I avui la tercera part de temps, aspecte i modalitat en què finalment escriuré sobre aquest darrer. Recordeu que en anglès tenim el que anomenem “mood” que engloba el subjuntiu del que ja vaig parlar la setmana passada i la modalitat que s’expressa, i disculpeu la redundància, a través dels verbs modals. Aquests indiquen quina actitud adopta el parlant respecte a l’acció que expressa el verb. Si per exemple creu que l’acció és més o menys possible o si bé la creu necessària per exemple. L’expressió de la modalitat és més complexa en anglès que en la nostra llengua perquè de verbs modals n’hi ha per parar un tren i perquè a més el significat d’un verb modal en present i en perfecte pot canviar significativament.
Comencem per l’expressió de la possibilitat. Els dos verbs per expressar-la són el “may” i el “might”. La diferència entre ells és que si fem servir el segon, estem indicant que l’acció del verb sembla menys probable , és a dir que “I may come tomorrow” vol dir que tinc més probabilitats de venir que si dic “I might come tomorrow”. El “may” també es fa servir per demanar permís curiosament com en la típica frase “may I go to the toilette?” que aprenen tots els nanos de primària. Nosaltres no expressem la possibilitat amb un verb modal sinó amb el “potser”. Potser no vaig de vacances aquest any seria en anglès “I may not go on holiday this year”. Els dos verbs es fan servir per parlar del present o el futur. Es fa servir el “may” també per parlar d’esdeveniments que passen de manera típica com en la frase “after breaking up, one may feel sad or even depressed”, després de trencar un es pot sentir (perquè és típic que passi) trist-a i fins i tot deprimit-ida. En aquests casos si parlem d’esdeveniments en passat el verb que faríem servir és “might” com en la frase “during Franco’s dictatorship one might go to jail for speaking in Catalan”. Podem fer servir el “may” per possibilitat negativa com en “may we not be making a mistake?” que nosaltres senzillament traduiríem com “no ens estarem (potser) equivocant?.
Quan parlem del que sembla una possibilitat en passat hem de fer servir el “may/might” seguit del have i del participi. Si una companya que sempre arriba puntual no és a la sala de professorat a les 8:15 del matí jo puc dir “she may/might have missed the bus”, és a dir potser se li ha escapat l’autobús. Fem servir el “might have” i el participi per parlar d’una possibilitat que va ser real no va passar “If I had fallen in love, I might have married” si m’hagués enamorat, m’hagués casat. També resulta una mica complicat que el “might have” i participi es pugui fer servir per possibilitats futures “by the end of next summer I might have finished my fourth novel”, a finals de l’estiu vinent potser hauré acabat la meva quarta novel.la.
El “might have” seguit del participi es fa servir també per expressar enuig amb algú com per exemple en la frase “you might have told me that the boss was behind me when I was critisizing him”, “em podries o hauries d’haver dit que el patró era darrere meu quan l’estava criticant”. Un altre ús molt curiós del “might” en la seva versió perfectiva és quan l’emprem per expressar que una acció és típica d’algú com per exemple en la frase “I don’t know why I was in such a hurry. I might have known Tània would be late” que podríem traduir com un no sé per quin motiu em vaig afanyar tant. Hauria d’haver sabut que la Tània arribaria tard.
El “can” de possibilitat es fa servir per a parlar d’accions més generals i corrents com “you can travel to Spain for very little money”, pots viatjar a Espanya per pocs diners i el “might” més per parlar de possibilitats en casos concrets “it might rain tomorrow”. Potser plou demà.
Hi ha una expressió idiomàtica vinculada al “might” i el “may” que als meus alumnes els costa molt entendre. És la de “might as well” o “may as well” que es fa servir per denotar que la possibilitat que s’esmenta és una possibilitat però no la que més entusiasma. Per exemple “If I lose my job, I might as well go back to working in a public school”, si perdo la feina, potser acabi tornant a treballar a la pública. Aquí el matís és que l’acció de treballar a la pública és una opció que no es descarta però que s’escull perquè no n’hi ha de cap millor.
I una altra que comença “try as I may/might” que es podria traduir en català amb un “per molt que ho intenti…” per exemple, “try as I may, I never manage to sleep for moret han seven hours”, per molt que ho intenti no aconsegueixo mai dormir més de set hores.
