Recordareu potser que la setmana passada vaig escriure sobre les paraules malsonants en alguns idiomes com l’anglès, el francès i l’alemany i avui m’agradaria continuar escrivint sobre el tema. Els que vau llegir el meu anterior post ja us vau adonar que durant una època prou llarga els anglesos renegaven i deien paraules com merda “shit” i cony “cunt” sense ruboritzar-se. Però de cop i volta aquelles paraules que no sonaven malament es van convertir en males paraules i van ser canviades per d’altres. I posteriorment, quan Shakespeare va morir, Anglaterra va caure en un període de puritanisme total que va afectar el llenguatge i el seu ús. De fet les oïdes dels anglesos es van tornar tan fines que el 1623 es va introduir el Act of Parliament que proclamava il·legal el fet de renegar. Un parell de dècades més tard les lleis es van endurir i renegar davant d’un pare es va convertir en un crim que podia ser castigat amb la pena de mort. El que no sé és si gaire gent va ser condemnada i si les condemnes es van fer efectives. Vull suposar que la gent devia fer-se el sord en aquests casos. Durant el segle XIX el puritanisme lingüístic es va estendre com una mena de plaga i la gent va començar a fer coses absolutament ridícules com vestir les potes dels pianos perquè els semblaven obscenes. Una excèntrica anomenada Madame de la Bresse va deixar una fortuna per tal que els ninots de neu fossin vestits i no quedessin nus. Els treballs de Shakespeare van passar per la censura d’un tal Thomas Bowdler que va esborrar totes les paraules que l’autor havia escrit i li semblaven indecents o ofensives. I això va passar abans del naixement de la reina Victòria, el regnat de la qual es recorda pel puritanisme que es va imposar sent ella regent. Però a Amèrica encara es van tornar més susceptibles que a Anglaterra perquè fins i tot la paraula “cama” era massa explícita i s’havia de fer servir “extremitat”. És el moment en què apareixen eufemismes per a parts del cos totalment innocents. Estómac que en anglès és “stomach” va passar a ser “belly” i posteriorment quan la gent va pensar que el mot era massa explícit el van convertir en “tummy” que encara es fa servir i fins i tot en “breadbasket” el cistell del pa. Completament ridícul i fora de lloc però així era la societat d’aquell moment. Fins i tot les parts del cos del pollastre van haver de ser anomenades de nou perquè dir “breast”, pit, feia enrojolar qui havia d’usar la paraula.

Com pot semblar lògic, els noms d’animals que contenien “cock” que per si sol vol dir gall i també designa el genital masculí van haver de ser reemplaçats per altres. El “haycock”, el gall de paller va passar a ser “haystack”, l’altre mot per gall “cockerel” va passar a ser “rooster”. Òbviament aquells que tenien cognoms que contenien el grup “cock” se’l van haver de canviar. Sort que Hitchcock va viure posteriorment oi?

Però no us penseu que aquest puritanisme va ser una moda passatgera perquè el 1947 a una publicació anomenada Technology Review una de les expressions que sortien a un article contenia la locució “doing his damnedest” i ja que “damn” volia dir maleït i era un renec, com a tal va ser canviada per “doing his very best”. I per si fos poc, el 1988 quan jo ja anava a primària, l’autor americà William Safire va escriure tot un article sobre l’expressió “the shit hit the fan” sense haver d’escriure “shit” de manera explícita. Per si no ho sabíeu, “the shit hit the fan” és una metàfora prou clara que vol dir literalment que la merda toca al ventilador i si la merda toca o va a parar al ventilador doncs s’escampa per tot arreu i produeix un gran problema que és el que vol dir la locució.

Sortosament avui dia els anglesos fan un ús prou lliure de la seva llengua i són molt menys eufemístics que els americans. Aquests de vegades fan servir expressions que n’han substituït d’altres que sonaven obscenes. Un exemple és la paraula “bollix” que en realitat bé de “bollocks” que no són ni més ni menys que els testicles però d’això ni se’n recorden i per això la fan servir com si res.

I ara el que ens hauríem de preguntar tots és si hem o no de prescindir de les paraulotes i de quan ens en recordem de la mare que va parir a no sé qui. Doncs us he de dir que s’ha estudiat i s’ha pogut provar científicament que dir paraulotes fa que siguem per exemple més capaços de suportar el dolor. Richard Stephens, psicòleg del comportament, treballa a la universitat de Keele a Anglaterra i ha fet una recerca exhaustiva sobre el tema. Va portar a terme el següent experiment: Va fer posar la mà dels voluntaris a la prova en aigua gelada i només permetia a uns quants dels voluntaris renegar i dir paraulotes. El resultat del seu estudi va ser que els que podien dir paraulotes i renegar aguantaven un cinquanta per cent més del temps que aquells a qui no els estava permès.

Per si això no fos poc, també la científica Emma Byrne ha escrit un llibre sobre el poder de les paraulotes. Quan es diuen aquelles que els de l’entorn accepten, dir-les és un senyal inequívoc de confiança total i pot arribar a enfortir els lligams de grup. Dit això hem de pensar però que encara està molt més mal vist que les dones reneguin que no pas que ho facin els homes. El 1673 Richard Allestree va publicar un llibre titulat “The Ladies Calling” que deia que les dones que deien paraulotes s’estaven comportant d’una manera que era biològicament incompatible amb la seva natura i per tant acabàvem desenvolupant característiques masculines com el pèl facial. Imagineu quina bajanada! Però tot i així avui dia encara es mira diferent una dona que renega. No entraré ara en distincions de gènere però vull que ens quedem amb la idea que de vegades, renegar ajuda a alliberar energia negativa i pot acostar-nos a determinades persones si ho fem en la justa mesura. I què seria de la nostra llengua si de tant en tant no poguéssim convertir el “on coi t’has posat?” en un “on collons t’has posat?”. Òbviament les paraulotes són un recurs emfàtic i com a tal no el podem fer servir massa sovint però jo quan em toquen massa els nassos vull poder dir com a dona que no vull que em toquin els “collons” tot i ser incompatible amb la meva natura i el meu gènere. I al cap i la fi les nostres veïnes italianes també diuen “no mi rompi il cazzo” que literalment és no em trenquis el penis. O sigui que ja ho sabeu…