En el post d’aquesta setmana us vull parlar d’una simpàtica regió d’Alemanya que vaig tenir el plaer de conèixer a fons i que té un idioma propi i unes costums i un caràcter que els fan diferents a la resta del país. Es tracta de la Frisia oriental o Ostfriestland, com s’anomena a Alemanya. Aquesta part tant propera a Holanda i a Dinamarca a la vegada, comprenia històricament el territori entre el mar de Wadden i el mar del nord. Els romans ja coneixien aquesta àrea i Plini el vell, Tàcit i Estrabó ja en parlaren en els seus textos. Plini escrivia del poble xauc que era una comunitat que es dedicava a la pesca als aiguamolls. Però a aquests habitants s’hi afegiren els saxons i els frisons que van trobar-hi un lloc per viure molt abans del temps de Carlemany. De fet, de la barreja dels xaucs els saxons i frisons en sorgiria un poble que aconseguiria tenir un territori reconegut com a regne de Frísia, que durà tan poc com un pastís davant d’una escola. Molts dels habitants de la regió s’embarcaren en la conquesta de les illes britàniques el segle V i els que restaren al continent foren absorbit uns segles després per l’imperi de Carlemany el 785, any en que el regne de Frisia passà a mans dels Francs. L’antiga regió que havia estat la llar dels xaucs va estar governada pels personatges més influents dels nuclis poblats importants que eren càrrecs electes fins van passar a ser hereditaris. Ulrich I va reunir uns territoris d’aquella zona i el 1464 fou anomenat comte imperial. La seva dinastia continuaria governant fins que el un dels comtes va morir sense descendència masculina i llavors Prússia va ocupar el territori i Frederic el gran va esdevenir sobirà.
D’aquell antic assentament que havia arribat a ser un regne només en quedaren uns habitants que estaven dispersos en el que esdevingueren països diferents: Bèlgica, Països Baixos i al sud-oest de Dinamarca, vinculats entre ells només a través de la seva llengua, extremadament similar a la que es parla avui a Anglaterra.
La variant alemanya s’anomena allà Plattdeutsch.
Com que jo ja havia estat a Holanda diverses vegades, el Plattdeutsch no se’m va fer estrany i la gent que vaig conèixer i el parlaven es van sorprendre de que fos capaç d’entendre’l sense haver-lo estudiat.
Malauradament, com a totes les llengües minoritàries, el Plattdeutsch no ha estat protegida com a llengua i la generació que avui té uns quaranta anys ha estat a punt de perdre’l. Això és perquè molts pares que parlaven la variant preferien comunicar-se amb els seus fills alemany estàndard per por que després els costés aprendre l’idioma oficial del país. Una tonteria si m’ho demaneu a mi, perquè precisament els bilingües creixen comparant llengües i desenvolupen una facilitat per aprendre-les que la resta no tenen.
Però bé. Em concentraré en la Frísia oriental i en els seus aspectes més pintorescos. Per començar cal saber que els habitants d’aquella zona equivalen als de “Lepe” pels espanyols. Se’ls considera un pèl obtusos. Particularment penso que deu venir del fet de que els pobles del nord en general són pobles pausats i la manca de dinamisme, de vegades es pot interpretar com una manca d’espurna des de fora.
Cert és que la regió de la Frísia oriental és d’una bellesa i calma extraordinàries. Té les superfícies planes típiques d’Holanda amb els seus paisatges verds, però sense haver agafat fama de ser una zona de permissivitat total. A Ostfriestland no hi ha ni coffee shops ni red line districts perquè la moral i les lleis són les alemanyes. Però el paisatge és el que coneixem d’Holanda.
Què més és típic d’aquesta regió? Doncs el té. L’hora del te a la Frisia oriental és sagrat i la cerimònia per prendre’l es podria comparar a la dels anglesos. La seva tradició ha estat declarada patrimoni cultural de la UNESCO.
La típica tetera que s’utilitza allà és metal·litzada, molt similar a les del Marroc però sense filigranes. El te que consumeixen és el negre i no està aromatitzat però el que no perdonen els frisons és que s’endolceixi amb Kluntjen, que són unes pedres de sucre o blanc o morè amb les que els frisis edulcoren el seu te negre.
Tradicionalment el te s’ha de fer de la següent manera: s’agafa la tetera metàl·lica i se li passa aigua per esbandir-la perquè no es renta amb sabó. Es posa el te al filtre i se li aboca l’aigua bullint i se’l deixa dos minuts. El te se serveix de manera tradicional en petites tasses de porcellana. Primer s’hi posa els Kluntjen— no més de dos perquè altrament el te és massa dolç— després s’hi aboca el te i per últim s’hi tira la crema de llet. Ara bé. Qui vol beure el te tal i com marca la tradició no el remena. I té un motiu molt clar. Si no es fa, la beguda té tres gustos diferents clarament distingibles: el del te amarg de les vores de la tassa, el de l’interior de la tassa que és cremós per la crema de llet, i a mida que es va prenent el te, aquest esdevé dolç per efecte del Kluntje, la pedra de sucre.
