Vull escriure avui un post per als amants de les escapades ràpides però efectives, aquelles que ens connecten amb altres terres i ens porten a veure les coses amb uns altres ulls tot i no haver fet gaires quilòmetres ni haver-nos de buidar les butxaques desmesuradament. Us parlaré de nou d’una escapada al que ja ha esdevingut el meu refugi d’estiu: França.

Aquest cop, igual que l’any passat, no m’abellia la idea de fer recorreguts massa llargs i cansar-me fent carretera així es que com les vacances d’aquest any han estat més improvisades encara que les de l’any passat, el que he fet és tornar a la mateixa regió, a Occitània. M’he concentrat en una zona que va des de Laucata, a no gaires quilòmetres de Perpinyà i de la frontera, a Guilhem-le-Désert. De fet, de Florensac on tenia jo el meu càmping fins a Laucata que va ser la meva darrera visita només hi ha 130 quilòmetres de distància però tot un petit món de joies amagades per descobrir.

La primera parada que us recomano és Agde. Aquesta vila de fundació grega recorda per la seva estructura a Empúries per un sol motiu, hi ha una vila antiga que és Agde i la zona moderna i portuària amb tot de conjunts residencials, hotels, restaurants, bars i altres locals d’entreteniment a Cap d’Agde. Vaig visitar cap d’Agde l’any passat i vaig quedar esbalaïda de la quantitat d’embarcacions recreatives que hi tenen tant francesos com estrangers. Les platges són força especials i n’hi ha de boniques i fer un àpat a un restaurant no és excessivament car. Honestament, quan penso en Françahi associo preus privatius i no sempre ha de ser així. Aquest estiu però no vaig visitar de nou Cap d’Agde sinó el centre històric d’Agde. Amb els seus carrerons tan o més estrets que ciutat Vella, Agde per a mi ha deixat el record d’una bonica ciutat francesa de pedra fosca, poc típica del sud diria jo després de voltar-lo durant anys.

Cal esperar del centre de la vila el que per a mi són les cases característiques del sud de França no gaire altes amb enormes finestrals pintats de colors diferents a les façanes i majoritàriament tancats per evitar la calor xardorosa de les hores més tòrrides de l’estiu. Com totes les localitats del sud de França i la Provença, trobareu la petita ciutat plena d’edificis que els propietaris han embellit tot posant-hi infinitat de plantes i flors als balcons, les façanes i les entrades de manera que els carrers es converteixen sovint en una graciosa simfonia de colors diversos. Les mateixes localitats sense façanes i finestres acolorides ni les plantes per guarnir les entrades ens semblarien mil vegades més tristes sobre tot perquè a molts d’aquests indrets no hi ha gaire gent pel carrer. La vila antiga d’Agde queda a un costat del riu i la vista des de vora d’aquest a l’altra banda és veritablement bonica i serena. No penseu però que trobareu una botiga darrera l’altra a aquesta localitat perquè tot i ser encisadora, Agde no és gaire turística així és que de comerços de records pels viatgers no n’hi ha gairebé. Però el que sí podeu trobar, com jo el dia que hi vaig ser, van ser els veïns del nucli antic decorant els carrers amb cors anunciants que el seu era el carrer de l’amor.

El meu segon dia de vacances vaig aconseguir visitar l’abadia de Fontfroide de prop de Narbona. Està exactament a uns seixanta-cinc quilòmetres de Florensac, la petita localitat on he plantat per segon any consecutiu la meva tenda de campanya. El recorregut d’un municipi a l’altre ens porta per uns paisatges de bellesa increïble i mentre conduïa la meva ment feia un esforç per amarar-se de les idíl·liques  imatges que veia davant meu. L’abadia està envoltada de muntanyes no gaire altes i plenes d’arbres que aquest any ja m’han semblat un xic menys secs que l’anterior. Fontfreda va ser fundada per un monjo benedictí el 1093 però l’abadia va passar a ser de l’ordre de Cister el 1145. Tot i la seva magnificència l’abadia conté pocs elements decoratius com marcava l’esperit de Cister. Malgrat que els monjos de l’ordre havien fet vot de pobresa, en un moment donat l’abadia va acumular moltíssimes riqueses i terres que els monjos no podien gestionar per si sols. Per aquest motiu es va permetre la cooperació de conversos que complien amb el seguiment de certs rituals religiosos, cultivaven les terres de l’abadia i no es barrejaven amb els religiosos. Durant la seva època més esplendorosa, l’abadia comptava amb uns cent monjos, el doble de “frères convers” que eren els laics que conreaven les terres i una extensió agrícola que arribava fins a Béziers i la Catalunya d’aquella època.

