S’aixeca encimbellada i tortuosa sotjant els pensaments dels ciutadans i turistes que la visiten i va ser construïda per arribar a ser una autèntica bíblia en pedra. És potser el monument amb que més gent arreu del món associa la nostra ciutat i per a mi encara és un indret desconegut. Escric el post d’aquesta setmana sobre la “Sagrada Família” l’obra a la que Gaudí va dedicar quaranta dos anys de la seva vida.

Per a mi la Sagrada Família ha estat sempre a primera vista un conjunt de torres inacabades de diferents colors que em provoquen una sensació de cova natural amb estalagmites que ha sorgit al centre de la ciutat i la veritat és que no l’he vista mai la caseta encantada que és la casa Batlló, ni li he vist mai l’aparent senzillesa de la casa Milà. He trigat molt de temps d’observació i m’ha calgut una visita per entendre el per què d’aquesta basílica que de moment ja és la més alta d’estil modernista del món. Però el seus mèrits no s’acaben aquí. En primer lloc és bonic saber que s’està construint amb els donatius de milers de persones d’arreu del món i és, per aquest motiu, una mica de tots i no només nostra, dels barcelonins o catalans. Des de que s’hi va posar la primera pedra el 1882 ha vist cinc generacions de treballadors i d’admiradors i encara manquen uns anys per a que algú la vegi acabada. Tothom sap que el principal arquitecte va ser Gaudí i que va ser qui la va pensar tal i com la veiem ara però no em queda clar qui la va voler aixecar quan se’n va posar la primera pedra perquè quan se li va encarregar a Gaudí que en fos l’arquitecte aquest ja tenia trenta-un anys i només s’havien començat a construir les columnes de la cripta. Del mateix arquitecte Gaudí no en sabem gran cosa. Provenia d’una família que es dedicava a la manufactura del coure i era vegà i practicava sovint dejunis que sembla que van posar en risc la seva salut més d’un cop. Gaudí patia de reumatisme i va estar solter tota la seva vida, la qual cosa no era gaire comú a la seva època.

El seu primer gran projecte va ser la Casa Vicenç, una preciosa obra ubicada a Gràcia i que també val la pena visitar per fer-se una idea de la creativitat de l’arquitecte que era a més sens dubte artista.

La basílica té una estructura piramidal i tindrà tres façanes, la del naixement que és la més antiga i la que tinc gravada a la meva memòria, la de la passió que ara també ja es pot contemplar en la seva magnificència i la de la glòria que un cop acabada serà l’accés principal a la basílica ja que Gaudí volia que s’hi accedís pel cantó de mar. La Sagrada Família tindrà un cop completa divuit torres, la més alta de les quals estarà dedicada a Jesús. Actualment ja n’hi ha onze d’acabades i això vol dir que ja ens podem fer una idea de com pot acabar sent algun dia sense recórrer a maquetes. Aquesta basílica és una bíblia en pedra i cadascun dels seus elements té una explicació. La façana del naixement té escultures que representen el naixement i els primers anys de vida de Jesús. La façana té tres pòrtics dedicats cadascun a un membre de la sagrada família. A l’esquerra hi veiem una figura que representa sant Josep, al centre Jesús i a la dreta la mare de Déu. El pòrtic de Sant Josep representa l’esperança, el de la dreta, el de la verge, és el pòrtic de la fe i el de Jesús és el de la caritat. Sobre el grup escultòric del naixement amb la mare de Déu, sant Josep, Jesús com a nadó i el bou i el ruc hi veiem un xiprer que si heu llegit posts anteriors meus representa l’hospitalitat i és també símbol de la vida eterna. En el xiprer podem veure-hi uns coloms que representen les ànimes que ja han trobat la salvació. Si ens fixem en les torres i les seves estranyes obertures els hi podrem trobar una explicació estètica pròpia però en realitat aquestes obertures estan pensades per recollir el so de les campanes i enviar-lo cap avall. Aquesta és la façana que Gaudí va poder veure acabada. Les portes d’aquesta façana són del escultor japonès Etsuro Sotoo i estan bellament decorades amb fulles i elements naturals com insectes.

Si entrem a la basílica hi trobarem prop de l’entrada una imatge de sant Josep. En canvia la verge Maria és l’estàtua que ens guia fins a la façana de la passió. Aquesta és d’un estil completament diferent a la del naixement. En primer lloc perquè els arcs en tensió recorden músculs en tensió i perquè la façana representa el patiment de Jesús a través de les figures i amb els elements arquitectònics. La tercera façana no la veiem encara però a l’interior de la basílica, la imatge que ens hi guia és la d’un sant Jordi modernitzat que a mi particularment m’abelleix molt.

El claustre de la Sagrada Família també es digne de mencionar i cal fixar-se en les escultures que decoren l’entrada. S’hi representa la mare de Déu del Roser i és obra de Llorenç Matemata i Pinyol. Al costat de la mare de Déu hi ha representat a Sant Domènec i santa Catarina que van ser els divulgadors de l’oració del roser.

Si l’exterior és una bíblia en pedra, l’interior de la basílica és un espai diàfan, ampli i el principal protagonista n’és la llum. Les columnes de pedra que suporten la basílica i aguanten les torres recorden els arbres acabats en unes branques que són una solució arquitectònica genial de Dalí per suportar el pes.

Els vitralls de la façana del naixement són blavosos per recordar la llum del matí i els de la façana de la passió de tons ataronjats i marronosos com els de la llum de la posta del sol. Les columnes tenen diferents colors pels materials amb què estan fetes i que són més o menys resistents depenent del pes que han d’aguantar. Les més fosques i marrons són columnes de pòrfir, un material associat als emperadors que ja he mencionat anteriorment al meu blog. Aquestes columnes aguantaran la torre més alta que serà la de Jesús que mesurarà 172,5 metres, menys que els de la muntanya de Montjuic perquè Gaudí volgué que la seva obra no superés mai a la natura que havia creat Déu. Les de gris més clar són de basalt i les més clares de totes són de granit.

Les torres són un element clau de la Sagrada Família. Hi tindrem respresentats els quatre evangelistes, els dotze apòstols, la Mare de Déu que fins ara és la torre més alta amb els seus cent trenta-vuit metres i la central serà la de Jesús. I a mi m’hi manca quelcom crucial però es veu que no ho era tant per Gaudí: sant Josep, a qui trobem representat en tota la façana i dintre de la basílica però que sembla que no tindrà torre pròpia.

Un dels elements més bonics de l’interior de la basílica és en la meva opinió la imatge de Jesús crucificat sota un preciós baldaquí ornamentat amb raïm i espigués que simbolitzen l’eucaristia.

Sens dubte la Sagrada Família és una obra mestra que no deixa indiferent i de la que podríem descobrir nous detalls amb cada visita que hi fem. I tenint aquesta meravella a l’abast de la mà potser cal no perdre l’oportunitat de gaudir-ne quan poguem.