Vull dedicar un post avui a un capítol de la llengua anglesa que farà badallar a tots abans de llegir-lo. Però no us amoïneu que el tema és molt més interessant del que sembla. Es tracta de la gramàtica anglesa. La gramàtica és l’estudi de la llengua i el seu funcionament i elements d’una  i les lleis que regeixen el discurs. Dit així sembla molt avorrit i en realitat ho és perquè la majoria de nosaltres aprenem la gramàtica de la nostra llengua de manera intuïtiva de menuts i no hem de saber quins elements s’anomenen com en la llengua fins que anem a l’escola i ens ho ensenyen. I de fet aquí a Catalunya i Espanya tenim tradició d’aprendre gramàtica potser perquè el castellà i el català no són les llengües més fàcils del món i cal ajudar a la gent a entendre fenòmens com el subjuntiu o els pronoms enclítics.

La llengua anglesa però, com ja vaig comentar en posts anteriors, es va desprendre de moltes dificultats inherents a altres llengües com els gèneres o  declinacions ben aviat. I va evolucionar a passes gegantines durant els anys en què Anglaterra va ser regida per reis normands i el poble parlava i modificava la seva parla sense cap mena d’autoritat que els digués el que era correcte i el que no. I de fet així s’ha mantingut durant anys. Si comparem l’anglès amb el francès, resulta que l’Académie Française va ser fundada el 1635 pel cardenal Richelieu i en els seus començaments va ser pionera en canviar diversos aspectes del francès per modernitzar-lo. Per exemple va fer desaparèixer la -s històrica en paraules com “estre” i “fenestre” i enlloc de la -s hi va col·locar un circumflex per acabar convertint les paraules en “être” i “fenêtre”. S’adaptava així la llengua escrita a les convencions orals tot i fent palesa la desaparició de la -s que havia portat. També es va canviar “roy” i “loy” per “roi” i “loi”. Però passada aquesta primera eufòria pel canvi pràctic, amb els anys L’Académie Française ha estat un instrument per encotillar la llengua i no deixar que evolucioni segons les eleccions de la comunitat de parlants. El 1988 el 90 per cent dels professors de les escoles franceses van votar a favor d’una reforma ortogràfica similar a la que s’havia dut a terme dos-cents anys abans.  Però els concos de l’Académie Française eren tan retrògrades que s’hi van oposar. És a dir que van oposar-se també a l’esperit pràctic que va fer posar en marxa les primeres reformes.

I els anglesos sempre han estat un poble molt pràctic i amb ben poques ganes de que l’encotillin. Per què us penseu que van pel món sense saber què és tenir un carnet d’identitat? És que es considera gairebé antidemocràtic obligar a la gent a portar la seva identificació personal a sobre.

De la mateixa manera el científic, gramàtic i teòleg anglès  Joseph Priestley nascut el 1733 ja va dir deixar ben clar que li feia molt poca gràcia que aparegués a Anglaterra una institució homòloga a l’Académie Française dient  que l’acadèmia “was unsuitable to the genious of a free nation”, és a dir que era inadequada al geni d’una nació lliure. Olé! I raó en tenia perquè fins avui la gramàtica de la llengua anglesa és descriptiva i no prescriptiva, és a dir que no dicta com han de ser les coses sinó que descriu com les fa servir la majoria.

I tot i així sempre és força necessari tenir una gramàtica de la llengua anglesa a mà perquè no tot està clar. Una de les majors dificultats de la “gramàtica” anglesa resideix en que els pioners en descriure la llengua anglesa ho van fer seguint com a model la gramàtica del llatí, una llengua que ja portava morta molts anys quan els primers gramàtics van voler analitzar la llengua anglesa. I el pitjor del cas és que ho van fer emprant una nomenclatura que no encaixava amb la de l’anglès. Le regles i la terminologia de la llengua anglesa estan basades en l’estudi del llatí i el llatí i l’anglès s’assemblen tan com un ou i una castanya. Aquí tenim l’autèntic drama.

