Molts de nosaltres ja hem retornat a la feina, suposadament amb piles recarregades o molta mandra a les orelles. A mi particularment aquest inici de curs m’ha empipat perquè em penso que ja no estic avesada a llevar-me abans de les vuit i posar el despertador per aixecar-me a tres quarts de set del matí em va semblar un crim còsmic d’allò més espantós. I suposo que molta gent m’acompanyarà en aquest sentiment. Encara bo que aquest primer de setembre ha estat divendres i de seguida hem tingut altre cop un cap de setmana per posar-nos a to.

Avui vull retornar també al “racó de les paraules catalanes” que no vull tenir-lo oblidat i us porto uns quants mots que potser us faran servei en algun moment. Començo per un que m’he trobat fa poc llegint “L’agulla daurada” de Montserrat Roig i que m’ha fet molta gràcia. És el participi “empitimat” que si cerqueu al diccionari potser no trobareu. És una composició que molt probablement l’autora havia escoltat en algun lloc però que com a adjectiu i participi no consta al Pompeu Fabra. Prové del substantiu “pítima” que és sinònim de borratxera i per tant “empitimat” vol dir pitof. Ara que ja s’han acabat les festes de Gràcia i també les de Sants, dintre de poc s’iniciaran les del Poblenou i ben segur que pels carrers del meu antic barri podreu veure gent “empitimada” després de beure un parell de copes de més.

I hi ha individus que quan estan empitimats despleguen una “facúndia” que avorreix als interlocutors. La “facúndia” és l’elocució fàcil i abundant o el que en castellà podríem anomenar de manera pejorativa “verborrea”. Aquest any a la feina hi ha uns quants professors menys degut al pitafi que es va produir l’any passat. No vull entrar en detalls però sí vull dir que l’escola ha perdut tota la línia del batxillerat i amb ella han deixat de treballar-hi sis professors que tenien una jornada completa. Un d’ells, i no vull dir noms, era conegut per uns discursos llargs, tedis i repetitius durant les sessions d’avaluació. Quan ell començava a parlar, tots nosaltres fèiem cara de pomes agres. Si altres tutors trigaven de trenta a quaranta minuts en comentar les notes dels alumnes un per un, ell necessitava una hora i mitja. He de reconèixer que no trobaré pas a faltar la seva facúndia en absolut. I la gent que en gasta sol tenir un estil molt “declamatori” és a dir que s’expressa de manera emfàtica i exagerada. Jo recordo que en més d’una ocasió li vàrem haver de recordar que la sala de professors durant l’avaluació no era el pedestal on endega el discurs un candidat electoral perquè el seu to de veu era molt superior al que qualsevol orella podia suportar. Espero que a la nova escola on treballa ara també sàpiguen aguantar estoicament tant la seva facúndia com el seu to declamatori i dramàtic.

Un mot molt que m’abelleix molt tot i que no m’agrada la realitat que representa és el d’”estultícia”. No sé si ho sabeu però “estult” és un sinònim de toix, que és com s’anomena a tot aquell a qui li manca agudesa. A mi per exemple m’avorreix molt l’estultícia de la majoria de programes de televisió. És per a mi un misteri com és possible que hi hagi gent que passi hores i hores davant de la tele i l’entretingui tant. Com tampoc entenc que es puguin mirar durant hores vídeos de tik tok però aquest ja és un altre tema. Un cop tens l’aplicació aquesta segur que s’encarrega de bombardejar-te amb contingut similar de la mateixa manera que si dones un m’agrada a un vídeo de Facebook, aviat te n’apareixen de semblants per deixar-te enganxada a la pantalla. I sospito que si el mòbil té més força que nosaltres ens podem tornar estults perquè el contingut que mostren no està gaire ple de coneixement científic.

La següent paraula també és un sinònim d’una altra que ja no es fa servir gaire sovint perquè la realitat que representa no es gaire comú. És la paraula “tannara” que significa “castanya” o “trossa” i és el pentinat recollit que portaven moltes avies al poble. Un manyoc de cabell agafat al darrer per recollir-lo tot. És el que els castellans anomenen “moño”. De tant en tant encara es veuen noies que es recullen el cabell fent-se una tannara però on més sovint se’n veuen és a les ballarines de ballet.

Les dues següents paraules d’avui pertanyen al reialme de l’hivern. La primera és “borrascall” i la segona “borralló”. Un borrascall no és res més que una nevada molt poc intensa que amb prou feines cobreix la terra. És el que amb sort arribem a tenir a Barcelona ciutat i prop de Barcelona. I quan tenim un borrascall és perquè han caigut del cel borrallons que no són res més que flocs de neu.

El vuitè mot d’aquest primer dijous de setembre d’enguany és “enterc” que significa rígid o encarcarat. Ara quan arribi el fred, en els dies en què sigui més intens, si no porteu guants i aneu pel carrer a primera hora del matí o al vespre, potser us queden les mans enterques i sentiu que no les podeu moure perquè s’han quedat encarcarades per la temperatura.

De l’àmbit de la natura ens arriba una preciosa paraula “brosta” que designa una branqueta jove o un conjunt de brots que apareixen als arbres o arbustos. Però a ciutat no tenim gaires espais verds per poder contemplar brostes i encara que tinguem un jardí per aquí i un arbre per allà, sovint la nostra vida és massa ràpida i atrafegada per poder-les contemplar.

Els dos darrers mots d’avui són verbs, el primer és “fendre” que és un sinònim d’esberlar, és a dir partir una cosa en dues per obrir-la com les closques de les nous i el segon que em sembla especialment simpàtic és “brufar” que vol dir esquitxar o ruixar. Jo per exemple tinc un polvoritzador amb el que ruixo les fulles de les plantes a l’estiu perquè es refresquin amb la calor. I amb el que “brufo” el Safrà i el Sugus si s’acosten massa al meu plat i em volen pispar un tros del meu àpat.

Per avui ja tenim onze paraules més pel nostre raconet de reciclatge. Jo us desitjo una bona adaptació a la rutina de la feina i una bona preparació per la nostra diada.