Prossegueixo avui una mica amb dos temes que ja vaig encetar fa unes setmanes. El primer és el dels noms en anglès i el segon el de la pronunciació.

Recordeu que ja vaig comentar les peculiaritats dels substantius en aquesta llengua perquè realment res és tan fàcil ni transparent com sembla en aquest idioma. En el seu moment ja vaig fer un esbós del que són alguns cognoms en anglès com el de Kennedy que volia dir cap lleig. El cognom va ser, com vaig escriure en el seu moment una invenció tardana i els primers que el van començar a fer servir van ser les classes altes.

Molts cognoms que es fan servir avui dia a Anglaterra provenen d’oficis de l’edat mitjana. Alguns d’aquests són Bowman, que era l’home que feia els arcs, Archer, que és exactament el mateix, Carpenter, el fuster, Shepherd, al pastor o Forrester que és el que tenia cura dels boscos. Nosaltres també tenim Fusters i Pastors a Catalunya. Entre els cognoms que ja no són tan clars avui dia estan Fuller que era el que netejava la roba o Fletcher que és el que feia les fletxes. En alguns casos el que ha passat és que amb el pas del temps el cognom s’ha escrit de manera incorrecta i així doncs tenim un Bateman que en època medieval era el Boatman, el barquer. Tampoc queda gaire clar pels mateixos anglesos que Akerman és el que cultiva la terra perquè “Akerman” prové del germànic i en un moment determinat els habitants d’Anglaterra van perdre la noció del que volien dir les paraules que havien heretat d’aquesta llengua i que no s’hi havien mantingut. En alemany actual encara tenim la paraula Acker que es refereix a un terreny o parcel·la de terra.

La deformació dels cognoms va ser un fenomen molt recurrent, així doncs en anglès tenim cognoms com Hill, el nostre Pujol, però també Hall o Hull que provenen tots del Hill. D’altres cognoms provenien com ja vaig comentar en el meu anterior post de noms de lloc. En època medieval es podria haver anomenat a una persona Joan del riu, per designar a aquell Joan que vivia prop d’un riu. Doncs bé, d’aquí han derivat cognoms com Atwater o bé Underwood que ens és molt conegut perquè va designar una màquina d’escriure. Els menys clars són per exemple Noakes que és una contracció de “from atten oakes” és a dir, el de prop dels roures, o Nash que era originàriament “atten ash” el de prop del freixe. Un fet curiós és que trobem una multitud de cognoms que designaven localitats angleses petites com Middleton o bé Worthington però en canvi no tenim cognoms com London o Bristol que eren municipis més importants. Hem de suposar que a Londres ser John London o “John from London” no hagués estat suficient per identificar algú perquè de Johns a la ciutat n’hi deuria haver a muntanyes. En canvi si algú que va anar a treballar a London se’l designava John Middleton ja era més probable que la identificació fos efectiva.

Hi ha també una gran quantitat de cognoms que tenen a veure amb càrrecs eclesiàstics com Bishop, el bisbe, Monk, el monjo, Priest, el capellà, Prior, el prior que es van arribar a consolidar com a cognom per designar als que servien a un d’aquests càrrecs eclesiàstics. També pot haver passat que una part de la designació s’hagi perdut i ens haguem quedat només amb una part del nom com a cognom. D’un Joan que vivia al pujol del monjo, és a dir un “John from monk’s hill” en pot haver quedat només el John monk.

En arribar a Amèrica molts cognoms es van transformar. Per exemple, a Amèrica hi podem trobar més Johnsons que a Anglaterra. Això és perquè a més dels que sí es deien ja Johnson a Anglaterra, els suecs amb el seu Johanson van acabar veient que el seu cognom es transformava també a Johnson.

També va passar que hi havia cognoms en anglès que tenien mala reputació. Els moliners per exemple, els “Millers” no estaven ben vistos perquè tothom pensava que es quedaven una part del gra que els portaven els pagesos i es feien així rics. Per tant alguns Millers van intentar desfer-se del seu cognom. Però en canvi els que van arribar a Amèrica dient-se Müller, que és com s’anomena al moliner en alemany es van quedar amb el seu cognom perquè en terres germàniques aquest ofici no tenia mala reputació.

Molts cognoms dels immigrants que van arribar a Amèrica eren un embarbussament pels anglesos i els portadors del cognom van decidir fer-lo més fàcil i adaptar-lo a la fonètica de l’anglès. Wistinghausen va passar a ser Westinghouse i el grec Pappadimitracoupolos va ser llimat fins arribar a ser Pappas.