La visita guiada és molt recomanable encara que en el meu cas la guia amb qui vaig fer la visita es va perdre molt en detalls arquitectònics que els profans com jo no dominem i que hem oblidat a l’hora de fer la visita.

I per si sou tan aficionats a les orquídies com jo, a principis d’octubre a Fontfroide hi ha una exposició d’aquestes plantes exquisides que deu ser una meravella.

Després de la meva visita espiritual en vaig fer una més terrenal dirigint-me cap a Sérignan. La localitat no destaca per res particular a diferència per exemple de Bessan on hi ha un festival a l’agost i tanmateix vaig trobar Sérignan d’allò més bufó. Altre cop al centre s’hi veuen carrerons estrets on els veïns s’han esforçat a posar notes de color lligant per exemple als seus balcons teixits de ganxet que fan com una mena de tendal als vianants. També és molt curiós que al centre històric hi hagi encara un record molt viu dels italians que hi anaren a treballar fent de pescadors o d’agricultors. Avui dia als carrers del nucli antic encara s’hi poden veure asseguts vilatans, alguns d’ells d’origen gitano, que segueixen la tradició dels italians i surten amb les cadires a petar la xerrada amb els veïns fora dels murs de casa seva. Menjar a un dels restaurants d’aquests carrerons estrets de ben segur és una experiència inoblidable. I no podia òbviament marxar d’una localitat tan romàntica sense fer un cafè a una terrassa a la plaça que hi ha al centre de la localitat. M’esperava per l’hora que era que els cambrers em diguessin que només puc seure si vull menjar o sopar, però Sérignan encara no és turístic i per tant em van deixar ocupar una taula i em van dur un cafè sol amb un preu molt similar al que em poden cobrar a una terrassa de Gràcia, un euro cinquanta.

El meu tercer dia de viatge vaig fer cas a la Céline, la noia que porta el simpàtic càmping on vaig ser, Rec de Rieu. Ella em va recomanar anar a Saint Guilhem-le-désert que està a uns teòrics quaranta minuts de Florensac. I dic teòrics perquè parcialment la carretera és estreta i a no ser que un tingui esperit de Fittipaldi, pocs estrangers s’aventuraran a anar a vuitanta per carreteres tan estretes on s’ha de calcular exactament el mil·límetre si vol passar un cotxe pel costat. El recorregut era fantàstic però la meva bufeta amenaçava explotar i els meus ulls cercaven endebades senyals d’algun restaurant o bar a peu de carretera per poder-hi fer un cafè a canvi d’anar a alliberar l’aigua acaramullada. Però en carreteres comarcals petites de serveis pocs. Així és que aquest cop vaig gaudir menys del paisatge del que tocava i vaig intentar anar tan ràpidament com em permetia el meu sentit comú.

Vaig saber que arribava a la localitat per la quantitat de cotxes i autocars que de cop i volta circulaven pel tram de carretera pel que passava. I certament en arribar només em va caler una llambregada per saber que Saint Guilhem-le-désert sí és una localitat turística. La sort del principiant em va acompanyar i vaig trobar un lloc on aparcar el cotxe. Sense rumiar-m’ho gaire em vaig dirigir al primer restaurant que vaig veure i que oferia una terrassa amb vistes a la gorja i vaig demanar al cambrer que hi havia fora si em permetia fer un cafè molt ràpid o si preferien guardar la taula pels que volien menjar. No devia ser ni la una però pel restaurant ja hi anaven desfilant famílies de francesos amb cara de disposats a posar-se les botes. L’home em va dir que m’assegués sense problemes i jo li vaig demanar on era el bany. En sortir-ne, visiblement alleujada suposo, el meu cafè m’esperava a la taula. Com que la meva intenció no era ocupar cap espai que pogués ocupar algú altre que tingués intenció de consumir més que jo, vaig beure el meu cafè amb celeritat i vaig demanar el compte. Doncs aquell home gran i fort que recordava en Depardieu però en versió morena, va rumiar i em diu “doni’m un euro”. Gairebé no m’ho podia creure perquè ni tan sols recordo quan va ser la darrera vegada que vaig poder beure un cafè a Barcelona per aquest preu. I en un lloc tan immensament concorregut i turístic no m’esperava aquest poder-ne tastar cap per menys de dos euros cinquanta.