Friedrich Theodor Vischer, filòsof i poeta alemany que en la seva època també va fer de gramàtic, va haver de dedicar ni menys ni menys que dues-centes pàgines per discernir i discutir un aspecte del participi de present, altrament conegut de manera simplificada com a forma -ing.

I si bé és cert que els anglesos han estat sortosament reticents a tenir una acadèmia que fes de faixa a una llengua viva i en contínua evolució, sempre hi ha hagut gramàtics gràcies als quals els devem que les coses siguin d’una determinada manera. Un d’aquests és per exemple Robert Lowth que va escriure “ A short introduction to English Grammar” publicada el 1762. Ell va ser el que va dir que és absolutament necessari dir “different from” i no “different than” que s’ha estat utilitzant en llengua anglesa durant segles i que encara podem sentir en alguns llocs. De la mateixa manera ell va decidir que no s’ha de dir “the heaviest of the two” sinó “the heavier of the two” quan el més pesat dels dos sembla un superlatiu. O que per a quelcom que està entre dos persones, objectes o llocs hem de dir “between” i hem de deixar “among” per quan ens referim a “entre” moltes persones, objectes o llocs. També va ser ell que es va obsessionar amb que no es podia acabar una frase amb una preposició perquè era poc elegant. Doncs permeteu que us digui que si aixequés el cap li agafaria un infart perquè sovint ho fem.

Però no només va ser ell el gramàtic que volia polir la llengua. Hi ha hagut detractors de l’ús de “hopefully” a saber per quin motiu. I si parlem de gramàtica he de recordar que fins el segle XVIII era absolutament correcte dir “you was” quan ens referíem al tu de segona persona del singular. I de fet ara som molt incongruents perquè utilitzem “you were” amb un verb que va en plural. Es veu que li devem haver d’emprar “you were” a un tal Robert Lowth que era bisbe de l’església d’Anglaterra i gramàtic. Segons quines capes socials encara diuen en anglès “you was”. Però es considera no normatiu i sociolecte.

La gramàtica anglesa encara està plena d’incongruències si pensem bé. Si volem dir que hi havia molta gent diem “many people were there”. Però si en comptes de “many people” utilitzem “many a man” llavors hem de dir “many a man was there”.

Repeteixo que considero força positiu que els anglesos tinguin una gramàtica descriptiva i no prescriptiva perquè un d’aquests gramàtics que no va passar a la història estava completament en contra del “split infinitive”, l’infinitiu partit, és a dir que no volia que es pogués dir “to quickly look”, mirar ràpidament. Tanmateix aquesta és una estructura que sona completament natural als anglesos i que per això fan servir. I dir que aquest adverbi entre el “to” i el verb el fa ser un “split infinitive” és tan ridícul com postular que “ a handsome man” és un substantiu partit.

Hem d’ensenyar i aprendre la gramàtica de manera que ens sigui fàcil recordar la norma que segueix la immensa majoria de la comunitat de parlants. Per això no cal atabalar els alumnes i fer-los dividir els verbs en “prepostional verbs, phrasal verbs i phrasal prepositional verbs” si podem disfressar tota aquest complexitat amb un terme com “multi word verb”. De la mateixa manera potser millor parlar de la forma -ing que no past d’un participi de present. Al cap i a la fi, sovint quan s’ha abandonat l’escola, pocs recorden què és un participi i què un gerundi.

I no patiu que si se m’acut quelcom més per fer-vos entendre com d’absurd és complicar a la gent la vida amb explicacions gramàtiques extenses, no dubteu que tornaré a escriure sobre el tema. És obvi que cal explicar la gramàtica per tal de posar ordre al cap dels alumnes i que assimilin més les estructures de l’anglès però el que no cal és marejar-los amb terminologia innecessària sobre tot quan la millor manera que tenen per aprendre les estructures és fent-les servir.

Bona setmana a tots!