La sorra i la pols es barregen a l’ambient fent que l’aire es torni espès i la visió s’enterboleixi en una cortina transparent però densa. El brogit constant de la ciutat, amb els seu tràfic agressiu de cotxes atrotinats que circulen caòticament atorrollant els carros empesos per mules, m’embolcalla i em fa oblidar Europa completament. La metròpoli d’Egipte tan immensa que provoca basarda progressa lentament i a passos desigualtats. No gaire lluny de l’hotel Sheraton, situat en un indret benestant de la ciutat, les escombraries s’acaramullen descuidades i no enganyen la mirada de cap turista. El Caire necessita progrés i el necessita urgentment. Tot l’exotisme de la ciutat dels faraons queda engarjolat artificialment i reduït a uns nuclis turístics que volen captivar els forasters equipats amb càmeres i sobre tot amb divises. La mesquita del sultà Hassan, el Museu d’Egipte, el parc de Al Azhar, la Ciutadella de Saladí, el Mercat de Khan-al-khalili i evidentment les Piràmides són indrets impressionants i altius, i tanmateix, al mateix sud-est de la metròpolis també hi trobem el recinte d’Arafa, altrament conegut com la ciutat dels morts, el punt que cap guia turístic vol mostrar i que el govern s’esforça per amagar.  Aquest gegantí cementiri construït el segle XIV per a albergar-hi les tombes i els mausoleus dels antics califes, emirs  i sultans mamelucs disposa de sepulcres prou grans per tal que les famílies dels difunts hi poguessin estar durant els quaranta dies que s’hi vetllava els morts. Com en d’altres religions els musulmans es concedeixen un temps per “acompanyar” els que els han deixat mentre superen el tràngol.

En un passat el cementiri devia estar contínuament transitat per membres de famílies benestants. Tanmateix a partir del 1967 i degut a la guerra amb Israel, molts egipcis van fugir de les zones fronteres i van cercar habitatge a la gran ciutat. El govern però  no va ser capaç de proporcionar un habitatge digne a tot l’allau de gent que hi arribà de manera que  moltes famílies es van instal·lar en aquest cementiri dins els panteons que oferien un modest aixopluc. Molts d’altres ciutadans del Caire també s’hi van traslladar quan l’habitatge es va convertir en un luxe pels més desafavorits. Aquesta ocupació es fa amb el vistiplau i consentiment  de les famílies a qui pertanyen els monuments funeraris a canvi de que els que hi viuen s’encarreguin del manteniment de les tombes. De fet alguns dels residents a la ciutat dels morts eren oficialment “cuidadors de tombes” i ara conviuen amb els que no ho són oficialment. És probablement impossible saber del cert quant gent ocupa el cementiris però la informació a internet presenta xifres que oscil·len entre les 500.00o persones fins al milió en un territori de sis kilòmetres.  Que ningú sàpiga del cert la xifra dels residents a Arafa no és res estrany ja que hi ha una part de la població no censada i per tant el recompte és aproximat. El que sí és cert és que a la ciutat dels morts hi habiten els que encara viuen pitjor que una immensa part de la població egípcia que en gran part ja malviu. Fonts oficials de pàgines en àrab calculen que una família resident a la ciutat dels morts disposa d´uns ingressos mitjans del voltant dels 125 dòlars al mes.

Decideixo explorar la ciutat dels morts un cop ja he fet totes les rutes turístiques recomanades per allò que es bo saber la crua realitat del país que es visita i no quedar-se amb la cara de xocolata de les coses. Hi vaig en taxi perquè la xarxa d’autobusos és pràcticament inexistent i el metro no arriba, no cal ni dir-ho, més que a punts centrals. La ciutat dels morts no interessa a ningú perquè els que hi viuen no tenen cap possibilitat de sortir de la misèria i per tant se la pot abandonar.

El taxista que m’hi porta em demana nombroses vegades el motiu del meu interès per aquell racó de la ciutat. Semblava no creure’s que jo tingui la intenció de veure quelcom més que el que esperen la majoria dels turistes però la meva conversa i les meves preguntes insistents sobre les condicions de vida de la majoria dels egipcis el convencen. No només m’acompanya fins la ciutat dels morts sinó que persuadeix una família que em deixi entrar un moment a casa seva per tal de filmar breument el seu espai vital.

Curiosament aquest indret del Caire és l’únic on no se sent el brogit els cotxes: és clar aquí no n’hi arriben! Entro i els dos membres de la família presents em deixen recórrer de manera fugaç i empegueïda  aquell clos mig cobert amb els meus ulls indiscrets.

Semblen no desaprovar el fet que finalment algú intenti prendre consciènciade “l’altre Caire”. Em sorprèn que el taxista m’indiqui que els residents a Arafa agraeixen viure en un dels pocs llocs tranquils de la ciutat. L’esser humà és capaç de veure el cantó positiu d’absolutament tot!- penso admirada.

En sortir de la ciutat dels morts el meu cor s’encongeix de cop perquè em diu que com a forastera no puc fer gran cosa per un país. El meu insignificant gra de sorra consisteix en consumir únicament productes locals en lloc dels importats per tal que les divises es quedin a Egipte. Dit així sembla una ridícula contribució però si tots els turistes fessin el mateix l’impacte seria diferent és clar…

Han passat uns anys d’aquell meu viatge al Caire més xardorós d’un juliol de Ramadà i encara en sento el ressò. Em va ajudar a conèixer una altra cultura, unes condicions de vida diferents esfereïdores i també a mi com a persona. Vaig esbrinar que no puc ser una turista sorda, muda i cega i anar a dormir i somniar en Piràmides i en deliciosos plats de ful medamès i recrear-me la vista amb el Nil sense anar més enllà. Quan tanco ells ulls i penso en el Caire no m’és possible desvincular la ciutat d’un immensa majoria de gent que viu sota el llindar de la pobresa i a qui no li arriba, ni de bon tros, el benefici de l’explotació turística.
Egipte té un gran passat que coneixem, el dels faraons i Cleòpatra i  també un passat desconegut de moviments per la independència encapçalats, i  d’això ja n’escriuré  un altre dia, per una gran dona, la Doria Shafik. Però més enllà  de la seva posició en el mercat turístic està fent un gran esforç per evolucionar. Ha assolit gairebé l’escolaritat infantil universal tot i que molts nens i nenes abandonen l’escola amb el pas a secundària degut a un desajust en els continguts curriculars, està lluitant per acabar amb la maleïda i cruel pràctica de l’ablació i està intentant anivellar les oportunitats per a homes i dones. Egipte és un país preciós i fascinant amb una població hospitalària que es veu obligada a emigrar a altres països musulmans per sobreviure. Tant de bo en un futur no llunyà reverberi amb l’espurna d’aquell esplendor del seu passat!