canvi les aranyes, que tan sobrerepresentades estan per aquesta època sí que són quelcom positiu perquè es creu que són els esperits dels que ens han estimat i han marxat i que han tornat per vigilar-nos i veure que estem bé. Així és que si per tots Sants veieu una aranya a casa vostra penseu que pot ser un ésser estimat tombant per la casa.

Com que per Halloween hi ha esperits passejant pels carrers, la gent es disfressa d’un d’ells per tal que aquests ens confonguin per un d’ells i passin de llarg.

I això del “truc o tracte” “trick or treat” que coneixem tots de les pel·lícules ve de que als esperits se’ls oferien llepolies per aplacar el seu mal humor. Aquesta tradició es va barrejar després una mica amb la cristiana i va aparèixer el “souling” que consistia en què les persones amb pocs recursos anessin de casa en casa per oferir-se a pregar pels difunts a canvi de pastissos. Però això ja va ser quan el Halloween ja estava força cristianitzat.

Durant aquestes dates s’han d’evitar les cruïlles perquè són un indret favorit pels esperits i les bruixes ja que representen el creuament entre dos mons diferents.

Una altra tradició de Halloween que potser ara ja no es practica és la de llençar pedres a la foguera. En realitat calia escriure el nom d’un ésser estimat a la pedra i llençar-la a la foguera per la nit. Si de matinada la pedra no hi era volia dir que aquella persona moriria però si pel contrari encara hi era, tindria molt bona sort durant aquell any.

De la mateixa manera per Halloween si encenem una espelma i veiem que la flama es torna blava és perquè tenim un esperit prop.  Per últim si el que volem és cridar la bona sort, hem d’encendre un pal i moure el braç d’un cantó a l’altre durant tres vegades durant el Samhain. Ull viu però i no us cremeu!

Sempre he sentit a dir que el Halloween és una americanada. Certament l’explosió comercial d’aquesta festa ha estat deguda als EEUU però la tradició és celta i va arrelar a Amèrica d’ençà de la “Potato famine”, el període de fam degut a la mala collita de patata del 1845 que va fer fugir molts irlandesos cap al nou continent. Un cop allí els irlandesos van seguir celebrant el seu Halloween i decorant-lo amb les carbasses il·luminades que van anomenar Jack-O-Lanterns. Avui dia és una festa molt popular i que mou molts diners però que encara se celebra també en família.

I què voleu que us digui jo? A mi m’agrada la castanyada i també l’arrel celta del Halloween. M’agrada que durant un dia l’any ens dediquem a pensar en aquells que han marxat i fer-ho deixant llàgrimes enrere i que la imaginació ens permeti creure que els que estimem estan prop nostre per veure que estem bé i tornar on siguin amb l’ànima més lleugera. Digueu-me romàntica! Ara això sí, els panellets ja els compraré quan hagi passar el dia 1 que la rebaixa és significativa. El romanticisme no està renyit amb l’economia domèstica.

Bona setmana a tots!