La borsa d’interins: quan ser un número esdevé la quotidianitat.

El curs 2008-2009, després de passar-me anys i panys a Barcelona tombant com a docent a temps parcial amb contractes per obra i servei i un volum de feina irregular, algú de la meva família em va recomanar entrar dintre de la borsa d’interins. I potser m’hagués agradat continuar donant classes a adults, però fer-ho implicava treballar en diverses escoles universitàries a hores, no ser capaç de combinar les classes per fer blocs i arribar a una jornada més o menys digna, o senzillament haver d’esperar a tenir més sort amb la següent escola concertada on hi faltés una professora.
Presentar la documentació a la borsa ja és tot un repte. El procés de selecció només té lloc potser dos cops l’any i cal aportar-ho tot de cop i després s’ha d’esperar que a una li atorguin un número que, aquell curs, esdevindrà tan important com el número del document nacional d’identitat.
Quan vaig entrar a la borsa per primer cop, vaig escollir com a demarcació territorial el Baix Llobregat i l’Anoia i em vaig apuntar a tots els nivells formatius possibles, des de primària, que no havia fet mai, passant per ESO i Batxillerat i centres de formació d’adults.
En aquella època encara es portava allò dels actes de nomenaments. Dos cops per setmana anava fins a Sant Feliu de Llobregat on es cridaven els números i es cantaven els centres on s’havia d’anar “a servir”. Era un sistema ben estrany. Ni el centre em triava a mi, ni jo sabia on anava a parar. Acostumada com estava a enviar currículums i anar a entrevistes de feina on em donaven sovint proves escrites, els nomenaments em semblava d’allò més impersonal. I ho eren, però el sistema funcionava i molt bé de cara al departament d’ensenyament. Les vacants i baixes quedaven cobertes sempre per persones qualificades que cobraven només pel temps que feien la suplència i tornaven a donar-se d’alta a l’atur tan bon punt acabava el nomenament i el titular s’incorporava.

Tot i tenir un bon número, és a dir, que per experiència i mèrits diversos com a cursets especials i acreditacions d’idiomes no em can assignar un número gaire alt, el curs 2008-2009 jo vaig passar per nou centres diferents, dels quals només en recordo tres relativament bé, perquè m’hi vaig quedar potser més d’un mes.
El curs 2009-2010 va començar amb unes retallades brutals i des de la seu del departament d’ensenyament de Sant Feliu de Llobregat se’m va dir que aquell any només podia esperar treballar una setmana aquí, estar a l’atur tres setmanes més, tornar a treballar un mes i cobrar altre cop el subsidi, i així tot l’any. El departament s’havia quedat sense recursos i ja no es cobrien totes les baixes. La llista d’interins no es va tornar a obrir durant molt temps. Tot i haver agafat ja la rutina de llevar-me dos cops per setmana amb la bossa feta per si m’enviaven a qualsevol lloc, la perspectiva de viure mig any de l’atur i “cruspir-me” els meus estalvis escarransits no em feia el pes. I vaig tenir força sort, val a dir, perquè de cop i volta, al centre on treballo actualment va haver-hi una baixa i em van trucar. Em coneixien perquè hi havia impartit formació per adults.
Vaig fer l’entrevista i després vaig comentar la jugada amb les meves dues amigues d’interinatge perquè volia saber si consideraven correcte agafar la feina en cas que em triessin. Per una banda el meu cor solidari volia continuar a disposició del servei públic. Per altra banda, però, no acabava de veure clar que jo i centenars d’altres haguéssim de “gastar” l’atur per tal d’estar a disposició d’Ernest Maragall i el departament d’educació, que en aquell moment no em garantia un sou digne. Vaig entrar a treballar a un centre mig privat i mig concertat i quan vaig poder vaig canviar l’àmbit territorial on desitjava exercir la docència vaig escollir Barcelona. Amb el meu 20.000 i poc a Barcelona no tindria feina durant anys. Tenia raó. A més no hi havia diners per invertir en educació pública i les condicions estaven empitjorant per moments. Amb la crisi econòmica, a algú de dalt finalment li va arribar “la llum”, i va decidir canviar la normativa per no forçar a la precarietat l’exercit d’interins que estava a disposició del departament d’ensenyament. Es va permetre el que s’anomenà “congelar” el número de la borsa per no ser cridat si l’interí demostrava que tenia un contracte de treball pel curs en concret. Això permetia a molta gent no haver de deixar una feina penjada per agafar-ne una de durada molt curta, de vegades fins i tot de dies…
Durant els anys que vaig estar “congelada” va haver-hi força canvis en el funcionament de la borsa. Els nomenaments van passar a ser “telemàtics”, és a dir, que ja no calia anar a la seu on es cridaven els interins sinó que se’t comunicava si havies obtingut un treball a través del mòbil i calia connectar-se de deu a dotze per tal d’acceptar o rebutjar la destinació. Una “no acceptació” del nomenament implicava sortir volant de la borsa. S’hi ha d’estar a les dures i a les madures. I amb una mica de sort, si s’està cobrint una baixa llarga o una vacant, el centre et pot reclamar i un interí o interina que s’ha passat anys tombant, finalment troba un lloc on establir-se durant uns quants anys. No obstant, no tenir les oposicions guanyades vol dir que en qualsevol moment una persona pot saltar del centre on és. Quan algú guanya les oposicions i aquella plaça es destina a aquest “guanyador” llavors l’interí fa les bosses i marxa. Cap a un altre destinació. I de fet, el sistema està organitzat de manera que es retro-alimenta. Per treure’s les oposicions, a més dels mèrits per qualificacions acadèmiques, també cal tenir experiència laboral per ser apte. I òbviament l’experiència a la pública compta moltíssim més que a una privada o concertada. Així doncs, qui vol assegurar-se acabar sent un funcionari d’ensenyament, ha de passar, tant si vol com no, pel sedàs. Els primers anys estant a disposició total i absoluta del departament sense poder realment escollir a quin centre es vol treballar i després, havent d’agafar la feina allà on se’l destini. Una carambola total en la que el treballador té alguna opció però no gaires.
És d’admirar realment que encara n’hi hagi tants d’interins. I, de fet, a Rajoy fa poc li van tocar la cresta des d’Europa perquè a la Península hi ha tres vegades més interins que a d’altres països de la Unió Europea. És clar. No costen un duro i paguen amb la seva salut la precarietat laboral. Per això, i no per una altra cosa, es van anunciar dues onades d’oposicions aquest any i l’any vinent. Molts funcionaris estan en edat de jubilar-se i les places han de ser ocupades per gent a qui se’ls pugui donar una estabilitat. Tanmateix, dubto que si a Rajoy no li haguessin donat “un toc d’atenció” el seu govern hagués anunciat oposicions. És obvi que els interins són una mà d’obra fidel, barata i que a més salva la pell del sistema sense demanar gran cosa a canvi.
Des d’aquí una abraçada molt forta a aquests herois que donen el millor de si mateixos, sovint en escoles que no han vist mai i que aprenen a tenir la mateixa flexibilitat que un xicle! Ànims, que un dia o altre aconseguireu la plaça desitjada. No us oblideu però, de viure durant el llarg recorregut fins a l’estabilitat!