Li vaig demanar al mateix cambrer si la gruta de Demoiselles quedava gaire lluny i em va dir que sí però que la de Clamouse la tenia ben prop i era també espectacular. Em va dir que deixés el cotxe aparcat on el tenia i hi anés amb el bus gratuït. Li vaig dir que havia agafat tiquet per cinc hores i no sabia si podria veure Saint Guilhem-le-Désert, dinar, anar a la gruta per fer la visita i tornar en cinc hores. Somrient em va dir que no m’amoïnés, que ningú passaria a controlar el tiquet que havia deixat al cotxe. Em va semblar molt simpàtic i un pensament va creuar ràpidament la meva ment: Catalunya s’havia encarit tantíssim  els preus de  França començaven a semblar-me més que raonables.

Saint Guilhem-le-Désert és una barreja de Rupit i Pals o Peratallada amb l’encant especial francès. És una localitat en un indret espectacular on s’hi practica el rafting pel riu i que queda agombolada per les muntanyes, per això recorda Rupit. Però els carrerons d’empedrat medieval semblen un Pals. Amb una diferència important: Ni Rupit ni Peratallada o Pals tenen una església o una plaça tan grans. Aquí sí que evidentment s’hi troba una botiga de records darrera l’altra i molts dels visitants cauen en la temptació. Jo però vaig preferir regalar-me una crêpe de pernil i formatge i un cafè descafeïnat a un dels restaurants de la plaça. Com que el poble estava a petar i jo només era una fent consumició, vaig demanar als cambrers si no preferien que em posés en una tauleta petita que tenien just al costat de la barra per deixar la de quatre lliure. No en van voler saber res, em van dir que mengés tranquil·la. Un altre detall que penso que hagués estat força diferent a les nostres terres.

Si la visita a Saint Guilhem-le-Désert em va embadalir, la següent visita va ser màgica i altament instructiva. Vaig anar amb cotxe fins la gruta i vaig aparcar on vaig poder. A la gruta vaig comprar la meva entrada per catorze euros cinquanta i vaig esperar pel següent torn d’entrada. La sorpresa va ser meva en adonar-me que amb l’entrada ja tenia inclosa una ruta guiada amb un guia francès. I quin guia! Si ja la visita és impressionant de per si, el guia que ens va dur per la gruta va fer de la visita tot un espectacle. El noi desprenia un aura que estava entre la d’un professor que t’explica les coses perquè les entenguis i la d’un actor que escenificava algunes explicacions. Un geni en format força petit però amb una veu prou potent per fer-nos arribar a tots el seu coneixement. La visita és apta per nens i adults i diria que tots en vam gaudir força. La de Clamouse és una gruta que ells mateixos anuncien com a única a Europa i que de ben segur ho és, única i ben conservada.

Malauradament aquest any la meteorologia no m’ha estat favorable i he tingut durant tres dies i tres nits un vent de força entre trenta i quaranta que no m’ha deixat gaudir dels vespres de lectura al càmping ni de les nits de descans que em calien per seguir amb energia l’endemà. El matí del dia cinc el vent bufava de nou amb tanta força que l’esmorzar el vaig haver de fer al cotxe. Com que la darrera localitat que volia visitar quedava al sud, és a dir en direcció a Catalunya, vaig decidir escurçar un dia la meva estada al càmping, fer la visita a Laucata amb tot el meu parament ja al cotxe i acabar el dia a casa meva on m’esperaven els meus dos gats el Safrà i el Sugus, un llit molt còmode i unes parets que em protegeixen del vent.

La decisió va ser correcta perquè Laucata es una localitat bonica però es pot veure en una hora. Com Agde, Laucata té dues parts diferents i independents. Laucata village que és un poblet de costa amb casetes baixes i multicolors i una plaça central amb uns quants restaurants i Laucata Port que és com una Empúria Brava o un Cap d’Agde en versió més reduïda. Aquesta sí que és una regió de vent i s’hi practiquen esports com el parapent. Però jo això ja no ho vaig veure perquè em vaig acontentar en passar una estona contemplant els carrers del centre de l’eixerida vila que semblava mig adormida. Potser ho feia que veritablement era l’hora de la migdiada, o que el brogit i la multitud és a Laucata Port i no pas al nucli antic.

En tot cas el que sí puc dir del meu viatge a França d’aquest estiu és que m’ha deixat ganes de tornar per terres dels nostres veïns. El país és acollidor, els francesos i franceses amables i en pocs quilòmetres ens podem permetre de sortir a l’estranger, veure meravelles i no desdinerar-nos massa.

I vosaltres, us hi animeu?

Per cert, les quatre primeres fotos són d’Agde, les tres següents Fontfroide, les quatre de després són de Saint Guilhem-le-Désert, les de les coves la Clamouse no cal que us digui quines són i les dues darreres són Laucata.