De tasses de te se’n solen beure tres i antigament era considerat una ofensa no beure-les totes. El te a la Frisia oriental encara és un hàbit que es conserva tot i que per motius laborals la gent ja no se’l pren tres cops al dia com es feia abans: a les onze del matí unes hores abans del dinar, a les tres de la tarda després de fer la digesgtió i a les nou del vespre molt després del sopar. Per manca de temps això ha passat a la història.
Fer el te és un hàbit que es transmet de pares a fills allà i que aquests porten sovint amb ells on es traslladen. I això ho sé del cert perquè la afició pel te va néixer de l’època en que jo sortia amb un noi d’aquella regió. Em va ensenyar a fer una pausa per la tarda per prendre el te amb tranquil·litat i seguir amb l’activitat planejada. Ara, per manca de temps durant les tardes, no faig el te. Però espero sempre a les vacances per reincorporar aquest costum tan saludable i relaxant a la meva vida. I ben mirat és meravellós convidar als amics per xerrar a fer a l’hora del te. Ens estalvia els diners de sopar fora per xerrar amb ells i ens dona l’oportunitat d’obrir les portes de casa nostra per crear una estona d’esbarjo en la intimitat de la llar. És clar que això és molt típic de les cultures del centre d’Europa, poc habituades a tenir la quantitat de cafès i bars que tenim aquí al carrer.
El negoci del te a Ostfriesland és tan important que avui dia encara proporciona feina a una gran part de la població que viu en aquella zona. Les tres cases de te principals de la regió són: Büntling, Thiele, i Onno Behrends, agrupades ara en el grup Büntling. He de reconèixer que el meu xicot i la seva família era completament fidel a la marca Thiele que és la que conec jo.
Però no només de te viu l’home i els frisons orientals, que eren poble de pescadors, són aficionats al peix i encara més a l’angula fumada, que per a ells és una exquisidesa. Com ho és també anar a passejar pels aiguamolls. Per a fer-ho cal equipar-se de les botes de pluja de canya ben alta i uns pantalons vells que quedaran enfangats. Qualsevol que pensi que l’activitat és bufar i fer ampolles està ben equivocat. El fang de les platges fa que t’ensorris molt avall i que per a aixecar la cama i seguir caminant hagis de fer un esforç considerable. El passeig no és tan l’activitat esportiva en sí com ho és la força i el moviment que s’ha de fer per desplaçar-se.
I per tal que veieu què curioses són les tradicions d’aquella regió n’explicaré una de molt graciosa. Quan un home fa els trenta i no està casat, el dia del seu aniversari se’l posa a netejar poms de porta i no pot deixar de fer-ho fins que apareix una noia verge i li dona un petó. Desconec quants homes encara segueixen la broma però en cas de no estar casats fins els trenta i encara viure a la regió, segur que els amics els fan complir amb la normativa local per riure una estona.
Quan pensem en Alemanya ens venen al cap ciutats com Múnic, Berlin o Hamburg. Però Alemanya té una diversitat cultural i regional increïble i uns paisatges espectaculars. Les illes del mar del nord com Borkum ofereixen unes platges netes i envoltades de verd que sortosament els grans inversors internacionals encara no deuen haver descobert. Hi fan vacances els mateixos alemanys i potser els danesos i els holandesos a qui el territori no els queda gaire lluny.
D’aquella zona a qui els britànics deuen la seva llengua em vaig endur uns records extraordinaris per la gent assossegada i amable que hi vivia, pels pobles simpàtics i endreçats i per la immensa pau que s’hi respira. Mai durant tota la meva carrera vaig aconseguir anar a parar a un lloc més plàcid on poder desconnectar i oblidar-me de l’estrès com a estudiant que a Ostfriesland. I quan hi penso em ve al cap que part de l’encís de la zona residia en la llengua. M’abellia escoltar parlar el meu xicot en un altre idioma que no fos l’alemany i m’agradava veure que el podia entendre.
Si alguna vegada teniu l’oportunitat de visitar Alemanya heu de fer una incursió en terres frisones. Penseu que us trobareu amb un racó de món proper a Holanda on hi podreu fer un te tan bo com el que podeu fer a Anglaterra.
I si no hi podeu anar, si més no espero que us hagi fet entrar ganes d’adoptar el costum de fer una tassa de te i d’utilitzar-la com a excusa per a parlar amb les amics.
Bona setmana a tots!