2 pensaments sobre “La borsa d’interins: quan ser un número esdevé la quotidianitat.

  1. Jordi diu:

    Hi ha part del relat que comparteixo i em sembla interessant el recull que en fas, però penso que et descuides una dada molt important. El sistema d’oposicions docents no garanteix en absolut la capacitat ni l’ofici. Pots aprovar una oposició vitalícia sense ser un bon professional. Tants currículums per competències, tantes noves pedagogies educatives i tant que baixa en picat el nivell de l’ensenyament general del nostre país.
    En l’àmbit social en comptes de “perdre un mitjó a cada vogada” avui en dia perdem fins i tot els pantalons. Això fa que l’escola hagi de dedicar la majoria de temps a educar canalla que no s’educa a casa canviant el paradigma de l’educació del present.
    I bé… en l’àmbit personal… si fa temps que trepitges escoles públiques, segur que saps que déu-n’hi-do el poc nivell de compromís dels docents actuals (“guanyadors de places” com diu el teu text).
    Hi ha jerarquies… encara que tots sigueu interins… SEMPRE hi haurà aquell que fa temps que és a l’escola “amiguet” del director/a… és a dir: ocupen places fetes a mida aprofitant alguna “trampeta” digali plaça estructural, congelada, funció directiva o qualsevol “potinga” semblant. NO els treus d’allà ni amb cola. I clar… com que tenen més “galons” que qualsevol altre, exerceixen com a extensió del mateix director/a. No cal dir que la majoria de vegades són uns pèssims docents a l’aula…
    Classes ingovernables amb crits i histèria, nens que manen i que només reclamen drets sense exercir ni conèixer l’existència de les seves obligacions, pares que surten a capturar el mestre/a, equips directius que no surten del despatx i és un miracle veure’ls donant una classe, si hi entren és afer un reforç… no fos cas…
    No sé on arribarà tot plegat, però des del meu punt de vista i durant aquests 12 anys que fa que em dedico a la docència, aquest és el panorama general que he trobat a la majoria d’escoles. He vist que la cosa degrada a un ritme frenètic i que els/les millors docents són moltes vegades aquells que ja estan a punt de jubilar-se… estic molt decebut…

    Per acabar… cal acabar amb esperança… vull donar les gràcies a aquells docents que encara s’hi deixen l’ànima, creuen en la professió i marquen generacions que tant de bo comencin a cuidar tot el que ens envolta, a ser respectuoses i agraïdes i a gaudir que no els falta de res…

    Salut i sort

    M'agrada

    • marionamar diu:

      Jordi, jo porto ja 24 anys donant classes i també penso que la situació es degrada i no podria estar més d’acord amb això que dius que hi ha equips directius que no surten dels despatxos. A més la gestió de l’aula de vegades esdevé una tasca titànica perquè una certa disciplina ha d’arribar als alumnes des de casa i sovint no és el cas. Segueixo al món de l’educació però vaig deixar la pública perquè no volia ser un número amunt i avall. De vegades em penedeixo d’haver deixat de ser interina perquè sempre he defensat el sistema públic. No obstant, la precarietat laboral de l’interinatge em va espantar. Gràcies pel teu comentari i també molta sort per continuar fent la teva feina quan de vegades només et posen pals a les rodes…

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s