Els altres verbs modals per excel·lència per expressar possibilitat són el “can” en present i el “could” en passat, el nostre poder. També poden expressar capacitat física o destresa com en la frase “I can’t ski” que per a nosaltres seria “no sé esquiar”. Per expressar possibilitat en passat fem servir el “can seguit del have i el participi” per exemple en la frase “I don’t know where he can have lost my purse” no sé on pot haver perdut el moneder. I per expressar una possibilitat en passat que no va succeir fem servir el “could have” i participi com en “I could have gone to the party”, podria haver anat a la festa.
Per parlar del que una persona sabia o podia fer en passat, en anglès s’empra el “could” però si per exemple el que vull expressar és que ahir vaig poder fer la compra tot i la reunió d’avaluació eterna que va acabar a les tantes, llavors no faré servir el “could” en anglès sinó el “managed to” que traduïm com aconseguir fer quelcom. El “could” també es fa servir pel condicional si ho recordeu.
Ara bé una cosa curiosa. Si fem servir el “could” en la seva forma en perfecte, el que anomenem el “modal perfect” de could, el que estem dient és que vam tenir una possibilitat però que ni la vàrem intentar. “I could have gone to the party” vol dir que ni ho vaig intentar. En canvi el “can’t have” i el participi el que indiquen són una certesa, si una amiga diu que va veure el meu amic Jack a un bar a Barcelona dijous però jo sé que ell és a Berlin, llavors li dic “it can’t have been Jack”, és a dir que no pot haver estat el Jack. En canvi, quan tenim la seguretat total i absoluta de que una cosa va ser d’una determinada manera en passat, llavors ho expressem amb el “must have” i el participi. La mare d’una amiga meva es va quedar vídua de jove amb tres nens. La situació de ben segur va ser difícil per a ella i per tant en anglès dic “It must have been difficult for her”.
El verb modal potser més fàcil d’entendre és el “should” que es fa servir per recomanacions i equival al nostra “hauries de”. En la seva versió en perfecte, com en la frase “I should have bought a bigger sofà”, hauria d’haver comprat un sofà més gran, indica penediment i té un equivalent alemany que és el “sollen”.. El should i el “ought to” són sinònims.
Un dels usos curiosos del “should” és en construccions de condicional formals. En aquests casos es fa servir en comptes de l’”if” i és molt típic del llenguatge comercial anglès en frases com “should you have futher questions, do not hesitate to contact me”.
La forma “shall” es fa servir poc. L’emprem per a fer oferiments com en “shall we have a cup of coffee”, o en imperatius com “you shall not kill”.
També es fa servir per expressar quelcom que el parlant vol que passi o està segur de que passarà com en “I shall find a new job soon if I lose mine”, trobaré una feina aviat si perdo la meva.
El shall no es pot fer servir amb altres verbs modals però sí seguit del “have to” en frases com “I shall have to tell him the truth”. Hauré de dir-li la veritat. També el podem fer servir amb el “be able to” en frases com “I shall be able to visit you next moth”, que cap la possibilitat de que et pugui visitar el mes vinent. Hi ha un negatiu de shall que és “shan’t” però no l’he vist mai escrit en cap lloc. Generalment es fa servir la forma no abreviada “shall not” que resulta més emfàtica.
El “would” es fa servir per a condicional, per parlar d’hàbits en passat en frases com “every day he would walk the dog at seven o’clock in the morning” cada dia treia a passejar el gos a les set del matí”. En la seva variant en perfecte es fa servir pel tercer condicional. Òbviament el “would have” i participi es fa servir pel condicional hipotètic.

Els darrers verbs modals dels que vull parlar són el “have to” i el “don’t have to” i el passat “didn’t have to” i el “needn’t” i el passat “needn’t have to”.
El “have to” és una perífrasis que indica obligació però en menys grau que el “must”, i el “don’t have to” indica el que per a nosaltres és el “caler”, “I don’t have to clean my flat every day” vol dir que no em cal netejar el meu pis cada dia. En present el “don’t have to” i el “needn’t” són sinònims. En passat podem dir “I didn’t have to wash the dishes” no vaig haver de fregar els plats, o “I didn’t need to wash the dishes” que vol dir que no em va caler fer els plats. Ara bé, el “needn’t have done” indica que no ens hagués calgut fer quelcom que en realitat sí vam fer. Per exemple, jo l’altre dia vaig haver de córrer per no arribar tard al metge però de fet no m’hagués calgut córrer perquè en realitat el metge tenia tanta gent a la consulta que de tota manera vaig haver d’esperar tres quarts d’hora. Així doncs en anglès expressaré això amb un “I needn’t have hurried up. I had to wait for 45 minutes for the doctor anyway”.
Ja veieu que els verbs modals són també tot un repte perquè amb ells podem expressar una pila de matisos.
Fins la setmana vinent!