Això no és cap cosa de l’altre món, Cambridge era Grantanbryce però els normands trobaven el so gr- a principi de paraula tan difícil que ja van canviar el topònim i li van posar una “c” en lloc de la “gr” inicials. Canviar el cognom per adaptar-lo a la fonètica del país és estalviar-se haver-lo de lletrejar massa sovint. Aquells que tenien cognoms amb denotacions nefastes van aprofitar per perdre’ls de vista en arribar al nou món.

Ara bé quan el maten. I és que recordeu que ja vaig dedicar un post a la fonètica de l’anglès per deixar ben clar com de difícil i incoherent n’és.

Simeon Potter una autoritat en llengua anglesa va identificar 44 fonemes en la llengua anglesa i l’alfabet fonètic internacional en reconeix 52. Són moltíssimes més que no pas els que tenim nosaltres. Potser recordeu que ja vaig escriure que la variant anglesa que es va imposar va ser la del sud-est que és on hi havia les universitats de Cambridge i Oxford. D’alguna manera elles van contribuir a estandarditzar la llengua a tot el país. Però quedava una assignatura pendent que era la grafia perquè els textos de l’època, al igual que els del castellà del mateix període, tenien variacions en la manera en que es reproduïen alguns fonemes. Van ser els impressors que van decidir al segle XV com s’escriurien determinades paraules i el que va passar és que el resultat va ser un sistema molt poc coherent. El dramaturg irlandès George Bernard Shaw ja va fer palesa la incoherència de la transcripció dels fonemes suggerint una nova forma d’escriure la paraula “fish” de la següent manera “ghoti”. Sembla rocambolesc però no ho és tant si s’explica el motiu. La “gh” transcriu el mateix fonema que tenim en paraules com “enough”, la “o” el fonema que tenim en paraules com “women” i la “ti” transcriu el fonema que apareix en paraules com “nation”. Ja està tot dit. De fet els següents parells de paraules ja poden ajudar a fer-vos una idea de la inconsistència de l’ortografia anglesa; “heard i beard” “road i broad”, “five i give” “early i dearly”, “beau i beauty”, “ache i moustache” i per qui no ho sàpiga la primera es pronuncia com (eik) i la “ache” de moustage esdevé (mustash), “low i how”, “paid i said” i “break i speak”. Per no parlar de les paraules com student i study que provenen d’una mateixa arrel i la “u” és diferent.

Doncs un cop dit això potser us semblarà més fàcil entendre per quin motiu alguns toponímics tenen una manera d’escriure’s i una pronunciació que no s’assemblen en res. Ja vaig haver d’aprendre quan estudiava filologia anglesa a Alemanya que la Ruthwell cross es pronuncia com “rivel cross”. I els següents toponímics no queden curts. Meopham al comptat de Kent es pronuncia “meppam”, Postwick com a “pozzick”, Punckowle esdevé un cop pronunciat “punnel”, Honicote es pronuncia “hunneycut”i Daringscott é “darskut”.

Curt i ras, que si aneu de viatge per Anglaterra i us perdeu, porteu el nom dels indrets que voleu visitar escrits i no us aventureu a pronunciar-los que potser els locals no reconeixerien el lloc.

A Amèrica hi ha una pila de llocs en què el toponímic ha estat modificat per adaptar-lo a la fonètica anglesa o per etimologia popular. El que els hispans van batejar com “Cayo Hueso” ha passat a ser “Key West” per exemple. I el que potser no sabeu és que la regió del Yucatán es diu així per que els indígenes no entenien els conqueridors que arribaven a les seves terres i els anaven repetint quelcom que sonava com a “Yucatan” i que en la seva llengua volia dir “què estàs dient?”.

D’errades per ignorància n’hi ha fotimers. Als holandesos se’ls anomena en anglès “dutch” que és com s’escriuria la pronunciació de “deutsch” que vol dir alemany en alemany. I encara ara s’anomena “Pensylvania dutch” als alemanys de Pennsilvània.

Per acabar avui voldria aclarir com de difícil és escollir un nom correcte en màrqueting. El que en un país sona inofensiu i comercial, en un altre pot tenir connotacions malicioses. I si no, només cal pensar en el cas de l’empresa britànica que volia vendre un vi dolç del tipus “vintage port” amb el nom de “Cockburn’s Dry Tang” però a alguns països escandinaus “tang” vol dir alga i ningú volia comprar aquest vi. Li van canviar el nom per “dry cock” però “cock” a Dinamarca designa el genital femení. És pràcticament impossible trobar un nom d’un producte efectiu i no ofensiu a tots els països del món perquè això dels noms i de la pronunciació porta sempre molta cua…