Aquesta setmana passada i aprofitant que he tingut un pont i he pogut recuperar energia, he decidit anar a visitar e poblat ibèric dels Vilars, a Arbeca. I m’ho he fet venir bé també per anar a veure la família. Ja fa temps que tenia posat entre cella i cella anar-los a veure i l’excursió ha valgut la pena. Si hi aneu des de Barcelona i voleu fer la visita guiada però us caldrà llevar-vos d’hora perquè de Barcelona al poblat hi ha cent trenta-cinc quilòmetres i la visita guiada comença a les onze en punt. I també he de dir que fareu bé de portar el GPS perquè la ubicació d’aquest monument històric no està tan ben indicada com caldria esperar tenint en compte lo valuós que és l’indret. I la darrera part del trajecte sorprèn perquè es per un camí sense asfaltar i per tant vaig anar dubtant si anava pel camí correcte o no. Sortosament vam arribar a temps i vam començar la visita guiada sense problemes. O gairebé sense problemes si tenim en compte que em vaig haver de posar el despertador un dia festiu per arribar a temps perquè això per mi és un crim còsmic.

El primer que em va sorprendre en arribar a la cabana on es venen les entrades va ser que a la porta hi havia un cubell ple de paraigües. No eren pas per si plovia com ens va explicar després la guia sinó per protegir els visitants de la calor. La fortalesa dels Vilars està situada a la plana de Lleida i a l’estiu hi cau un sol de justícia i el termòmetre s’enfila de valent i per això cal protegir els visitants de cops de calor i insolacions. Conseqüentment us recomano visitar els Vilars o a la tardor o a la primavera.

El primer detall important sobre aquest enclavament és que es va descobrir per casualitat perquè l’antic poblat ibèric havia quedat ensorrat entre dues finques de pagès. Però en conrear les terres es van adonar que sovint es trobaven amb unes pedres molt curioses que no eren típiques de la zona però sense pensar-hi massa les van anar amuntegant en un lloc entre les dues finques fins que un noi de la contrada que tenia ja afició a l’arqueologia s’hi va fixar, va posar-se a furgar entre les pedres i va trobar el que li semblava que podrien ser bocins de ceràmica antiga. Va decidir portar-les a un entès da la universitat que es va adonar de que realment es podria tractar d’una troballa històrica. La descoberta es va fer el 1975 però els treballs a les excavacions no van començar fins el 1985 i encara ara s’hi està treballant.

Es pot dir amb certesa que els Vilars és una fortalesa ibèrica única en la península perquè està ubicada en un lloc que no era el típic per a posar-la ja que els primers habitants van escollir un indret totalment pla en comptes d’un turó o un pujol que hagués estat molt més fàcilment defensable. Això va fer que calgués compensar la poca protecció que els oferia la zona amb elements arquitectònics que encara ara semblen exagerats. Tres quartes parts de la fortalesa són parets i murs defensius i la superfície habitable correspon al terç central i només hi podrien haver viscut unes cent cinquanta persones. Es fa difícil seguir la història d’aquesta fortalesa perquè va anar creixent i desenvolupant-se amb el temps. En un principi la seva construcció és del segle VII abans de Crist que vol dir que ni tan sols els grecs havien arribat a terres catalanes i la majoria de tribus ibèriques vivien en assentaments fets amb cabanes. I en aquesta època de l’edat del ferro a quatre quilòmetres d’Arbeca es comença una fortificació que per les seves característiques sembla que hagués d’albergar a famílies amb un determinat poder. Com he esmentat abans les pedres amb les que s’aixeca l’edificació no es troben pas prop i això implica que les van fer portar per edificar el poblat. Sorprèn també que la gruixuda muralla, que devia tenir uns cinc metres, estigués reforçada per dotze torres i que a més, per si no fos prou inexpugnable, s’hagués envoltat d’un camp frisó de pedres allargassades col·locades en vertical i d’un primer fossat d’uns quatre metres mínim de profunditat per uns vint-i-sis d’ample. De fossats n’hi havia dos. Un que envoltava completament el poblat i un altre que només s’extenia fins una quarta part del poblat. Potser no van acabar d’edificar-lo.

Per accedir al poblat interior hi havia un passadís d’un metre d’amplada, és a dir que colar-se dins de la fortalesa era pràcticament impossible.

Quan ens endinsem al nucli realment habitable ens hi trobem els fonaments del que eren les diverses cases dels habitants totes elles de dimensions reduïdes i d’una mida molt similar. Totes les cases estan unes al costat de les altres i davant d’aquestes es troben els establiments de serveis comunitaris. En alguns s’hi feia el pa, en d’altres possiblement es treballava el ferro o el que calgués. En un dels sectors del poblat s’hi troben els fonaments d’unes cases que eren visiblement més grans. Probablement les dels cabdills del poblat.

S’han trobat fetus de cavalls enterrats en algunes entrades de les cases i no se sap encara si es tracta d’algun ritual o si bé cal pensar que els habitants de la fortalesa es dedicaven a criar cavalls i per això havien esdevingut tan rics i poderosos. També s’han trobat fetus de nadons i els arqueòlegs no han sabut donar-ne cap explicació. El cert és que en aquesta fortalesa hi ha una sala o àgora, un espai més diàfan on s’hi havia fet cremacions que semblen de tipus rituals però només s’hi ha trobat restes d’animals petits i res que faci pensar en sacrificis més esgarrifosos com els humans.

Els habitants de Vilars van comerciar amb gent de fora i ho sabem per les restes que s’han trobat en una espècie de cisterna que en algun moment es va fer servir d’abocador. S’hi han vist espines de peix i pinyols d’oliva que vol dir que aquests aliments ja arribaven a la zona a través del comerç.

Se sap ben poca cosa sobre les tribus d’ibers i els arqueòlegs no ho tenen fàcil perquè una de les coses que més pistes pot aportar són els esquelets humans dels antics pobladors però els ibers practicaven el ritual funerari de les urnes i cremaven els difunts i això vol dir que malauradament no hi ha restes que es puguin analitzar.

També seguirà sent de moment un interrogant per què de cop i volta, al segle IV aC el poblat queda buit. S’especula que hagués pogut estar per una pandèmia o una sequera que portés males collites però realment el més lògic és pensar que si la població gaudia d’una relativa bona salut, senzillament en algun moment el poblat se’ls va quedar petit i van haver de deixar-lo per seguir creixent.

Avui dia el que podem admirar és el treball d’un gran equip i unes maquinàries modernes que van treure durant un més i mig la terra que colgava i amagava l’antic poblat. Manca encara molta feina per fer i amb els treballs encara en marxa de ben segur que dintre d’uns anys s’aconseguirà saber més d’aquest misteriós poblat i fortalesa que va ser únic en la seva època. Jo mentre us animo a visitar-lo i a passar la tarda a Arbeca després, un poblet molt petit però amb l’encís típic dels pobles de Lleida, modestos i bells alhora.